Si vostès van per València i passen per la plaça dita oficialment de l’Ajuntament, jo preferisc dir-li, com se li va dir en un temps d’esperança «del País Valencià» perquè aspiràvem i aspirem a una veritable autonomia i a una modernitat que l’immobilisme sobretot de la dreta, però no només, ens nega sistemàticament, veuran que allà on abans hi havia hagut l’estàtua eqüestre del dictador, ara hi ha un monument a Francesc de Vinatea, erigit l’any 1993 per un ajuntament del PP en coalició amb la desapareguda Unió Valenciana.
Malgrat les motivacions confusionàries que van dur aquell consistori a enaltir la figura de Francesc de Vinatea, crec que devem compartir la reivindicació. I encara que siga per motius diferents, m’agradaria recordar el títol d’aquell famós discurs de Martí Domínguez Barberà, pronunciat l’any 1958 amb motiu de l’exaltació de la Fallera Major: Valencia, la gran olvidada. Cuando enmudecen los hombres… ¡hablan las piedras! Parlen les pedres. Quedem-nos només amb aquestes tres paraules: «parlen les pedres». Això és el que passa quan, oblidadissos com som, acabem mirant un monument, si és que no passem indiferents per davant seu sense ni mirar-lo, i la memòria col·lectiva oblida el motiu de la instal·lació i, més encara, la identitat i els fets del personatge immortalitzat.
Però anem als fets i als documents. L’única notícia que tenim del nostre personatge prové de la Crònica de Pere el Cerimoniós, de finals del segle XIV. Aquest rei Cerimoniós era fill del monarca Alfons II de València i III de Catalunya, dit el Benigne, i de Teresa d’Entença. Morta la reina, el rei contragué un segon matrimoni, aquesta volta amb la germana del castellà Alfonso XI, Elionor de Castella, amb qui va tenir dos fills més, els infants Ferran i Joan d’Aragó i de Castella.
Com que l’hereu de la corona era el primogènit, Pere, la reina castellana forçà el marit a compensar l’infant Ferran, fill seu, amb la donació del marquesat de Tortosa —és important també aquest detall— i de les ciutats d’Alacant, Novelda, Oriola, Guardamar i després Xàtiva, Alzira, Morella, Borriana i Castelló, totes elles pertanyents a la corona i, per tant, al llegat que havia de rebre l’hereu, el futur rei Pere. Diu la Crònica:
«La dita reina, e encara En Bernat de Sarrià, a qui fon acomanat lo infant don Ferrando, tractaren e meteren en obra, e encara se feu de fet quel dit infant fo heretat de la ciutat de Tortosa, per donació perpetual que li fon feta. E fon-li donat títol de Marquès. E a fer aquesta donació donà favor lo infant en Joan, oncle nostre, qui era Patriarca d’Alexandria, e arquebisbe de Tarragona; e la ciutat de Tortosa defés tant com poch que no fos separada de la casa d’Aragó. E finalment per grans spaordiments que foren fets al poble de la dita ciutat de Tortosa e per corrupció de alguns majorals e regidors de aquella, quen prengueren dons e serveis, consentiren a la dita donació.»
La natural aspiració de tota dona, i també, és clar, de la sobirana, de protegir els seus fills s’havia acomplert mitjançant la corrupció de responsables polítics i també de l’altre fill seu que, arquebisbe de Tarragona i Patriarca d’Alexandria, ja tenia l’esquena ben coberta.
I fetes més tard les donacions de les ciutats valencianes citades més amunt, «qui són claus de tots nostres realmes», segons diu la Crònica, amb la sola oposició del noble Ot de Montcada, el rei disposà:
«e per tots los dits locs tramès sos missatgers specials induint la gent dels dits locs que jurassen per senyor llur lo dit infant. E en açò no prengueren paciència los dits locs, ne ho volgueren atorgar ne consentir, ans hi hac alguns locs qui volgueren allapidar los missatgers.»
En vista de tan gran oposició a les donacions i de la insistència de la reina en sentit contrari, el rei Alfons s’encomanà a la ciutat de València, que també s’oposà a les donacions:
«E llur acort fo aital, que no ho faessen, car si ho faïen, llurs privilegis ne valrien menys, e romangueren traïdors, e que seria perdició e destructió llur.»
