Curiosament, un cadàver en la ficció, o millor encara un assassinat, és un dels esquers més atractius per a l’atenció del gran públic. Arribar a descobrir el nom de l’assassí i les circumstàncies en què ocorregué el crim és un joc difícilment renunciable per a molta gent.
I ni que siga per un dia, volem basar la nostra reflexió en una mort misteriosa. El 19 de maig de 1398, ara fa 627 anys més o menys justs, moria mentre caçava al bosc de Foixà, a prop de Torroella del Montgrí, al Baix Empordà, Joan I, dit el Caçador, fill del rei Pere el Cerimoniós i rei, ell mateix, d’Aragó, de València, de Mallorca de Sardenya i Còrsega, comte de Barcelona i de Cerdanya, del Rosselló i de Cervera, i duc de Girona. Les causes de la mort no han estat del tot esbrinades i tot sembla indicar que podria tractar-se d’un accident o potser d’una conseqüència de la salut malaltissa del monarca. Però també hi va haver qui pensà que podria tractar-se d’un assassinat. Fora com fora, si les causes son incertes, les circumstàncies són encara més interessants i, més encara, les conseqüències.
Però abans de parlar de les circumstàncies, m’agradaria presentar el nostre protagonista literari d’avui. Es tracta de Bernat Metge, nascut a Barcelona l’any 1346, fill de Guillem Metge, especier, un ofici que estava a cavall entre el comerç d’espècies, l’adrogueria i la farmacologia. I al costat del seu pare, el jove Bernat adquirí una formació que podríem considerar científica, amb coneixements de medicina, d’higiene, de fisiologia, de física i de filosofia natural.
Quan va morir aquell, la mare, de nom Agnès, es va casar amb Ferrer Saiol, protonotari de la reina Elionor de Prades, tercera esposa de Pere el Cerimoniós. Fou ell, el padrastre, qui va instruir Bernat en la tècnica de l’art d’escriure, els coneixements literaris, la formació humanística i la vocació professional cap a la cancelleria reial, és a dir de l’organisme administratiu de la corona, on va ocupar diferents càrrecs d’alta responsabilitat, i per la qual cosa es va veure immers en diversos processos judicials dels quals va ser unes voltes absolt i altres destituït i reahabilitat més tard; però en la majoria de casos provocats per adversaris del rei que s’acarnissaven amb els seus funcionaris més fidels.
En aquest context, si el regnat de Pere el Cerimoniós va ser difícil, amb una crisi econòmica provocada per l’enfrontament del rei amb el braç reial (les ciutats) i el braç militar (la noblesa), no ho va ser menys el de Joan I, que a més va haver de fer front a diversos intents d’invasió de Catalunya per part de companyies d’armes que vagaven per terres occitanes sense que se’n pogués saber del cert els promotors. I és en aquestes circumstàncies que mor el rei sense descendència i es desferma una aferrissada lluita per la successió, que per llei havia de recaure en el seu germà Martí, dit més tard, l’Humà. Però el desenllaç no va ser fàcil. La reina Violant de Bar, segona esposa del difunt rei, va proclamar que estava embarassada a fi de retardar la successió esperable i es van agreujar els conflictes. Fins i tot no hi faltaren les sospites que l’hereu Martí pogués estar darrere d’algun intent d’invasió de Catalunya, i fins i tot no hi va faltar qui pensava que la mort accidental del rei no va ser tan accidental.
El fet cert és que Bernat Metge, juntament amb altres funcionaris, va ser acusat d’haver estat involucrat en un possible assassinat i de corrupció. Del primer càrrec va quedar absolt, però no del segon, un delicte menor i habitual al capdavall, que no li va impedir continuar exercint els seus càrrecs fins a la mort de Martí l’Humà.
Però arran d’aquells fets, Bernat Metge, que ni tan sols va ser empresonat, va escriure Lo somni, una ficció literària de gran vàlua, en la primera part de la qual se situa a la presó quan se li apareix el rei Joan acompanyat d’Orfeu i Tirèsias. Llegirem un fragment del diàleg entre l’espectre de monarca difunt, «l’hom de mitja estatura» i el nostre escriptor:
«E quant haguí bé remirat, specialment lo dessús dit hom de miya statura, a mi fo viyares que veés lo rey en Johan d’Aragó, de gloriosa memòria, qui poch temps havie que era passat d’esta vida, al qual jo longament havia servit.
