(Nota prèvia: Alguns oients o lectors m’han manifestat les seues dificultats per a entendre els textos medievals. Crec que res no pot substituir la sonoritat de l’original, encara que la comprensió siga només parcial; tanmateix, només a manera d’ajuda, hem afegit al final del text una actualització de totes les citacions. Esperem que resulten d’utilitat a qui ho necessite)
Escric aquesta nota, consternat encara, l’endemà del segrest de Nicolás Maduro i ignorant les conseqüències que pot tenir el fet d’entrar unes forces armades estrangeres en un territori sobirà i endur-se per la força el seu màxim govenant, independentment dels fets de què aquest puga ser acusat. Són dues qüestions, la culpa i el segrest, que demanen tractaments diferenciats i ben separats, i no podem abordar-les ací.
Salvant totes les altres consideracions, no menys importants, la complexitat del rapte és majúscula i només pròpia dels temps en què vivim i de les tecnologies de què disposen els més poderosos. Tan sols voldria, ara i ací, consignar un apunt breu: la història tendeix a girar sobre el seu propi eix i qui no n’aprèn sempre cau en el mateix forat, dit siga a manera d’advertirment.
I al fil d’aquesta reflexió i d’un tema només apuntat en el pòdcast anterior, m’agradaria referir-me a una altra operació, també complexa i ambiciosa, que sí que va tenir unes conseqüències positives i van canviar la història, si més no la nostra. Es tracta de l’engendrament de Jaume I.
Ja ho diu ell mateix i ho citàvem, aquest és el problema:
«Nostre pare lo rei En Pere no volia veser [veure] la nostra mare la reina».
Però per a conèixer més detalls i arribar al moll de l’«operació» engendratòria comptem amb el testimoni directe del cronista Ramon Muntaner, del tot lleial admirador del monarca, nascut a Peralada l’any 1265 i mort a Xirivella a l’edat de 71 anys, i autor també d’una Crònica on diu:
«E per ço començ al fet del dit senyor rei en Jacme com jo el viu, e senyaladament lo viu que jo era fadrí. E el dit senyor rei anà a la dita ciutat de Peralada, on jo nasquí, e posà [s’allotjà] en l’alberg de mon pare, En Joan Muntaner, qui era dels majors albergs d’aquell lloc e era al cap de la plaça.»
Muntaner tampoc no oculta el casament i la posterior desavinença del rei En Pere i la seua muller:
«Veritat és que el dit senyor En Pere pres per muller e per reina l’alta madona Maria de Montpeller, per la gran noblea que havia de llinatge e per la sua noblea.»
[…]
«E per temps avant, lo dit senyor rei En Pere, qui era jove con la pres, per escalfament que hagué d’altres gentils dones, estec que no tornà ab la dita dona Maria, ans venia alcunes vegades a Montpeller que no s’acostava a ella […] Sí que una vegada s’esdevenc que el dit senyor rei En Pere venc a Montpeller, e enamorà’s d’una gentil dona de Montpeller, e per aquella bornava [lluitava en torneig] e faïa tant que a tothom ho donava a conèixer.»
Tot i que era tónica general la tirada dels monarques a la promiscuïtat extramatrimonial, no és difícil suposar la magnitud de l’escàndol, el descrèdit per als nobles montpellerencs que havien afavorit el matrimoni, i sobretot les conseqüències terribles per al llinatge reial que podia tenir un matrimoni eixorc.
I és ací on comença la magna operació, calia afavorir un acostament de la reial parella, encara que fos enganyant el monarca. Els nobles de la ciutat van trobar la solució mitjançant el suborn —sempre el suborn— d’un privat del rei que va consentir a:
«donar qui sia honor e profit de mon senyor lo rei e de la reina madona Maria e de tots los pobles.»
És a dir: fer el que calguera, encara que fora enganyar el rei, si era honorable per al monarca. A tal efecte, aquest va ser el desplegament de les forces directament o indirectament participants en la realització d’un coit reial, que no és cosa poca, aprofitant una nit en què el rei havia de dormir a Montpeller i esperava que el dit privat li portés a la cambra la dama per qui ell entrava en combat per amor. Però aquestes són les instruccions que rebé el fidel servidor subornat:
«E con ell [el rei] serà gitat e tothom haurà despatxada la cort, vós vendrets a nós ací e’l lloc del consolat de Montpeller, e nós serem, los dotze cònsols, e haurem entre cavallers e ciutadans, altres dotze dels mellors de Montpeller e de la baronia; e haurem madona Maria de Montpeller, reina, que ab nós, ensems ab dotze dones honrades, de les pus honrades, de les pus honorades de Montpeller, e ab dotze donzelles, irà ab nós al dit senyor rei. E sí vendran ab nós dos notaris, los mellors de Montpeller, e l’oficial del bisbe e dos canonges e quatre bons hòmens de religió. E cascun hom e cascuna dona e donzella portarà un ciri en la mà, lo qual encendrà con la dita dona Maria entrarà en la cambra del senyor rei. E a la porta de la dita cambra tuit estaran justats entrò que [estaran reunits fins que] sia prop de l’alba, que vós obrirets la cambra. E con oberta serà, nós ab los ciris cascun en la mà entrarem en la cambra del senyor rei. E aquí se meravellarà, e llavors nós li direm lo fet, e mostrar-li hem que té de prop la dita madona Maria, reina, e que havem fe en Deu e en madona santa Maria que en aquella nit engenrarà tal fruit de què Deu e tot lo món ne serà pagat e el seu regne ne serà proveït.»
Pot semblar un despropòsit però, com resulta evident, la reina madona Maria no va arribar sola a la cambra del rei. Devia ser digne del seu alt llinatge, el seguici que duia amb la invocació simbòlica als dotze apòstols, i la presència de les autoritats civils i eclesiàstiques necessàries per a donar fe i suport a tan alta iniciativa.
Però no va semblar prou tot això al bon privat reial, que demanà un afegit:
«—Doncs, senyors, a honor de Deu e de madona Santa Maria de Vallvert, vui que és dissabte, que havem començat a tractar d’aquests afers, jo us prec e consell que dilluns, a honor de Deu e de madona Santa Maria, comencen tots quants preveres ne hòmens d’ordre haja en Montpeller, a cantar misses de madona Santa Maria, e tenguen-ho set jorns per los set goigs que ella hac del seu fill; e que li plàcia que a nós tuit don Deus goig e alegres d’aquest tractament, e que hi don fruit d’on lo regne d’Aragon e el comtat de Barcelona, d’Urgell e Montpeller, e totes les altres terres ne sien bé proveïdes de bon senyor.»
L’operació, com sabem, va tenir un final feliç. Però, com recomanava fa poc un destacat lider espanyol de dretes a un col·lega seu caigut ja en desgràcia, allò que compta, «la clau» per damunt de qualsevol tragèdia, i més encara —hauríem d’afegir— de qualsevol operació feta a major glòria de Nostre Senyor és «portar la iniciativa de la comunicació». Per això no deixarem el relat de Ramon Muntaner. Però abans afegirem que arribat el diumenge acordat, després dels set dies d’oracions ininterrompudes, els vint-i-quatre hòmens bons, totes les autoritats citades més amunt, les dones i les donzelles acompanyaren la reina fins a la porta de la cambra del rei:
«E aquí entrà madona la reina. E ells estegren defora agenollats en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava [es pensava] tenir de prop la dona de què era enamorat.
E així estegren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpeller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Deu, així com davant és dit que era ordonat.
E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encès en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s, e saltà tantost sobre lo llit e pres l’espasa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren plorant:
—Senyor, mercè sia de gràcia e de mercè vostra, que vejats qui us jau de prop.
E la reina dreçà’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Deu que fos complit llur enteniment.»
I conta la Crònica que el rei partí de la ciutat aquell mateix dia però deixà sis cavallers de la seua màxima confiança per a custodiar la reina, en companyia de totes les dames que havien intervingut en aquella gloriosa jornada fins que —i torne a Muntaner, una volta més per no estalviar una bona notícia—:
«…la reina engruixà, e als nou meses, així com natura vol, ella infantà un bell fill e graciós.»
I conte contat, encara no s’ha acabat. Però ens aturarem ací, al capdavall només volíem parlar de com la història no sempre s’escriu al camp de batalla sinó que a voltes la més oculta discreció pot resultar decisiva.
Acabe aquesta nota i, quasi per inèrcia, llig que la premsa de la nit ja parla de morts a Veneçuela, d’amenaces, de protestes en un sentit o altre, de condemnes, de falsedats i de moltes incògnites. Qui sap què passarà en endavant.
I és que no tot és vàlid en política ni en l’art de governar o de fer prevaler l’ordre i la llei, que és el que la majoria volem i uns quants només diuen que volen. Fa set-cents anys, poc dalt o baix, els nobles montpellerencs ens van donar una lliçó de traça i diplomàcia palatines i, a la llum d’allò, deixeu-me intuir que, siga el que siga Nicolás Maduro, Donald Trump no passa de ser un terrible aficionat, barroer i perillós, incapacitat en el noble art de proveir la felicitat humana que és el que ha de procurar tot bon governant.
Textos actualitzats
I per això comence amb el fet del dit senyor rei en Jaume quan el vaig veure, i singularment el vaig veure quan jo era fadrí. I el dit senyor rei anà a la dita ciutat de Peralada, on jo nasquí, i s’allotjà a l’alberg de mon pare, En Joan Muntaner, que era dels majors albergs d’aquell lloc i era al cap de la plaça.
-o0o-
Veritat és que el dit senyor en Pere prengué per muller i per reina l’alta senyora Maria de Montpeller, per la gran noblesa que tenia de llinatge i per la seua noblesa.
-o0o-
I més endavant, el dit senyor rei en Pere, que era jove quan la prengué, per l’escalfament que tingué amb altres gentils dones, estigué que no tornà amb la dita dona Maria, sinó que venia algunes vegades a Montpeller i no s’acostava a ella […] Així que una vegada va ocórrer que el dit senyor rei en Pere vingué a Montpeller, i s’enamorà d’una gentil dona de Montpeller, i per aquella lluitava en torneigs i feia tant que a tothom ho donava a conèixer.
-o0o-
Donar allò que siga honor i profit a mon senyor el rei i de la reina madona Maria i de tots els pobles.
-o0o-
I quan ell [el rei] estarà gitat i tothom haurà abandonat la cort, vós vindreu a nós ací en el lloc del consolat de Montpeller, i nós hi serem, els dotze cònsols, i tindrem entre cavallers i ciutadans, altres dotze dels millors de Montpeller i de la baronia; i tindrem madona Maria de Montpeller, reina, que amb nós, juntament amb dotze dones honrades, de les més honrades de Montpeller, i amb dotze donzelles, anirà amb nós al dit senyor rei. I així mateix vindran amb nós dos notaris, els millors de Montpeller, i l’oficial del bisbe i dos canonges i quatre bons hòmens de religió. I cada home i cada dona i donzella portarà un ciri en la mà, el qual encendrà quan la dita dona Maria entrarà a la cambra del senyor rei. I a la porta de la dita cambra tots estaran reunits fins que siga prop de l’alba, que vós obrireu la cambra. I quan serà oberta, nós amb els ciris en la mà enrarem a la cambra del senyor rei. I s’hi meravellarà, i llavors nós li direm el fet, i li mostrarem que té al costat la dita madona Maria, reina, i que tenim fe en Deu i en madona santa Maria que en aquella nit engendrarà tal fruit que Deu i tot el món en serà pagat i el seu regne en serà servit.
-o0o-
—Doncs, senyor, per honor de Deu i de madona Santa Maria de Vallverd, avui que és dissabte, que hem començat a tractar aquests afers, jo us pregue i aconselle que dilluns, en honor de Deu i de Madona Santa Maria, comencen tots quants preveres i homes d’ordre [regla religiosa] hi haja a Montpeller, a cantar misses de madona Santa Maria, durant set dies pels set goigs que ella tingué del seu fill, i que li plaga que a tots nosaltres done Deu goig i alegria d’aquest acord, i que hi done fruit d’on el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, d’Urgell i Montpeller, i totes les altres terres en siguen ben proveïdes de bon senyor.
-o0o-
I hi entrà madona la reina. I ells estigueren defora agenollats resant tots junts. I el rei i la reina estigueren en llurs diversió, perquè el senyor rei es pensava que tenia al costat la dona de qui estava enamorat.
I així estigueren obertes aquella mateixa nit totes les esglésies de Montpeller, i tot el poble que hi estava pregant a Deu, així com més amunt s’ha dit i ordenat.
I quan fou l’alba, els prohòmens tots i prelats i homes d’ordre i dones, cadascun amb el seu ciri encès en la mà, entraren en la cambra on el rei era en el seu llit amb la reina. I s’admirà, i saltà de seguida sobre el llit i prengué l’espasa en la mà. I tots s’agenollaren i digueren plorant:
—Senyor, pietat siga de gràciea i de pietat vostra, que vegeu qui jau al vostre costat.
I la reina es posà dreta i el rei la conegué. I així li contaren tot el que havien tractat. I el rei digué que ja que era així, que plagués a Deu que fos complida la seua intenció.
-o0o-
I la reina es feu grossa, i als nou mesos, així com la natura vol, ella infantà un bell fill i graciós.
Això no és “follar”, és fer processó.
Això pareix, sí. Diuen que van follar, però ves a saber què van fer.
Deguen Fer bolantins. Es un fet divertit
Vist des dels nostres temps, és divertit perquè ja ens hem despullat d’aquells condicionaments; però la situació degué ser dramàtica per als protagonistes. Imagina’t una reina que no fóra capaç de concebre un hereu, encara que la culpa no fora seua, naturalment.
Un conte ben contat sempre fa ganes de sentir-ne un altre.
És clar que per què arriben el fet sempre hi ha de ver algú corromput que aplane el camí.
Això és la vida, una successió de contes i de contistes. Moltes gràcies.
Tot siga per viure tothom content. Gràcies i avant
Gràcies, Toni. Segurament no hauria reportat el passatge si no hagués pensat que provocaria més d’un somriure.