Confesse que en aquest darrer pòdcast de l’any he tingut molts dubtes a l’hora de triar el tema. En primer lloc hauria desitjat llegir un poema nadalenc però el sofriment dels nostres veïns afectats per la DANA, agreujat pel mal govern i les mentides del president Mazón i per la hipocresia de l’alcaldessa Català, filla de Torrent —ciutat també afectada—, ella, que ha fet encendre uns espectaculars llums nadalencs a la Plaça del País Valencià de la ciutat de València  —la denominació de Plaça del País Valencià és per a mi irrenunciable encara que passen mil anys d’ignomínia— mentre ben a prop, potser al poble veí o al seu de naixement, encara hi ha gent que no té cobertes les necessitats mès bàsiques d’habitabilitat, m’han fet pensar que si enguany toca parlar de Nadal ha de ser d’una altra manera.

Tenia també escrites unes reflexions al voltant de la grotesca i forassenyada consulta sobre el valencià com a llengua vehicular de l’escola, promoguda pel no menys grotesc i incompetent conseller Rovira, més preocupat per provar totes les maneres possibles de desprestigiar i de matar la llengua pròpia del País Valencià que de gestionar la política educativa en benefici i servei a la societat i la qualitat de l’educació. Tenia escrit aquest text però el vaig postposar per respecte als dos-cents vint-i-tants morts i als seus familiars, i ara tampoc no el publicaré perquè sobre això ja està tot o quasi tot dit, a falta de depurar unes responsabilitats massa greus. Per això he pensat també que si enguany toca parlar de Nadal ha de ser d’una altra manera.

I permeteu-me que deixe anar una reflexió més innòcua però no crec que gens innocent. De la mateixa manera que els pobles de la conca Mediterrània estem exposats a cícliques catàstrofes hídriques, jo, per circumstàncies personals que ara no toca explicar, sembla que estic exposat a una cíclica transhumància de la meua biblioteca. Cada poc temps, em veig obligat a traginar tots els meus llibres d’un lloc a un altre de la casa perquè hi ha circumstàncies i forces majors que manen per damunt del confort desitjat i jo no he pogut superar-les sense moure piles i piles de llibres i d’estanteries. Vull demanar perdó, de passada i molt sincerament, perquè mentre escric sobre la meua biblioteca i els meus llibres que pugen i baixen escales, que baixen i pugen escales cada pocs anys, hi ha gent que ha perdut tots els seus, una desgràcia d’impossible reparació. La brutalitat de què parlem no té qualificatiu.

Pense que jo també hauria pogut perdre els meus llibres i, molt afortunadament, només  els he de reordenar, una volta més. Reordenar els llibres, si és que hem tingut la constància d’haver-ne anat acumulant durant tota una vida, és com reconstruir la vida mateixa. Hi ha llibres que han tingut la desgràcia d’haver passat sense pena ni glòria, que no m’han commogut tot el que haurien hagut de fer-ho, si jo haguera estat prou receptiu o atent, i per culpa de la meua indiferència dormen en un estant qualsevol en el silenci de la biblioteca. Però també hi ha aquell llibre que vaig comprar en una llibreria de Dénia, de València, de Gandia, d’Ondara o de Barcelona, aquell dia en què passava certa cosa; o aquell llibre que vaig devorar en unes hores just després d’eixir de la llibreria en una cafeteria pròxima, perquè no em podia aguantar les ganes de llegir-lo; o aquell llibre que em va regalar una amiga, o aquell llibre al qual li demanava respostes a una pregunta que em martellejava insistentment. O el llibre d’aquell autor que he seguit tota la vida. O els llibres de les primeres lectures i dels primers estudis no reglats de la joventut, seguint unes inquietuds que m’han fet ser l’home que soc. Hi ha tots aquests llibres i els que esperen la seua primera o segona o tercera lectura o relectura.

Però reordenar una biblioteca és una tasca pacient, cal refer l’inventari, mirar un a un els llibres i, de tant en tant, aturar-se a fullejar-ne un. Hi ha també aquell que vas llegir fa molts anys i que gairebé has oblidat. Però la sola visió d’aquella coberta o d’aquell títol et revifa una vella curiositat. I això m’ha passat avui amb un dels darrers llibres de Josep Maria Espinàs,  Una vida articulada, un recull d’articles publicats durant tants anys a la premsa catalana, a l’Avui i després a El Periódico. Sempre he considerat l’Espinàs com un prosista finíssim, serè, reflexiu, lúcid, enèrgic quan cal i ocurrent, elegant i lliure sempre. No puc aturar-me a parlar de l’Espinàs novel·lista, de l’activista cultural, del cantant d’Els 16 Jutges, de l’entrevistador, del viatger a peu, de l’autor de la lletra de l’Himne del Barça, del ciutadà compromès, de tantes vessants d’una vida viscuda durant noranta-sis anys…Tinc la impressió que la seua inseparable pipa, aquell fum màgic i segurament aquella olor d’un tabac selecte, havien de contribuir a forjar més que un escriptor, un referent, un maître à penser de la vida, de tantíssims aspectes del món com es poden comentar en una columna diària escrita durant trenta anys o més, a banda d’un bon grapat de llibres.

I avui, reordenant la biblioteca, m’he trobat amb aquesta Vida articulada i en transcric aquesta columna:

Espinàs va escriure aquest article ara fa quaranta anys rodons, l’any 84 del segle passat. I, com deia el poeta, “lleixant a part” la maldat humana, en rellegir-lo ara, li he trobat un missatge d’esperança. Ja sé que ara les famílies són de moltes maneres, que les històries poden ser molt diferents, que els temps han canviat i les converses i els temes també. No hi fa res, l’esperança hi és en els bons valors humans i ho hem vist a balquena aquests mesos de desgràcia i solidaritat. De la mateixa manera que l’aigua torna al seu llit i a poc a poc la vida tornarà a ser vida, allò que ens fa humans i bons tornarà a trobar un camí per a l’esperança. “La continuïtat i la fugacitat de la vida” no les podrem evitar, però la vida també és reordenar una biblioteca. Algú ha perdut la seua, mentre al lluny un altre n’ordena una altra, el món és una roda duent el pensament humà que no s’atura ni mor.

I us deixe, per això, en aquest Nadal que ha de ser d’una alta manera, una darrera reflexió de Josep Maria Espinàs. Diu a la contraportada del llibre: