A poc a poc, al llarg d’aquesta sèrie de notes, se’m van quedant temes pendents i carpetes mig obertes que hauria de reprendre i anar completant algun dia. Per exemple, moltes voltes parle de llengua i sobretot de la llengua medieval; de certs arcaismes que ixen als textos i que em faria gràcia de comentar. També se’m queden idees i conceptes que demanen una atenció més dilatada, però els camins d’aquests pensaments meus són trencadissos i dispersos.
I encara hi ha paraules sobre les quals m’agradaria parlar, perquè determinats usos, intencionats —la majoria de voltes— o no, acaben per trabucar-ne el sentit originari. Són els casos, per exemple, de paraules com “doctrina” o “moral” i els seus derivats: doctrinari, adoctrinar, moralista, moralitzant, etc. I d’això, entre altres coses, voldria parlar avui.
Diu el diccionari que “doctrinari” és aquell “que, en afers polítics i altres, atén més a les teories i doctrines abstractes que a la pràctica.”És a dir que contra l’opinió generalitzada, el dilema és entre teoria i pràctica, i no entre els bons que no adoctrinen (o això volen fer-nos creure) i els dolents que malcondueixen les criatures cap a la perdició ideològica, és a dir a pensar de manera diferent de la dels autodefinits com a “bons i rectes”. Siga com siga, la veritat certa és que el “practicant”, o siga l’activista, no té temps d’adoctrinar, i el doctrinari tampoc no pot dedicar-se a altra cosa que a estudiar i a divulgar el missatge.
Particularment, el Diccionari Valencià Normatiu, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, afegeix a la veu “doctrinari” una segona accepció que ens és útil: “Que té intenció d’adoctrinar.”
Pense ara en el doctrinaris medievals. Aquells sí que tenien una clara vocació d’adoctrinar, d’ensenyar la vertadera doctrina de Jesucrist contra els infidels, els heretges, i els desobedients. Eren sovint eclesiàstics que es dedicaven a sermonejar o a escriure; però tenim poques notícies de les seues activitats més enllà de les ocupacions relacionades amb les activitats alliçonadores. Dit d’una altra manera: si “predicaven amb l’exemple —amb el seu exemple—, com se sol dir, no ho sabem; però sí que sabem que per a il·lustrar les doctrines que predicaven se servien dels exemples, del relat d’algun cas, d’un corpus de narracions breus i moralitzants que circulava per l’Europa catòlica i feia bo l’adagi aquell, atribuït a un dominicà del segle XIII, dit Etienne de Besançon, que diu “exempla plus movent quam predicatio subtilis”, és a dir que els exemples convencen més que els sermons dogmàtics subtils i ben elaborats.
Un dels meus més admirats autors medievals, un mestre en l’ús dels exemples, és Francesc Eiximenis, un savi franciscà nascut a Girona al segle XIV, que va passar una llarga etapa a València, on fou conseller dels jurats de la ciutat i va escriure un llibre, Regiment de la cosa pública, que estava lligat a una taula de la casa de la vila per a consulta dels interessats. La seua influència política va durar segles.
Eiximenis també va escriure Lo Cristià, una extensa obra enciclopèdica en dotze llibres, que no s’han conservat en la totalitat, on el nostre franciscà va parlar de tots els temes, divins i humans. Però escolteu aquest exemple, que comentarem després.
Exemple del mercader i el diable
Deus saber que a Mallorques havia un mercader qui, entrant en la Seu e faent gràcies a Déu, aprés que fonc vengut de son viatge, encès candeles per los altars, e a la fi sobra-li’n una; e viu aquí la imatge del diable, e dix entre si mateix així:
—Per ma fe, puis tots los sants han haüt de mes candeles e em sobra aquesta, aitambé te n’hauràs.
Així que encès la candela aquella a la imatge del diable.
E al vespre, durment, somnià en son llit que lo diable li apareixia fort alegre, faent-li gràcies de la honor que feta li havia, dient que cent anys havia que estava pintat en aquella esgleia, e mai no trobà qui tanta honor li faés; per la qual cosa ell li deia que demanàs que es volgués, e ell dar-li-ho tantost.
