Això de la confiança és una cosa que deu anar per barris. No tots coincidim —afortunadament— a dipositar la confiança en les mateixes persones i ves a saber quines de les altres persones en qui confiem, o no, arriben a confiar en nosaltres d’una manera semblant. A voltes, n’hi ha prou amb un gest, amb una paraula, amb un simple tret de la cara o amb una ganyota perquè arribem intuïtivament a «tenir llei», o no, en un veí qualsevol. Potser sense dades, potser amb una informació mínima o inexistent, només amb una simple intuïció, n’hi ha prou per a arribar a una conclusió personal tan inapel·lable.
Dic això i pense en les successives imputacions de polítics —sobretot— que amb sort i currícums diversos poblen els noticiaris d’arreu d’aquesta pell de brau que habitem. Lògicament, el simple fet de la imputació, segons el grau de confiança o de desconfiança que hàgem dipositat en el subjecte imputat ens convida a prendre partit. Per a uns, tal o tal altre es mereix de seguida, sense entrar en matisos, la presumpció d’innocència. Per a altres, la simple notícia de la imputació ja comporta una condemna automàtica i inflexible, sense dret a cap presumpció que no siga la de culpabilitat. I això, com és evident, té dues cares, segons qui siga la víctima de l’acció judicial i el barem amb què se’l prejutge. Però tampoc no convé oblidar la toga que tindrà la sentència per la mà, encara que no siga necessàriament la més ajustada a la veritat ni, a voltes, a la justícia, segons com es mire.
És clar que aquest raonament ens porta a parlar dels jutges i dels juristes en general, en definitiva de la judicialització de la vida política, que segresta el debat ciutadà i parlamentari serè i fonamentat. Algunes veus togades d’alta reputació parlen de «colp d’estat judicial permanent» i altres no tan especialitzades apel·len a l’anglicisme lawfare, «guerra judicial», per a definir aquesta relació viciada entre la justícia, la política i la societat.
La cosa ve de lluny. I sense intenció d’esbrinar els orígens de la controvèrsia, pense en l’incident que Joanot Martorell narra al capítol 41 del Tirant lo Blanc, quan es forma el seguici per al casament del rei d’Anglaterra, on hi ha tota la societat anglesa, des del duc de Lancaster, oncle del rei i cavaller més experimentat que el jove monarca, al capdavant i tota la gent d’armes, clergues, gremis, etc. fins a
«les dones públiques e les qui vivien enamorades, e ab tots los rufians que anaven amb elles, e cascuna portava en lo cap una garlanda de flors de murta perquè fossen conegudes, e si n’hi havia neguna casada que se’n fos anada del marit havia portar en la mà una petita bandera. E anaven ballant ab tamborinos.»
La descripció de tot aquell parament és minuciosa, deliciosa i ben faceciosa, com podem anar veient. Perquè enmig de tanta gentada, conta el mateix Tirant a l’ermità que l’escolta, que es formà una gran disputa entre el gremi dels ferrers i el dels teixidor per veure qui havia d’anar davant en la comitiva.
—Senyor —dix Tirant—, jo us ho diré. Entre los ferrers e los teixidors fon lo divís [la disputa], car los teixidors de lli deien que devien preceir als ferrers, e los ferrers deien lo contrari, que ells devien haver l’honor dels teixidors; ajustaren-se en cascuna part passats deu mília hòmens. E los juristes foren causa de tot açò, car al·legaven per part dels teixidors que no es podia dir missa ni consagrar lo preciós cos de Jesucrist sens drap de lli, e los juristes per part dels ferrers al·legaven que primer fon l’ofici de ferrer que no de teixidor, per quant lo teler del teixidor no podia ésser fet sens ferramenta, per què era provat l’ofici de ferrers ésser més antic e deure preceir als teixidors.
Moltes al·legacions s’al·legaren per cascuna part que no tinc en record, e aquesta fon la causa del divís; e si no fos estat lo duc, qui es trobà a cavall e armat, fort jornada fóra estada, car lo rei ja no hi podia dar remei. Lo duc se mès en mig de la pressa de tota la gent[de la massa de gent] e pres sis juristes, tres de cascuna part, e tragué’ls fora de la ciutat. Ells se pensaren que lo duc los volia per demanar quala part tenia millor justícia. Com foren fora de la ciutat, al cap del pont, féu restar [quedar] mil hòmens d’armes que no deixassen passar a negú, si la persona del rei no era. Lo duc descavalcà en mig del pont e tan prestament com pogué féu posar forques ben altes e féu penjar tres juristes en cascuna, cap avall per fer-los molta honor, e no es partí d’allí fins que hagueren trameses les miserables ànimes en infern.
El duc de Lancaster, cavaller, encara considerava la supremacia de la justícia divina, encarnada per ell mateix, home noble per designi diví, i resol el conflicte ben expeditivament. El rei, en saber el fet, li diu:
—Mon oncle, en lo món no em podíeu fer major plaer e servir del que fet haveu, per quant aquests hòmens de lleis fan rics a si mateixos e destrueixen tota Anglaterra e tot lo poble; per què jo man que estiguen ací en la manera que estan fins a demà e aprés sien-ne fets quarters e posen-los per los camins.
És a dir que, una volta morts, que els cossos siguen esguellats a quarts i que le seues despulles siguen repartides pels camins. I encara el duc aconsella el monarca:
—Senyor, si la majestat vostra me volia creure, fésseu en vostre regne que no hi hagués sinó dos juristes, e aquells dins deu o quinze dies haguessen determenada qualsevulla causa amb sentència definitiva e dar-los bon salari a cascú, e si prenien res de negú que no hagen altra pena sinó aquesta que havem executada.
E lo pròsper rei manà que així fos fet.
En aquella mentalitat medieval era evident el descrèdit dels juristes, «aquests hòmens de lleis fan rics a si mateixos e destrueixen tota Anglaterra e tot lo poble», diu el rei. Però encara hi havia l’esperança en una justícia absoluta i imparcial, impartida directament per Deu. L’altra, la humana era necessàriament més imperfecta.
Ramon Llull, qui —recordem-ho— era contemporani de Jaume I, deia que «en Deu és justícia», per això conta que:
Una vegada s’esdevenc que un jutge hac donada una sentència falsament [amb falsetat] en presència de un sabater qui li feia unes sabates. Aquell sabater féu al jutge una sabata massa gran e l’altra massa poca [petita]. Con lo sabater venc al jutge cauçar [a calçar] les sabates, e lo jutge viu que la una sabata li era massa gran e l’altra massa poca, adoncs se meravellà del sabater com havia errades mesures de les sabates, en les quals solia avenir [encertar]; e reprès lo sabater. Lo qual li dix que ell se meravellava fortment com ell sabia e volia eguals mesures a sos peus, e en la sentència que havia donada les volia deseguals e contràries a justícia.
Llull no podia preveure que, passats els segles, hom s’havia d’adonar que la justícia divina no és res si no és passada pel sedàs humà, amb tots els seus defectes els quals no han parat de fomentar la desconfiança social.
No sé si ens hem equivocat en algun esglaó de la història però els segles ens han portat a un món on la justícia divina i la humana quasi es confonen. La complexitat del sistema judicial, lògicament ben jerarquitzat, converteix en inapel·lables les sentències d’aquells casos que arriben al final del seu recorregut judicial i poca gent espera que una «venjança pòstuma» com la que al·ludia Aldous Huxley, pensant en les flames de l’infern, vinga a rectificar un error humà, que no pot ser gens descartable.
Aspirem a una justícia justa ací a la terra, però no ens hem pogut desempallegar d’allò que critica dels juristes el prudent Francesc Eiximenis: les «grans dilacions en les causes, puntejar agudament e supèrflua en ço que és clar, emparar molts negocis e espatxar-ne pocs». Dit d’una altra manera: no hem arribat a la unanimitat, pel que fa a la confiança en la infal·libilitat judicial.
I tornem al començament: n’hi ha prou amb un gest, amb una paraula, amb una imputació, amb un arxivament o amb una sentència considerada «falsa», per a convertir-nos, abans que en ciutadans ben informats, en jutges emetent un veredicte basat en simples sospites o en indicis més o menys cuinats en funció de les nostre inclinacions afectives o ideològiques.
Ho saben també alguns que pretenen el vot a qualsevol preu i, sense fer cap proposta seriosa i en positiu que millore la vida dels ciutadans, només amb «fum d’estopa» es limiten a atiar el foc servint-se d’arguments a voltes extrets de la premsa o de la rumorologia més o menys cuinada, amb la sola finalitat d’embrutar, destruir o allargar una causa o, com diuen al meu poble, «posar la llengua damunt d’algú» que fa nosa.
La desconfiança creix i va per barris. És clar que no podem generalitzar i que encara hi ha entre nosaltres un sistema judicial que funciona, amb les excepcions escandaloses que vulguem. Tant de bo que aquestes excepcions no cresquen sinó que minven. Crec que tardarem a veure-ho, si ho veiem, però no podem perdre l’esperança. Deia Goethe que preferia la injustícia al desordre, una afirmació pròpia de qui com ell es troba enfilat a la «noble cucanya del poder». Prenc l’expressió i l’argument de Joan Fuster, que retruca al monstre de Weimar: «Per poc que hi pensem, de seguida se’ns acut una primera objecció inapel·lable: la de preguntar, ingènuament, si la injustícia, qualsevol injustícia, no és ja, en si, un desordre.»
Unes sabates desiguals, com una sentència «falsa», només tres juristes penjats per banda, no passen de ser una anècdota que fomenta la desconfiança. Resem perquè les anècdotes no es generalitzen. Perquè si la injustícia arriba a ser el recurs més eficaç per a enfilar-se a la cucanya, encara n’hi hauria uns quants, poc de fiar, que se n’alegrarien i molt.