El passat dia 25 d’octubre vaig assistir a la representació del Misteri d’Elx, no és la primera volta que hi vaig i espere que no siga l’última. M’agrada molt, el Misteri, i m’emocione com el primer dia que hi vaig anar, fa molts anys, quan escolte les veus blanques de les maries, o tants altres moments de polifonies o de veus poderoses com les de sant Joan, de sant Pere o de sant Tomàs; no puc evitar un estremiment quan s’obri el cel i baixa la magrana amb l’àngel anunciador de la mort de la Mare de Deu. “Fa moure el plor”, aquest “poder de l’Alt Imperi” diu el poeta ilicità Garpar Jaen i Urban.

Hi ha un detall que m’agradaria destacar, en el qual no havia reparat fins ara a pesar que he vist la representació des de diferents ubicacions. La basílica de Santa Maria, on té lloc la representació, no és excessivament gran, però les seues dimensions i la diversitat d’escenaris, des de l’andador fins al cel, passant pel cadafal fan que la percepció, visual però sobretot acústica, siga diferent i gosaria dir que única per a l’espectador, segons el lloc on se situe. Hi deu haver més factors que intervenen en les diferències, però ara no és el moment de parlar-ne. Preferisc esmentar la reacció dels amics que m’acompanyaven, per a ells era la primera volta que venien, a l’eixida van dir que estaven “bocabadats” i es preguntaven com és que tenint-la tan a prop de casa no havien vist mai aquesta meravella. És cert, el Misteri és un gran desconegut per a gran part dels nostres compatriotes valencians i catalans tots que comparteixen llengua amb nosaltres.

Els valencians som un poble oblidadís, que no ha sabut posar en valor allò que tenim de més definitori i particular. I en el pecat de l’oblit i del desconeixement portem la penitència. Hi ha molts exemples del que dic i no m’agradaria ocupar temps en una enumeració innecessària.

Nosaltres els valencians tendim també a minimitzar els nostres tresors més grans. Pense, per exemple en el Misteri, l’única peça de teatre religiós europeu de tradició medieval existent al món, que es manté viva i es representa sense interrupcions significatives des del segle XV. No és una peça local i prou, que també ho és, a cadasacú el que li pertoca i a Elx li correspon el seu Misteri, una obra única i universal que per això mateix ha estat declarada per la UNESCO Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

És sabut que a l’Edat Mitjana la religiositat presidia la vida de les persones i sovintejaven les representacions teatrals a l’interior dels temples amb dues finalitats bàsiques: reforçar el missatge doctrinal mitjanaçant l’escenificació de passatges, bíblics o no, i allargar els oficis litúrgics perquè hom creia que d’aquesta manera s’acreixia la pietat.

Però paral·lelament, l’Església va entrar en una crisi institucional que el concili de Trento (1545-1563) intentà remeiar. D’aquell concili és la prohibició dels espectacles religiosos a l’interior dels temples en evitació d’interpretacions del dogma allunyades de la doctrina oficial. D’aquesta manera van desaparèixer gairebé totes aquestes representacions. Sense anar més lluny, només a la Corona d’Aragó i de tema assumpcionista, podem comptar el drama litúrgic de Santa Maria de l’Estany i els drames religiosos de Tarragona, del segle XIV, i els de València i de Castelló, del segle XV.

El Misteri d’Elx també es va veure amenaçat per aquesta norma. De fet, el bisbe d’Oriola va intentar prohibir-lo però el Consell il·licità va fer un recurs argumentant els seus drets tradicionals i el caràcter immemorial de l’obra. Finalment, el 1632 el papa Urbà VIII va expedir un rescripte, és a dir una resposta papal, pel qual atorgava un privilegi que permetia a perpetuïtat la celebració del Misteri en el temple de Santa Maria d’Elx.

Però què té el Misteri d’Elx? Mentre parle, sona de fons el “Llevantau’s, reina excel·lent”. La Mare de Deu és morta al seu cadafal. S’ha obert el cel, allà dalt a la cúpula del temple, i en baixa l’araceli, un artefacte ocupat per quatre àngels, cantant i tocant guitarres i una arpa, i l’àngel major que porta l’ànima de la Mare de Déu. Ara baixen a endur-se’n el cos, de nou ajuntat amb l’ànima, mentre els àngels canten:

I mentre ascendeixen, el cel tornarà a obrir-se perquè la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, eixiran a coronar la Mare de Deu mentre sobre els caps dels apòstols caurà una pluja d’oripell, l’orgue donarà tota la solemnitat que es mereix un miracle tan gloriós i les campanes i els coets secundaran  la joia popular i els aplaudiments i els plors de la gent perquè el misteri s’haurà fet evident.

I no estic parlant des de cap creença religiosa, malgrat que podria fer-ho. La meua visió és la d’aquell que contempla un relat tan coherent en ell mateix que es guanya l’acceptació del públic i el captiva. Tot és creïble també des de qualsevol creença o no creença perquè el que és meravellós no necessita res més. El Misteri d’Elx té totes les qualitats per a atrapar l’espectador des del primer moment.

Resulta sorprenent. L’argument és simple i conegut: la mort i ascensió al cel en cos i ànima de la Mare de Deu; el text són només uns dos-cents cinquanta versos, que no es canten tots per no allargar excessivament la representació. Però els cants, amb abundosos ornaments, i l’espectacular tramoia aèria estan al servei del missatge que sembla que ens diga: “contempleu com és veritat que la Mare de Déu ha pujat al cel”. Només això. Un missatge tan simple com els versos que l’expliquen i tan bell com la manera com es conta.

Tot és meravella, al Misteri. Però deixeu-me destacar a tall de l’exemple molt conegut la vinguda miraculosa dels apòstols a la crida de la Mare de Deu, que havia demanat veure’ls abans de morir. Tres d’ells, un dels quals és sant Jaume, es troben, després de sengles llargs viatges, a l’inici de l’andador, aquell passadís ascendent que simbolitza el camí de la perfecció i l’accés a la casa de Maria, i lloen cantant en cànon el poder diví que els ha fets viatjar tan ràpidament i des de tan lluny i ajuntar-se en aquell punt i hora:

I com diu el poeta, és també la llengua, aquesta llengua nostra, antiga i supervivent a tantes adversitats, allò que dona fe i és vehicle del poder de l’Alt Imperi. Cal anar a Elx, al sud del País Valencià, que és el nostre país, com si fórem pelegrins, a veure el Misteri. I no fer com sant Tomàs, l’únic apòstol que fa tard a la crida de la Mare de Deu perquè era predicant a l’Índia i no se n’havia assabentat, i canta, ja cap al final, contemplant l’acensió: