El passat 13 de gener s’esqueia el 25è aniversari de la mort d’Enric Valor a qui dec molt en la meua formació d’escriptor. Podríem establir un triangle entre l’admirat gramàtic i narrador de Castalla, la revista Gorg i jo mateix. I encara podríem fer un quadat entre aquests tres puns i Lo Rat Penat, aquella entitat cultural que a finals dels seixanta i primers setanta encara no havia perdut la dignitat que perdé quan va fer fora per motius espuris personalitats com Sanchis Guarner i el mateix Enric Valor.
Tot va començar per a mi amb el primer número de Gorg, aquella revista bibliogràfica de gran èxit que impulsà, i en gran part pagà Joan Senent, a través de la qual ens assabentàvem de les novetats dels llibres en català i fins i tot les podíem comprar per correu o presencialment, tal com explicaré. Per aquell temps jo ja havia fet un curs de llengua de Lo Rat Penat per correspondència. Per a fer-lo estudiàvem la gramàtica de Carles Salvador, en fèiem els exercicis de cada lliçó, els enviàvem a la seu de l’entitat i els rebíem puntualment corregits i qualificats.
Un dia d’aquella adolescència meua, quan segons el No-Do, el dictador encara jugava al golf, caçava i pescava, els meus pares em van deixar anar sol a València “a comprar llibres”. Vaig anar a l’adreça de Gorg, al carrer Colom, més o menys enfront d’El Corte Inglés i en aquell número de carrer hi havia un cartell: “Gestoria Senent”, cap referència al que jo cercava. Hi vaig entrar tanmateix, encara no sé per què, vaig preguntar per Gorg i un senyor des de darrere d’un taulell em va convidar a baixar unes escales que conduïen a un soterrani. Allà baix vaig veure unes muntonades d’exemplars del darrer número de la revista, que encara estava per distribuir perquè s’havia retardat aquell mes, i em va atendre un senyor molt educat i molt ben vestit. Li vaig dir:
—És el el proper número de Gorg?
—Sí —em va dir—, estem tenint problemes amb la censura. Passa que ens posem a escriure, escriure és com respirar, i després ve la censura i ens ho retalla tot.
Vaig comprar els llibres que volia i me’n vaig tornar a casa. Pocs dies després, rebia el meu exemplar del número que havia vist. Va ser un dels darrers perquè el Règim no va tardar gens a tancar definitivament Gorg. Cinc mil subscriptors en poc temps, per a l’època, eren un èxit massa gran.
Anys més tard, uns bons amics em van regalar els dos primers volums de les Obres Completes d’Enric Valor, aquells que recullen les Rondalles, i en aquella foto de l’escriptor que hi ha al començament del primer volum vaig reconèixer el senyor tan amable que m’havia atés aquell dia de València.
Passat el temps, vaig entrevistar-lo per al primer número de L’Aiguadolç i a partir de llavors vam establir una bona amistat i una correspondència amabilíssima que guarde, on hi ha manuscrits seus. Vaig reconèixer aquella cal·ligrafia de les seues cartes, era la mateixa del corrector dels meus exercicis del curs de Lo Rat Penat.
Per l’amistat amb què em va afavorir el mestre Valor, el vaig visitar moltes voltes al seu pis del carrer Martínez Aloy de València, puntualment pujava per aquella escaleta dickensiana, tal com ell la qualificava, i arribava al seu despatx, on, sempre ben vestit, em feia seure i passàvem hores parlant de literatura i molt especialment de L’ambició d’Aleix, La idea de l’emigrant i sobretot de la immensa Sense la terra promesa i la magnífica Temps de batuda. Un dia d’aquells dies m’ensenyà la carpeta que contenia els folis de l’original inacabat que havia de ser Enllà de l’horitzó.
Podria contar moltes coses d’aquelles converses, parlàvem de tècniques narratives, que el coneixia molt bé, i xafardejàvem sobre els seus personatges. Recorde un dia en què li vaig reportar el passatge de Sense la terra promesa que llegiré a continuació. Parla de Maria-Júlia Mauri, aquella neboda de dona Berta, rica, però ella tan arruïnada com el seu germà Albert. Maria-Júlia, una dona que depassa la trentena, matxutxa, que ha tingut alguns pretendents que no han arribat a vènit, ara, en dies de verema, és al mas de la Foia Roja on treballa de jornaler Vidal, un foraster de Tivarri, “fadrí” i “deseixit” però també madur, vingut expressament per a fer aquells treballs. Ell s’ha fixat en ella però sap que la senyora és inaccessible. Ella també s’ha fixat en ell i un dia, per una finestra del pis superior del mas, el veu fornicant amb Tineta, una altra jornalera, sota uns arbusts de darrere la casa. És llavors quan Maria-Júlia rememora els seus amors frustrats, es penedeix de no haver-se casat “amb qui fos” i sobretot de no haver-se decidit “a conèixer l’amor real entre home i dona, suport —diu— d’altres predileccions més espirituals”. En la soledat d’aquella cambra, ja al llit, Maria-Júlia pensa:
“Per què aquells capritxos d’un Déu que posava fonts per a no beure, fruita per a no tastar-la i el desig en el cor de l’home i de la dona per a no satisfer-lo?
—Estic blasfemant! —va dir-se esborronada— Qui m’ha fet a mi? Qui m’ha fet com sóc? Qui em dicta aquests malignes pensaments?