E, dubtant qui era, spaordí’m terriblament; ladonchs ell me dix:
—Lunya tota paor de tu, car jo só aquell que penses.
Quant jo l’hoy parlar, conegui’l tantost; puys tremolant digui:
—O senyor, com sots vós açí? E no morís l’altre dia?
—No morí —dix ell—, mas lexé la carn a la sua mare e retí l’esperit a Déu, qui·l me havie donat.
—Com l’esperit? —digui jo—. No puix creure que l’esperit, si res és, puxa tenir altre camí sinó aquell que la carn té.
—E donchs, què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era?
—Hoït ho he dir —respongui jo—, mas ara no ho crech, car si fóssets mort no fórets açí. E entén que sots viu, mas la gent, o per tal com ho volrie, car tots temps se alegre de novitats e specialment de novella senyoria, o per alcuna barataria que vol fer, ha mes en fama que sots mort.
—La fama —dix ell— és vera, que jo he pagat lo deute a natura, e lo meu esperit és aquest que parle ab tu.
—Vós, senyor, me porets dir què us plaurà, mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen.
—Ver és —dix ell— que·ls morts no parlen, mas l’esperit no mor e, per consegüent, no li és inpossible parlar.
—No m’appar —digui jo— que l’esperit sie res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e oçells, e no veya que sperit ne altre cosa lurs isqués del cors, per la qual jo pogués conèxer que carn e sperit fossen dues coses distinctes e separades. Mas tostemps he cregut que ço que hom diu sperit, o ànima, no fos àls sinó la sanch o la calor natural que és en lo cors, que, per la discrepància de les sues humors, mor, axí com fa lo foch per lo vent que·l gita de son loch o quant és corrumput lo subject en què és, qui s’apaga e d’aquí avant no·l veu hom.
—Molt est enganat —dix ell—; appar que no fasses diferència entre sperit e espirit.
—No n’hi fas alcuna —digui jo—: totes les coses animades veig morir en una manera.
—No és ver que en una manera muyren —dix ell—, car de tres maneres d’esperits vidals ha creat nostre senyor Déus: uns que en la creació del món hagueren començament d’Ell e no són cuberts de carn, e aquests són àngels; altres que han novell principi del creador e són cuberts de carn, mas no moren ab aquella, e aquests són hòmens; altres qui són cuberts de carn e nexen e moren ab aquella, e aquests són animals bruts. L’ome és stat creat en lo mig, per tal que fos pus baix que·ls àngels e pus alt que les bèsties, e que hagués alcuna cosa comuna ab lo sobirà e ab lo jusà, ço és a sseber: inmortalitat [de l’esperit] ab àngels e mortalitat de la carn ab les bèsties, tro que la resurrecció reparàs la mortalitat.
—Ja us he dit, senyor, que totes les coses animades he vist morir en una forma, e jamés no·n viu lo contrari, e per consegüent àls no·n crech; majorment quant veig que Salamó, en lo libre appellat Eclesiastès, fo de la oppinió en què jo son, dient: «Una és la mort dels hòmens e de les bèsties, he egual la condició de cascú. Axí com moren los hòmens moren aquelles, totes coses spiren e l’home no ha res més avant que la bèstia.»
Quan Metge va escriure Lo somni ningú no sospitava ja que ell hagués tingut cap relació amb la mort del rei. Ara, som lliures de pensar que algú molt poderós podria haver tirat terra damunt del cas i hagués pretès penjar el mort a un altre.
Siga com siga, el text em sembla molt bonic i mostra un conflicte intel·lectual de gran transcendència. Mentre que el rei —sempre en la ficció literària, però no en la realitat dels fets— ja hauria de saber per experiència pròpia què és la mort, Metge, un intel·lectual amb una sòlida formació científica i humanística, qüestiona els arguments i el relat del rei, basats en la fe i en la doctrina oficial, i hi posa per davant l’evidència que no ha vist eixir res de cap cos després de la mort, una actitud nova que presagia, a l’entrada del segle XV, el final de la crèdula mentalitat medieval.
Ho prendrem ara com a una metàfora: a voltes em pregunte si en l’era de les fake news, dels mitjans a sou del poderós de torn i del ChatGPT no estarem tornant a una Edat Mitjana de la credulitat, sense concessions a les nostres evidències de cada dia.
«Desconfieu de l’home d’un sol diari», va escriure Fuster fa molts anys, i potser pensava en aquestes coses.
Molt actual i no mes fa uns quants segles
Sí. A voltes la història va com una roda.