E lo mercader demanà molts diners.
Dix lo diable:
—Jo te´n daré assats.
E fonc-li vijares que el menàs en un gran camp; e aquí féu-lo cavar, e trobà una gran olla d’or plena.
—Ara —dix lo diable— sia tua, e amaga-la aquí mateix; e torna-hi de nits, e port-la-te´n per guisa que negú no la veja.
Dix lo mercader, quan hagué cuberta l’olla del tessor:
—Ací volria lleixar qualque senyal, sobre aquest lloc on era l’olla; e açò per tal que conega on serà.
E com lo dit mercader, girant-se de totes parts no trobàs pedra ne fust, ne res ab què hi lleixàs senyal, dix-li lo diable:
—Vols fer bé? Puis que no trobes res ab què hi lleixs senyal, fes tos afers sobre lo lloc on és l’olla, e açò romandra-hi per senyal.
E com lo mercader fenyés ço que lo diable li consellava, lo diable se n’anà; e lo mercader se despertà ab infinit goig, esperant que anàs al camp aquell que havia vist en somnis, e que prengués lo dit tessor. E reconegué-se, e trobà que tot era sullat dins son llit. E dix entre si mateix per escarn:
—Ara havem prou diners e pecúnia! Aquest és lo tessor qui dóna lo diable, car d’altre no en pot dar. Ara façam-li honors, e ell per bones gràcies sullar-nos ha tots, de cap a peus!
Vet lo diable com escarní a aquest. Semblant se fa de tots aquells qui per mà sua volen ésser rics-hòmens, car a la fi tots ne van enganats. E meresquen que així els en prena, car fan Déu del diner, lo qual volen créixer e multiplicar sens fi.
Les llengües són fenòmens vius i, per tant, canviants. Per exemple, hem perdut el sentit de l’adverbi “fort”, equivalent a “molt”: el diable es mostrà “fort alegre”, “molt alegre”; també hem perdut l’adeverbi “assats”, procedent de llatí ad satis, que en francès ha evolucionat a assez, però en el català actual, per a expressar la mateixa idea, hem preferit variar el sentit del llatí prode (profit) fins que siga sinònim de “suficient”, és a dir “prou”. I hi ha verbs curiosos, com “fènyer” que també ve del llatí fingere, és a dir “donar forma”, “figurar”, “fingir”, tot això podia significar. Ací, el mercader feny “ço que lo diable li consellava”, és a dir fingeix en somnis, al seu llit, que caga, i caga de veritat; però jo recorde que la meua àvia fenyia la pasta del pa abans d’enfornar-la, és a dir que li donava forma. I encara l’expressió “fonc-li vijares” que sempre m’ha cridat l’atenció, procedent del llatí videātur, tercera persona de subjuntiu de vidēri, ‘semblar’, al mercader li va semblar que el diable el portava a un gran camp. Són només alguns exemples de la “biologia” de les llengües.
Però voldria acabar centrant-me en el sentit de l’exemple i en la lliçó moral que conté. Eiximenis era un home de l’Edat Mitjana, un conservador, i alhora una eminència que va estudiar en diverses universitats europees, com les d’Oxford, Bolonya, París, Colònia i Tolosa. I ja en el seu temps havia pogut comprovar com el seu món s’enfonsava i en venia un altre, el del Renaixement, on la raó humana, i l’home mateix, guanyava protagonisme en l’ordenació del món. Deu ja començava a tenir un competidor, però sobretot, allà on es lliurava la gran batalla era en el valor de les coses, ara ja començava a ser canviable i depenia de l’oferta i de la demanda, tot valia el que un altre estava disposat a pagar i la riquesa podia canviar de mans, segons l’habilitat comercial de cadascú. Fer “un deu del diner”, era un objectiu massa llaminer per a ser conservador, llavors. Però tot canvia. I el gran èxit dels conservadors d’ara és haver reeixit a conservar Deu i els diners al mateix bàndol. Però això és un tema que “avui no toca”, com va dir aquell. Ja en parlarem un altre dia.