El proppassat dia 13 de gener vaig assistir a Pego a una reunió informativa, que no vull deixar de comentar, sobre la malanomenada Llei de Llibertat Educativa. Unes dues-centes persones omplien la sala. Tanta assistència confirma la preocupació que ha despertat la convocatòria d’una “consulta” vinculant caracteritzada per la més absoluta manca de transparència i per una evident voluntat de crear un conflicte artificial sobre un model educatiu que, no ens enganyem, en matèria lingüística podria haver funcionat millor però que de ben segur que a partir de l’aplicació de la llei que comentem, si és que abans no l’atura ningú, encara funcionarà molt pitjor. Com a dada anecdòtica de la reunió, vull fer constar que al meu costat seien tres o quatre dones vestides amb una indumentària que les identificava com de religió musulmana, i això em va alegrar. Ja no érem “els de sempre”, la diversitat és enriquidora i ens ve a visitar. Benvinguda siga si ve a fi de bé.
I encara un altre motiu d’alegria va ser la qualitat de l’exposició que quatre jóvens professores pegolines, acompanyades per un potent col·lectiu docent que actuava entre bambolines, van fer sobre les incògnites generades per la realització de la consulta, l’essència de la llei, les conseqüències personals i socials de seua aplicació i la preocupació de la comunitat educativa pel caos organitzatiu que un despropòsit com aquest crearà en els centres. Completà les quatre magnífiques intervencions la participació de Jaume Fullana, expert en política educativa i mestre de llarga trajectòria, el qual va denunciar la inexactitud del dilema Valencià-Castellà. No es tracta de triar entre una llengua o l’altra, el propòsit dels convocants a la reunió era facilitar que, al final dels diferents cicles escolars, els alumnes dominen amb el mateix nivell de competència les dues llengües oficials del País Valencià i, per consegüent, que estiguen capacitats per a aprendre’n més. El coneixement de dues llengües afavoreix l’aprenentatge d’una tercera i d’una quarta, d’una cinquena i com més, millor. Per això Fullana no parlava tant de triar una llengua o l’altra sinó d’elegir el “programa òptim”, aquell que assegura i no limita l’aprenentatge de la llengua socialment més dèbil, la que no té tants mitjans de comunicació, ni tanta presència en molts àmbits essencials de l’activitat: la justícia, les forces i cossos dits de seguretat, la medicina, els citats mitjans de comunicació, etc., la llengua en definitiva que dona als jóvens un instrument identitari de comunicació, de competència i d’universalitat que no tindrien si triaven “castellà”, és a dir un monolingüisme del tot anacrònic i castrant.
El “programa òptim”, “tria valencià”, si voleu, per emprar la terminologia a què ens aboca una convocatòria perversa, és la sola opció positiva. Fa vint-i-cinc o trenta anys —en això les dades poden oscil·lar— la meua generació docent ja vam lliurar, en les condicions d’aquella època, aquesta mateixa batalla i la vam guanyar. Els efectes d’aprendre en valencià —sí, digueu-li també català, sense por, que a la caverna és el que més por li fa— han estat del tot positius i mancats de conflictivitat a les aules i al carrer. Per això el retrocès que suposa aquest trist episodi genera paràlisi en la qualitat educativa, preocupació en la societat i un cert cansament que no ens podem permetre de sentir.
Perdoneu-me si ara parle en primera persona. Des del meu retir de professor jubilat m’arriba la notícia que arreu del País Valencià la mobilització de rebuig a la Llei Rovira és generalitzada, un sentiment viu o latent de consciència lingüística i d’unitat recorre ara mateix el País Valencià, motivat per la reacció a la voluntat destructora del govern de Carlos Mazón i el conseller Rovira només superada, per maleïda desgràcia, per una catàstrofe natural que ells tampoc no han sabut gestionar, tan ocupats com estaven en els seus despropòsits malsans.
I aquest fil de valencianisme que recorre el País, m’ha fet pensar en Ramon Muntaner, el cronista que va viure entre 1265 i 1336 i va narrar com ningú la seua admiració per Jaume I i la conquista del Regne de València. Per a ell, hi hagué dues grans fidelitats: una a la corona. El rei del casal catalanoaragonès, com aquella arrel de la mata de junc de què parlaré un dia, significava la unió entre els regnes de Catalunya, Aragó, Mallorca i València. La unió era la força, i la dispersió una victòria per a l’enemic. I la segona fidelitat va ser a la llengua, allà on es parlava “lo bell catalanesc”, com l’anomena ell, era la seua casa; no endebades havia nascut a Peralada i va morir a Xirivella, on va escriure la seua Crònica sobre el sentiment d’unió que ve d’aquella obra gegantina de Jaume I:
“E aprés que la dita ciutat de València hac presa, qui es pres lo vespre de Sent Miquel de l’any mil dos-cents trenta-vuit, e poblada de les sues gents pròpies, anà conquistant e prenent tot ço que del dit regne era, de València anant envers lo regne de Múrcia. Així, que ell pres Algecira qui és de les pus forts viles del món, e bona vila e honrada; e puis pres lo castell de Xàtiva e la vila. Lo castell de Xàtiva és lo pus reial castell que null hom haja, ço és, negun rei; e la vila, bona e gran e de gran valor e forts e ben murada. E après pres lo castell de Cossentaina, e la vila d’Alcoi, e Albaida, Penàguila e molts d’altres llocs qui serien llong d’escriure. E així mateix ab molts barons sarraïns que havia en lo dit regne, ell féu treves per ço que els llocs que havia pogués poblar; e tots aquells emperò ab qui ell féu les dites treves li responien de cosa sabuda l’any.
E encara puis pres lo castell de Cullera, qui és riba mar, e la vila e el castell de Corbera, la vall d’Alfàndec ab tres castells que hi havia. E aprés pres Bairén qui és bon castell e forts; puis Palma, Vilallonga, Rebollet, Gallinera e la vall de la Guar, vall d’Aixelló, vall de Xèbea, Alcalà, Segària, Dénia, Locaibe, Pop, Tàrbena, Garix, Bèrdia, Calp, Altea, Polop, Godalest, Confrides e el castell Orxeta, Finestrat, Relleu e molts d’altres castells e viles qui són d’aquella part. Encara pres Serra, Alocau, Torres Torres, Castellnou, la ciutat de Segorb e el castell e la vila de Xèrica, Castalla, Tibi, Ibi, Seixona e d’altres llocs molts qui són d’aquelles parts. E pres Quart, Manitzes, Paterna, Riba-roja, Vilamarxant, Xest, Benaguatzir, Llíria, Xiva, Bunyol, Macastre, Madrona, Xulell, Vall d’Aiora, qui són set castells en una vall; e Navarrés e Llombai, Énguena e totes Terres Albes, qui són més de deu castells; e molts d’altres llocs los quals jo no vull escriure per ço com ja davant vos he dit que en lo llibre qui és fet de la conquesta ho trobarets.
Mas emperò, abans que la ciutat de València hagués conquesta, havia ja conquests molts bons llocs, viles e castells, així con davant vos he dit. Mas emperò nomenar-vos n’he molts llocs que són reials llocs, qui cascun tanyeria a ésser ciutat. Primerament conqués, ixent de Tortosa envers la marina, Amposta, qui en aquell temps era reial lloc, e el castell d’Ulldecona, Peníscola, Orpesa, Castelló e Borriana, Almassora, Xilxes, Almenara, Vall de Segon, Murvedre e el Puig. E així mateix conqués envers la terra ferma, Vall de Roures, Morella, Sent Mateu, Cervera, Valltraiguera, la Jana, la Salsadella, les Coves, Cabanes e Bell-lloc, Vilafamés, e el castell de Montornès, Borriol, Nules, e el castell d’Uixó, e la Vall, Altura, e tot riu de Millars, qui són bé trenta castells, forts ameravella; e el castell e la vila d’Onda, que hi ha aitantes torres com dies ha en l’any; e així mateix n’ha a Dénia, de qui davant vos he parlat; e molts d’altres castells que e’l llibre de la conquesta trobarets.”
Un sentiment antic i arrelat de defensa de la llengua recorre de nou el País Valencià. Un sentiment èpic, com en la Crònica de Muntaner, ara també, recorre el País. Cal que donem les gràcies a la tenacitat de tanta gent i al seu treball incansable, perquè, preocupats i tot, tenim la convicció creixent que arribat el moment direm “sí al valencià”, sí al futur en valencià.
Si al Valencià, siga d’on siga
Sí, Helena: “Sí al valencià”. Moltes gràcies.
Sempre en valencià- català.
Sempre.