El qui tenim el privilegi de «viure literàriament» trobem molt de gust en l’intercanvi d’experiències, de provatures i de sensacions. Les paraules d’ànim, les crítiques  o la simple mostra d’empatia d’un col·lega esdevenen sovint una necessitat per a qui pateix el mal de l’angoixa del full de paper, o de la pantalla, en blanc. I la correspondència ha estat sempre el mitjà més adient per a un passatemps tan absobent i generós quan la distància entre els interlocutors fa impossible la tertúlia, que probablement és la forma més natural per a una activitat tan noble.

I així s’esdevé en la llarga amistat, de més de mig segle ja, que mantenim el meu mestre, gran amic i admirat poeta Tomás Hernández i jo mateix. La nostra correspondència és, com he dit en un altre lloc «permanent i inacabada», no la podrem acabar mai. Parlem de nosaltres, de les coses que fem i escrivim i també parlem d’obres d’altri que, per una raó o altra, ens interpel·len.

Aquests dies ens hem escrit sobre la decisió que prenen alguns poetes —sobretot— de revisar la totalitat de la seua obra i fins i tot de reordenar-la o de reescriure-la, una volta arribats a una edat que consideren prou provecta per a fer balanç.

És el cas de Josep Carner, recordava jo en un dels correus, al marge d’altres obres i autors que també hem comentat. La meua relació amb l’obra de Carner ve dels anys de professor, des dels temps de Solsona i Amposta fins a Pego i continua encara constituint un referent per a mi. En la poesia catalana, hom pot ser carnerià o qualsevol altra cosa, anticarnerià per exemple, però fins i tot qui vulga ser el més modern de la modernitat ha de passar inevitablement per la coneixença de l’obra de Josep Carner. Potser per aixó, crec que gairebé tots els anys de professor vaig llegir i comentar a classe, molt a gust, els divuit poemes d’Els fruits saborosos, escrits quan el poeta encara no tenia ni vint anys, i premiats, tots, individualment, en diversos certàmens poètics del moment. Cada poema compara un aspecte de la vida: la infantesa, la mort, l’amor, la vellesa, etc., amb un fruit, sempre dins dels principis estètics i polítics noucentistes del moment: idealització, eliminació de les passions, de la violència, de la ruralitat, etc., i defensa de la ciutat front al camp considerat com a primitiu, de la civilització, del classicisme, en definitiva un projecte de país basat en la cultura i l’humanisme, convenientment “arbitrats” per la classe burgesa que sustentava el projecte per a evitar desviacions perilloses. Tot això en el context d’una conflictivitat social elevada, Setmana Tràgica inclosa, que aquell moviment pretengué amagar. Però això ens portaria ara massa lluny.

Eren temps apassionants també perquè hi havia l’oportunitat de fer del català —el català de tots, el nostre de valencians també— una llengua moderna, de cultura, indefinidament apta i harmònica amb les altres llengües de cultura, tal com propugnava Pompeu Fabra, l’ànima i el mestre d’aquella operació. I en això participaven els poetes, posant a prova el sistema lingüístic, exigint a la llengua totes les seues capacitats expressives. A manera d’exemple només, vegem com la genialitat de Carner és capaç de comparar la maternitat i una taronja, al poema «Aglae i les taronges»:

Aglae, sota un bell taronger deturada,
al lluny sent les germanes com ocellada al vent.
I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,
i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,
altiva entre la fressa joiosa de la llum.
I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies
i encara es fa més blanca perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;
la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.
Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta
i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança:
amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;
ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,
batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la piadosa taronja que fou bella,
i jeu abandonada del rec vora l’espill.
De la muller la sort li transpareix en ella:
fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.

El lèxic, ric, a voltes allunyat de la llengua col·loquial, els jocs sintàctics, i sobretot la musicalitat dels versos donen la idea d’un poeta elegant, alegre i àmpliament reconegut per aquella societat que aspirava a la cultura. Però no tot va ser fàcil. El poema, tal com l’hem llegit en aquesta versió considerada definitiva, va passar per diferents fases en successives edicions anteriors. Així on ara llegim «germanes com ocellada al vent», el poeta abans havia escrit «germanes petites tot rient», i on diu «I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada», abans va dir «Aglaè té una llarga dolcesa en la mirada». I podríem continuar, hi ha variants a tots els poemes. Carner, el poeta celebrat, pretenia la perfecció, i només s’hi pot arribar amb una tenacitat malaltissa. 

