Fa uns dies vaig participar com a conductor en la primera sessió d’un club de lectura intitulat “Clàssics a mà”, que té lloc al Centre Octubre de València. La iniciativa naix d’una llibreria, situada als baixos d’aquest mateix edifici, i d’alguns amics de l’establiment que vam veure la necessitat d’inicidir en el panorama cultural valencià des de la novetat de parlar d’allò que no és mai novetat, és a dir dels llibres de sempre, dels clàssics que vam llegir ja fa anys o que no hem llegit mai i que per això mateix de tant en tant intentem trobar una ocasió per a llegir-los o rellegir-los; però les urgències quotidianes i la necessitar d’estar al dia s’interposen com una contradicció insalvable entre els propòsits i les realitats.

La primera obra amb què hem començat aquest cicle és l’Odissea. En paraules de Joan Francesc Mira, convidat especial a l’acte i traductor de l’obra homèrica, hem començat “pel més alt”. Per a ell, juntament amb la Divina Comèdia i el Nou Testament, l’Odissea és un dels tres pilars sobre els quals se sustenta i s’explica tota la cultura occidental. Per això una obra escrita fa bastant més de vint-i-cinc segles encara ara suscita tant d’interès i atrapa de manera irresistible el lector contemporani que se li acoste. Voldria destacar, per això i a tall d’exemple, el relat d’una assistent a la tertúlia que contava com els darrers dies ha fet una molt intensa activitat lectora “quasi sense menjar” —va dir— per a no abandonar el fil del relat i acabar de llegir l’Odissea sencera abans de venir a la sessió. No és estrany. Fins i tot per a un lector habitual del text homèric sempre hi ha un detall sorprenent, un fet que havia passat desapercebut, un matís que no havia descobert en lectures anteriors, un vers que explota amb una sonoritat brillant, avellutada i tendra o brutal i provocadora.

“Seu i gaudeix de la copa de vi, i escolta en silenci”. Així convida, per exemple, amb la proverbial hospitalitat grega, el porquerol Eumeu el seu amo, Ulisses, a qui no pot reconèixer, quan aquest arriba a Ítaca, després de vint anys de vida errabunda i de moltes aventures, transformat en un pobre captaire per la deessa Atena, a fi que no el reconega ningú, i que puga escometre el pla per a venjar-se dels pretendents que fan la cort a “la molt assenyada Penèlope”, la seua esposa, se li mengen la hisenda, es giten amb les seues criades i són gent insolent, arrogant i roïna. Per a ells, arribarà una mort que serà “vergonyosa”, “implacable i funesta”, a mans del savi Ulisses.

De les obres clàssiques, se’n poden fer moltes lectures i moltes interpretacions, però allò que resulta més difícil és definir-les. Diu Joan Francesc Mira que “l’Odissea és moltes coses alhora, i per això és també inclassificable, un gènere literari en ella mateixa, com la Comèdia de Dante. És un poema èpic, certament, ple de guerrers, de combats i de violència, […] Però és també una narració d’una complexitat fascinant. Són els viatges d’Ulisses, plens de fantasies, de perills i de temptacions. És la història d’amor de dos protagonistes tan excepcionals com Ulisses i Penèlope, d’una lleialtat mútua que trobarà en aquest cant [el vint-i-tresè] el final —inesperat— que tothom esperava. I és també la història d’un fill que busca un pare, que s’enfronta confusament amb la mare, i que per fi trobarà el seu lloc quan quedarà restablert l’ordre social, que és també l’ordre de la família i de la casa.”

Però un comentari que se centre només en la matèria, en els fets narrats, indubtablement oblidaria la riquesa estilística, la plasticitat de les imatges, les comparacions sorprenents, la precisió dels adjectius i naturalment el ritme potentíssim imposat per l’hexàmetre dactílic que tan bé reprodueix el gran Joan Francesc Mira. Escoltem un passatge breu com a mostra. Ulisses ha salpat des de l’illa d’Ogígia on la dea Calipso el retenia. Ella mateixa, per voluntat de Zeus i la intercessió d’Atena, li ha propocionat les provisions, la roba i la fusta perquè ell es faça una embarcació, un rai amb què navega disset dies fins que arriba a les envistes de l’illa dels feacis. Però el deu Possidó, ple d’odi cap a Ulisses, li envia una forta tempesta que li destrossa el rai i quasi l’aboca a una mort segura i amarga. Ulisses:

Després del naufragi, Ulisses per fi trobarà a la cort dels feacis, el seu rei Alcínous, la seua filla Nausica, l’hospitalitat d’aquell poble i la nau que el tornarà definitivament a Ítaca. Estalviaré ara les moltes peripècies que passa l’astut heroi abans que arribe a la seua casa, encara transformat en captaire i s’enfronte als pretendents i en comprove l’arrogància, la supèrbia i la poca vergonya, que contagien fins i tot algunes criades de la casa. N’hi ha una, Melanto “de galtes boniques”, que a pesar que Penèlope l’havia criada i l’havia tractada com a filla, ara es gitava i feia l’amor amb un dels pretendents, i va gosar parlar així al captaire Ulisses sense saber que era el seu amo:

No costa gens de trobar el menyspreu cap al més pobre en les paraules de la criada, tampoc no costa de trobar la ingratitud, la traïdoria i la bravata fàcil del covard, de qui no té raó ni caritat ni bondat humana. Front al seu parlar insolent, el seny del captaire Ulisses i l’esperança que arribada l’hora alliberarà la casa de tanta maldat.

Aquests dies, els mitjans de comunicació van plens de missatges d’odi cap al que és tingut com a inferior, cap a l’estranger pobre, cap al qui se li nega dret a una casa, a un treball digne i a una tomba a prop de la llar que s’ha fet al llarg dels anys a força de treball i de dignitat. Aquests dies sentim missatges cruels, i el darrer vers que he llegit em reconforta:

Ulisses no és només l’heroi que torna, és la metàfora de la humanitat i de la pau civil sempre necessària. Ulisses també és tot això i més coses: és el missatge d’esperança que la nostra modernitat d’ara necessita: per la pau a la casa i a la família, per la pau a la terra i la bondat que ens fa persones. Tants segles passats i encara necessitem Ulisses.