[…]
La seua imaginació treballava febrilment. Ella havia esperat durant anys erradament que la fortuna li obrís les portes de la felicitat íntima, és a dir, que li permetés accedir al matrimoni “convenient, legítim i sant” com li havien ensenyat. Però totes aquestes esperances havien fallit… i ella havia deixat passar massa anys. “Ara, cas de lliurar-me a l’amor d’un home en aventura i no en matrimoni, cosa que no faré mai”, es deia amb involuntària hipocresia, “per què havia de ser amb un rústic com Vidal, a qui m’he sentit estúpidament atreta? Per què havia de ser amb un home amb qui no podré fondre’m mai en una autèntica comunió amorosa i espiritual?”. Efectivament, no ho havia experimentat ja? ¿No recordava la desil·lusió soferta amb l’Adolf i aquells superficials enamoriscaments d’estiu?
La nit era calmosa, quasi estiuenca; a través de la finestra del dormitori arribaven apagats i amb llargues intermitències els tocs dolços d’una corneta parada en un xiprer. Eren com una cançó de bressol, lenta, espaiada, que es destacava sobre la musiqueta persistent i dodecafònica que interpretaven amb entusiasme insectes, aràcnids i gripaus.
…Llavors s’obria la porta, a poc a poc; ella dormia ja, però sabia encara que estava dormint, sentia la dolçor del son, un plaer sensualíssim que li corria tots els membres. Es desemperesia delicadament, passava les seues mans sensitives pels seus pits, pels amplis i redons costats, pel seu ventre de verge; s’acariciava tota com en somnis, en un delitós narcissisme. I la porta continuava obrint-se de mica en mica, amb un suau grinyol que feia com una fina nota aguda de violí. Va percebre per fi unes passes cauteloses, va notar que s’alçava la girada del llit, i sentí el contacte d’unes mans grosses, fermes, piloses, en el seu coll i en els seus muscles. Damunt el seu, un pit esplèndid començà a oprimir-la, i unes cuixes vigoroses feien pressió sobre les seues… Es vinclà tota ella, s’enroscà el seu cos, vibraren meravellosament les seues entranyes, entreobrí els llavis sota una boca invisible, sentí una extremitud i l’angoixa d’un plaer intens… Es desvetlà d’un colp; es va tocar la cabellera mullada de suor. Era horrible: estava sola! I tota sola havia traspassat la porta del Paradís.
Es va fer de dia molt tard: darreria d’octubre. Quedaven dos o tres dies de verema. Es va despertar tocades deu del matí. Encara faltaven unes dates perquè Albert vingués per elles com havien quedat. Però Maria-Júlia ho va fer breu.
—Joaquima —va dir a l’alçar-se—, prepara-ho tot. A les onze del matí ens en tornem al poble.
—Senyoreta —protestà la vella—. No me n’havia dit res! Ai tan bé que estem ací!…
—Jo t’aidaré, i Francina, i la que faça falta —insistí la mestressa—. Aprofitem el bon oratge que fa de miracle; no vull tomar al poble plovent o nevant. Fa tan trist! I si es gira mal temps, no podríem estar per Tots-Sants a Cassana.
La vella va fer un rondineig:
-Capritxosa com la seua mare! Ahir m’ho havia d’haver dit!
Però es va fer tot com Maria-Júlia havia manat.”
Vaig adduir aquell passatge al gran novel·lista. “Permeta’m que el felicite per com ha resolt vostè els tempos de la narració”. Li vaig dir. Ell va somriure, encara el veig, i em va dir bondadosament: “Es la vellea, això, escrius amb el cor i després ve el crític i descobreix coses que no havies pensat”.
No m’ho vaig creure, ell sabia molt bé el que feia, però no oblidaré mai aquell dia i aquella lliçó de modèstia. Enric Valor va ser un gran novel·lista, ambiciós en la concepció de la seua obra i conscient que la literatura és un oceà de bons llibres entre els quals tothom que n’escriu hi aporta el que pot.
Quan va morir, ara fa vint-i-cinc anys, un setmanari em va demanar una semblança del mestre, i la vaig acabar recordant una carta seua. Era de l’any 86, de pocs mesos després de la publicació del número de L’Aiguadolç on apareixia l’entrevista que li havia fet. I després de parlar-me de temes personals i familiars, em diu:
“La revista quasi bé dedicada a la meua narrativa en bona part, m’ha agradat molt i espere que tinga continuïtat. I continue sabent de la bona repercussió que l’entrevista produeix.
Quan torna per ací avall? M’agradaria veure’l i raonar aviat amb vostè de bell nou. Entretant, reba una afectuosa salutació.”
Ara mateix m’agradaria tornar-li l’”afectuosa salutació” i agrair-li aquelles converses i tantes coses que vaig aprendre parlant amb ell i llegint els seus llibres, i dir-li, jo també: “quan torna vostè per ací avall, m’agradaria tant raonar amb vostè de bell nou.”
Molt Bon homenatge Tomás!
Moltes gràcies, Alberto.
Un plaer Tomàs recordar Enric Valor a través del teu bell escrit, senzill i entranyable.
Moltes gràcies, Christine. Vaig tenir una relació molt entranyable amb Enric Valor.
Molt bò! Tomàs, un plaer llegir aquest escrit a mes de qui parles, sempre m’ha despert admiració!
Moltes gràcies, Paqui. Certament Enric Valor va ser un home admirable i de molt agradable conversa.
La entrevista molt agradable..la escriptura entranyable.
Moltes gràcies, Rafel.
Molt bona tasca, Tomàs. I lloable…
Moltes gràcies, Juanjo. Tenim la sort de poder fer coses que ens agraden.