Abans de començar, no puc fer altra cosa que denunciar fermament la matança a Gaza perpetrada per Israel, i el silenci còmplice dels governs que callen. I dit això, comencem:

És el temps de la tornada a la normalitat, als treballs i els dies, o potser valdria més dir als dies i als treballs de després del període vacacional per excel·lència. Els qui vivim en comarques predominantment turístiques som especialment sensibles i agraïts a la davallada de la densitat del trànsit, a l’esclarida del personal a les botigues o als llocs d’oci, a la major disponibilitat per a reservar una taula en un restaurant de cert renom i a tot un seguit de signes indicadors que encara posseïm la terra, si se’m permet una expressió d’extracció bíblica que, com tothom sap, és veritat revelada.

És clar que tot això té una contrapartida. Els mesos de l’estiu, vists des de l’altra banda de la situació, són els de l’extrema mobilitat. Tothom, o simplement qui pot, que no poden ser tots, fuig de la residència habitual i va al seu lloc de vacances —diuen que cada vegada en períodes més curts, segurament perquè també s’estan escurçant els recursos de la gent plana— o fa un viatge a llocs més o menys exòtics. El món s’ha posat així, i contra això és difícil de fer cap predicament que tinga un mínim d’audiència.

En qualsevol cas, voldria fer notar algunes coses que han canviat en els darrers decennis. Abans, en els temps remots de la meua primera joventut, resultava habitual que qui havia viatjat, que encara eren una minoria, a la tornada, reunís els amics i els fes una passi de fotos per a cantar les excel·lències de l’aventura d’haver anat a conèixer un lloc que els altres tampoc no coneixien. Igualment passà després amb el vídeo, i també es feia preceptiva la sessió de filmoteca domèstica. Tot això ha sucumbit al poder de les xarxes socials. Ara no cal anar de viatge i tornar-ne per a fer veure que has estat en un país inesperat, sorprenent, paradisíac o més o menys carregat de cultura, on hi ha bells monuments, sumptosos temples, un cert museu amb alguna pintura famosa o qualsevol cosa turistificada davant la qual es puga formar una llarga cua per a fer-se una instantània que certifique el pas del viatger per aquell indret, sense garantir-ne cap altre aprofundiment. Ara aquestes atraccions es poden compartir en directe, des del lloc mateix i sense esforç; ja no calen aquelles reunions per a mostrar països nous, que, tot siga dit, tampoc no són nous perquè no hi ha res nou per a ningú: la televisió, el cinema i internet mostren el món a la carta. Tot ha estat capgirat en massa poc temps.

“Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences”, escriu Cavafis aprofitant el mite d’un dels més heroics viatgers. Pense això i em venen a la memòria les sorpreses que a cada pas del seu periple es va trobar l’astut Ulisses: els Ciclops, els logòfags, la maga Circe o la deessa Calipso, Èol, tots els perills que va haver de suportar el marit de la pacient Penèlope, abans de trobar-se amb ella al seu llit conjugal fet, com només ells dos sabien, de la soca d’una olivera. Ara és diferent, els perills ja se saben abans d’eixir de casa: les autopistes col·lapsades, l’overbooking a l’aeroport, la demora d’un tren, el veïnat borratxo de l’habitació de l’hotel, la clavada en un restaurant, i alguna cosa més de per l’estil. Tot prosaiques sorpreses domèstiques i domèsticades.

Queda lluny de la nostra concepció del viatge, aquell anunci que feia Marco Polo al començament del relat dels seus viatges:

Fa molts anys que vaig llegir aquest llibre dels Viatges de Marco Polo i sempre he retingut el fragment que acabe de llegir. La simple imaginació d’una caravana que durant un any seguit travessa un desert ja demana un esforç important per a capir la magnitud de les penalitats i de les malalties, l’escassedat d’aliments, la mort fins i tot d’algun acompanyant estimat que sense dubte havien d’ocórrer; podem ajudar-nos amb altres lectures, amb pel·lícules o documentals que ens mostren la duresa d’un viatge pel desert, fins i tot hi ha gent que n’ha xafat algun i pot donar fe de les sensacions que provoca un lloc tan inhòspit; però en el relat del venecià tot pren unes dimensions allunyades de la nostra concepció moderna de l’aventura.

Nicolò i Matteo Polo, pare i oncle de Marco, membres d’una família de comerciants establers a Venècia al segle XI, ja van fer un primer viatge per Àsia fins a l’imperi mongol, que va començar el 1255, és a dir dos-cents anys aproximadament després de l’establiment de la família a la república dels canals. De tornada, Nicolò va trobar que la seua muller havia mort i havia deixat un fill, Marco, que el pare no havia arribat a conèixer.

Dos anys després, tots tres, Nicolò Matteo i Marco van iniciar un segon viatge que va durar vint anys i els va dur fins a l’imperi del Gran Kan, on el jove Marco aprengué la llengua mongola i guanyà la confiança de l’emperador, el qual li feu encàrrecs administratius importants. Podem imaginar la sorpresa del mercader davant les ciutats i les terres que va coneixent, per la indústria i el comerç, per les civilitzacions, pels costums i pels esdeveniments històrics i sobretot bèl·lics, per les religions i per la vida de tants pobles desconeguts que va trobant-se.

Però també podem imaginar-nos, a la tornada dels viatgers, com era rebuda la relació del seu periple, l’estupefacció de l’oient o del lector contemporani d’aquest llibre de relats tan extraordinaris. Tornem a la darrera frase del text que he citat: 

Com devia imaginar un venecià coetani de Marco Polo aquelles veus misterioses? Gose pensar que es creuria sense reserves la notícia i que tot seguit li vindria “un gran tremolament”, com diria el nostre sant Vicent Ferrer, només de pensar-se en un destret tan singular.

I de la sorpresa no és difícil arribar a la fantasia en descriure animals fantàstics com aquest trobat a la Xina:

Podríem dir, doncs, que hi ha bàsicament dos tipus de viatgers: els qui viatgen de debò i els qui en tenen prou amb una imaginació poderosa, tan captivadora i estimulant com la millor de les aventures. No crec que el lector contemporani de Marco Polo dubtés de la veracitat de les seues paraules, i per això mateix li devia resultar molt atractiu el fet de poder conciliar la idea d’un animal ovípar com una gallina i proveït de pèl com un gat.

I no puc estar-me d’acabar amb la notícia següent sobre els mogols. Escriu Marco Polo:

Les conclusions derivades de les diferents concepcions del viatge són òbvies i diverses. Fa anys, el meu mestre i amic Tomás Hernández va pronunciar a Beniarbeig una conferència intitulada “La invenció d’Amèrica” on va parlar de John de Mandeville, un cavaller anglès del segle XIV que va escriure sobre viatges que no havia fet mai, el seu Llibre de les meravelles del món va ser traduït, reproduït, citat i comentat durant segles i considerat com al llibre de viatges per excel·lència. L’engany, en literatura, és totalment “constitucional”.

Contemporani seu, segons comentava el meu mestre, Ibn Battuta, nascut a Tànger el 1304, als 22 anys va iniciar un viatge que havia de durar 24 anys per Àfrica, Europa, l’Índia i Àsia, fins a Xina, justament pels països que Mandeville tan sols imaginà o en copià les notícies d’altres autors. Paradoxalment, el llibre d’Ibn Battuta no va tenir cap incidència ni tan sols dins el món àrab fins que va començar a ser traduït el segle XIX i avui és tingut com a un gran referent del gènere.

A voltes el viatge no és un dret dubtosament legitimat o una obligació, sinó una il·lusió, el privilegi tan sols —i no és poc— de moure’s pel món gràcies a la literatura i d’anar més lluny que el millor avió sense perjudici per a la butxaca, ni per al medi ambient.