Enguany s’esdevé l’any Maria Ibars per acord de l’Acadèmia Valenciana de la llengua. I una volta més, uns quants ajuntaments, entre els quals destaca el de Dénia, i algunes entitats, a més de la nòmina creixent d’estudiosos, cantautors i lectors en general s’han afegit a la celebració.

Maria Ibars i Ibars va nàixer accidentalment a València l’any 1892. Es va criar entre la partida dels Campussos, a la falda del Montgó, i Dénia i va morir el 1965. Va ser mestra i escriptora i conegué i participà activament en la vida literària valenciana de la seua època. Amiga i deixeble de Carles Salvador, va tenir una gran participació en les taules poètiques que organitzava Lo Rat Penat, l’única entitat valencianista que va sobreviure a la derrota republicana i va aixoplugar la feble resistència lingüística a la repressió del dictador Franco.

Tanmateix la vida cultural de la la capital no li va fer minvar l’amor per la terra que més estimava. L’any 1944 es va fer construir una casa a Les Rotes de Dénia i li va posar el nom de “Penyamar”, nom que donarà títol al seu recull de poemes més important, on parla de la mar, de la vida al camp, de les festes, dels treballs i de les tradicions de la bona gent que vivia a l’ombra del Montgó.

“A l’ombra del Montgó”, aquest és el lema que ella mateixa va emprar sempre. “A l’ombra del Montgó” és el subtítol de L’últim serf, publicada poc després de la seua mort. Abans, el 1962, havia publicat la seua altra novel·la, Vides planes. Convindria remarcar que tant una obra com l’altra ja estaven acabades i lliurades a l’editor, Nicolau Primitiu, l’any 1959, la qual cosa dona idea de les dificultats que tenia l’edició en català en aquells anys de la dictadura.

Per a qui no haja llegit les novel·les de Maria Ibars, una escriptora considerada massa erròniament com a exclusivament local, caldria dir que Vides planes és la novel·la del camp, dels Campussos plens de vinyes, de forns d’escaldar, dels sequers i dels pansers, la gent que vivia d’aquell ofici només conservat ací com a una mostra de les nostres tradicions. La novel·la conta la història d’un triangle amorós ben ordit entre Roquet, també conegut com a Montgonet, bona persona, amb un passat trist, però profundament enamorat de Maleneta, una veïneta bonica amb la qual s’havia criat, i Manolo, un bufanúvols vingut de Dénia que enlluerna Maleneta i fins i tot Malena la seua mare que, víctima d’un autoodi gens edificant, farà desgraciada la seua filla i, de retruc, el pobre Montgonet, el qual no deixarà de protegir fins on puga la seua estimada.

Una escena com l’arribada de Manolo al lloc de l’escaldada, volent donar ordres i canviar la manera habitual de fer les coses, ens donarà una idea de la confrontació i dels caràcters:

“—Les dones són tremendes per a llevar-se faena de damunt —bravejà Manolo—. La pansa serà millor empilant en el riurau i si no li cap allí la posa a l’entrada de casa…

—Com gastes broma, Manolo! Si Maleneta et sent… La nostra casa ens agrada tindre-la ben conreada.

I superant-se tot quant pogué, afegia:

—Que ho facen com tots els anys i de no donar resultat ja ho canviaríem. Ara s’ha d’anar de pressa. Ja comprenc que tot és per massa interès que et prens i et done les gràcies.

Malena tornà a les piles dels canyissos i el futur gendre prengué la mateixa direcció fent abans un gest ambigu que el mateix podia dir «ja me les pagaràs totes», que «quanta torpesa hi ha en el món».

Arribat al fornet va saludar amb un «bon dia a tots» i adoptà l’aire d’observador tècnic. L’escaldador com el vera amb la jaqueta baix el braç i els punys de la camisa ben ajustadets, li digué com a preàmbul:

—Poca traça té de voler-nos ajudar.

—Sóc precís?

—Home, precís, no. Però anar d’escaldada és… això, escaldar. Descarregue’s un poquet i prove a fer foc. És una faena tan agradosa que emborratxa.

—Bé! Per a emborratxar-me…

I per contindre’s a si mateix es mossegà els llavis. Les dones esclataren rialla endevinant l’exabrupte que anava a dir. Montgonet que feia les casses, es reia per dins sense perdre esma en la faena. La poca simpatia que l’altre despertava li produïa un goig incipient de venjança. La tia Malena pesarosa de la contrarietat anterior intervingué afalagadora:

—Vés primer a la caseta i fes-te un refresquet —i com que ell no preguntava per la seua promesa, va afegir, reparadora—: Maleneta no està; s’ha aplegat per la tia Andreua que volia estar ací avui. Però no deu tardar.

Montgonet va sentir indignació contra aquella dona. Per què nomenar la promesa a aquell fatu? Era ell qui havia d’haver preguntat per ella o demostrar un poc de zel per vore-la, en lloc d’estar per allí fent nosa a tots.”

L’últim serf, la segona novel·la de la nostra autora, podríem dir que és més urbana. La Dénia de les primeres dècades del segle XX era la de la pansa, dels anglesos que comerciaven amb els valencians, i dels magatzems on les dones, denieres o forasteres, que no era igual, treballaven durament en la manipulació del producte. Algun crític ha dit que el veritable protagonista de L’últim serf és el magatzem del Maltés i no li falta raó. Les dones, sobretot, però també els hòmens que hi treballen, parlen, conten històries, s’enamoren o fins i tot arriben en algun cas a violar les normes més elementals de la decència, dit en un sentit ampli: hi trobem històries de maledicència, de violacions, de suïcidis, però també de submissió a l’amo, de bones persones que es guanyen la vida com poden, i al mateix temps assistim a un autèntic museu etnològic, a un bany de llenguatge que, desapareguda l’activitat, ja no forma part del nostre vocabulari habitual. L’últim serf, és, a més, una novel·la social on esclata el conflicte de classes, la qual cosa no deixa de ser insòlita en una escriptora de l’època de Maria Ibars.

Però acabaré amb una escena amable de l’Últim serf, la història de la tia Vicenteta, una treballadora del magatzem que conta una part entranyable la seua vida:

“Entre les velletes de pell enrogida i ulls enfonsats, amoixamades, amb aspecte de pergamí, fofes i voluminoses, pren relleu la tia Vicenteta, tan endreçada, tan ajustat el giponet, tan a plom el faldellí, tan redoneta la falda, el davantal tan estirat i el cap tan net… Donava gust mirar-la. Li agradava que li digueren que havia estat bonica. Era sobretot molt blanca; tenia cert caire de llestesa agradívola que la feia de notar. Era l’aristocràcia de la senectut que voltava el raspall.

—Jo era molt templà i airosa —acabava per confessar—. En la posada que tenien els meus pares ans d’aplegar a la «Garganta de Benissa», tinc jo més camejat… Calia bellugar-se allí. Jo ho tenia sempre tot a punt. Quan un carro s’albirava pel lluny o s’oïa un cascavell, ja preparàvem cobert per al carro, lloc en la quadra per a les mules, la cambra per al traginer, llimonades per a refrescar o atiaven les ascles del fogar.

I, estovant-se de goig en recordar-ho, seguia:

—Es guanyava molt aleshores; tot vianant s’aturava; fins el rei una vegada…

—¿El rei?…

—Sí. Sí. El mateix rei Alfonso XII; més templat… Tot ple de galons d’or. Dien que li agradaven molt les dones. Anava molt acompanyat. En passar va fer que li donaren aigua i el meu pare volgué que jo li la presentara i em vaig haver de fer l’ànim encara que tremolant. Ell em va mirar rient-se i va dir que era formosa mentres deixava mitja onça d’or en el plat. Es rigueren del meu torbament.

Després m’agradava mirar els papers per vore el seu retrat. Sempre em pareixia que estava mirant-me.

I, com per fugir d’este pensament, seguia parlant de la posada.

—Allò va canviar; anaren retirant-se els carros, els cavallers s’acabaren, els «altos» anaren de més en més i passaven corrent, sense deturar-se i rònegament ens deixaven una olor a fum que ens ofegava. Deixàrem la gorga, la carretera i haguérem de refer la vida a l’ombra del magatzem…”

Cal esperar que la commemoració de l’any Maria Ibars servirà per a reeditar alguna de les seues obres. Mentrestant, més d’una escola aprofitarà els relats de la nostra autora per a programar noves situacions d’aprenentatge a l’ombra del Montgó. I ja que cantautors com Ina Martí, Jaume Ginestar o Miquel Pérez Perelló estan posant música i cantant els Poemes de Penyamar, assistirem a noves mirades cap a l’univers ibarsià. Maria Ibars continuarà vigent molts anys més.