Les circumtàncies, que tampoc no podem detallar ara, van fer que el nostre poeta entrara en la carrera diplomàtica, des d’on va viure les il·lusions republicanes i la derrota. La seua  vida posterior, a l’exili, no li va minvar el somni d’una Catalunya culta i lliure que havia deixat en construcció, un país, per altra banda, que no volia tornar a xafar mentre hi haguera el dictador. El seu exili era totalment voluntari, polític, solidari amb els qui havien lluitat per la llibertat i ho havien perdut tot mentre ell vivia a Beirut en missió diplomàtica però sense renunciar ni un moment a la seua causa literària i nacional.

Només va tornar a Barcelona una volta, i per unes hores. Va ser l’any setanta, pocs mesos abans de morir. Els estudiosos encara debaten sobre el significat d’aquell retorn fugaç. Però allò que motiva aquesta nota és precisament la idea de la perfecció que es resumeix en una anècdota, si no en un fet decisiu: l’any 1966, un grup d’estudiosos de l’obra de Carner el van visitar a la seua residència de Brussel·les amb l’objectiu de demanar-li l’autorització per a publicar la seua obra completa a la prestigiosa col·lecció de la Biblioteca Perenne de l’Editorial Selecta. El poeta va accedir a la demanda amb la sola condició que el deixaren revisar tota la seua obra. Tenia llavors vuitanta-dos anys. Va morir quatre anys més tard i encara va poder veure el fruit de la seua revisió, publicada el 1968. Però he llegit que aquell dia de la visita dels estudiosos, Carner els va regalar aquest poema, publicat finalment dins el llibre El tomb de l’any, un cant a la fidelitat a la terra i a la fidelitat a si mateix, a la coherència de tota una vida, ja justament a les portes de la mort. El poema m’ha commogut des de la primera volta que el vaig llegir:

Cap vent no mou el bri d’una esperança,
de cada núvol només cau neguit,
el destí s’enfondeix en malaurança,
potser la nit serà cent anys de nit.
El fat, però, no minva la frisança
pel que tant he volgut i beneït,
i ma feblesa diu que ja s’atansa
l’adéu-siau del cos i de l’esprit.
Potser ja massa dies he comptat
i en un recolze inconegut m’espera
la fi. Pugui jo caure incanviat
tot fent honor, per via dreturera,
amb ulls humits i cor enamorat
a un esquinçall, en altre temps bandera.

I em cal tornar al començament, al significat de “viure literàriament”. En un altre poema d’Els fruits saborosos, «Els raïms immortals», resumeix el poeta aquest objectiu vital:

¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d’ales dels instants!
Treni garlandes amb els pàmpols blans
i rigui dalt dels carros la gentada.
No em plau corona de tot vent joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.

Escriure és un vici solitari, suprem a voltes —diria jo—, que paradoxalment demana còmplices, lectors amics, confidents, per a no sentir-nos sols mentrestant. Perquè potser sí, que allò que escrivim al llarg de la vida és el nostre testament, la manera com volem ser recordats. I això és un dret, una decisió que podem exercir escrivint i reescrivint sempre la mateixa obra mentre vivim, literàriament, o deixar exposat el camí que anem fent, amb els encerts i els errors, sense negar-nos, a nosaltres mateixos, tal com som i tal com hem anat mudant. Deu passar, però no ho sé, afortunadament encara, que pot arribar un moment en la vida per a desitjar només l’eternitat. Que ens tarde molt, aquest desig. Sabem que la vida és un procés, un camí, un donar i prendre, un palimpsest; l’eternitat, només la soledat, un record sense remei, efímer, al capdavall, no ens enganyem, prou de vanitats. I per això mateix acabe de retocar una coma, la darrera? No ho sé. Algun dia serà la darrera.

De tot, allò que més em plau són les converses llargues i inacabades, com la que tinc amb el meu mestre, perquè ens sabem com som des de sempre, perquè això és la vida, la voluntat de voler-nos provisionals i imperfets. La resta, sí que són les obres, irremeiablement, completes.