Dit d’una altra manera, la ciutat no va voler donar suport al contrafur, és a dir a la il·legalitat de desposseir la corona dels seus bens i, de retruc, de perdre també o de devaluar els privilegis de les ciutats reials en favor d’una refeudalització ruïnosa. Però calia comunicar l’acord al rei; si calia, amb les armes en les mans.
«e ordenaren, que tota la ciutat estigués apparellada a les armes, e que la gent fos partida per deenes e centenars e millers; e al primer hom quel dit senyor rei forçàs per presó o per mort, si consentir no volien a la dita donació, que tantost un hom qui per ordinació llur stava a la porta de la cambra de dit senyor, e altre al cap de la scala […] metessen sengles crits, e al cop repicassen les campanes e isqués tota la gent de la ciutat […] que anassen al real del senyor rei e que morís tota persona que si atrobàs de casa del dit senyor, sinó tan solament lo senyor rei e la reina e lo infant don Ferrando.»
És a dir fins i tot el beneficiat de la corrupció, juntament amb els monarques, quedaria immune a la revolta popular. Però calia trobar l’home que s’acarés al rei i li comuniqués la notícia. I ací és on entra Francesc de Vinatea, dit Guillem a la Crònica, un morellà que havia arribat al càrrec de Justícia de la ciutat de València. Així s’oferí a fer l’ambaixada:
«—Anem, que pus que són fetes les ordinacions, jo me aventuraré de dir, que no hi planyeré la mia vida, e si’m mata lo senyor rei, morré per lealtat.
[…]
E com foren davant lo senyor rei nostre pare e de la reina nostra madastra e tot llur consell, e prelats i savis e cavallers e altres barons e rics hòmens de sa cort, en Guillem de Vinatea proposà e dix: que molt se meravellava del senyor rei nostre pare, e així mateix de tot son consell que aitals donacions faés ne consentís, com havia; car allò no volia altre dir, sinó toldre [llevar] los privilegis e separar lo regne de València de la corona de Aragó; car separats les viles e llocs tan apropiats com aquells eren de la ciutat de València, València no seria res».
Podem imaginar la tensió de la sala. Un home lleial al rei i als Furs temia per a seua vida. I ara ve la part més interessant del passatge, quan parla la reina adreçant-se al seu marit el rei Alfons:
«Senor, no consentiría el rey Don Alfonso de Castilla, hermano nuestro, que él no los degollasse todos.
E lo senyor rei respòs:
—Reina, reina, el nostre poble és franc, e no és així subjugat com és lo poble de Castella; car ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons.»
I així s’acabà la història. Les donacions a l’infant van ser revocades i encara el rei va voler castigar els seus consellers pel mal consell que li havien donat:
«que era destructiu e perdició del dit regne de València, e per consegüent de la corona d’Aragó.»
I ara que ja sabem la història per boca d’un testimoni directe, podríem agrair a aquell consistori del PP i Unió Valenciana la recuperació d’un personatge emblemàtic en la defensa del drets i de les lleis valencianes medievals, si no fora perquè el seu objectiu era, una volta més, esbiaixar la història i presentar Vinatea com a un defensor dels drets valencians contra «un rei català». Hi ha dos arguments que invaliden les seues tesis: en primer lloc Alfons el Benigne no havia nascut a Catalunya sinó a Nàpols l’any 1299. Segonament, la donació de Tortosa a l’infant Ferran, com després les de Alacant, Xàtiva, Alzira, Morella, etc. demostra que la debilitat del monarca tant afectava Catalunya com València.
En realitat, és la diferència en l’exercici del govern i de la justícia del rei Alfonso XI de Castella, que hauria «degollat» els missatgers, i la del rei Alfons el Benigne quan reconeix que «ells tenen a Nós com a senyor, e Nós a ells com a bons vassalls e companyons» és la clau de volta de la qüestió. La diferència no és entre Catalunya i València, sinó entre la Corona d’Aragó i Castella. Però això és el que no van argumentar els autors de la tan oportuna recuperació de Vinatea.
Els anys passats, potser els darrers de Joan Ribó com a alcalde, amb el projecte de remodelació de la plaça, hom parlava de retirar l’estàtua de Vinatea. Ignore l’estat de la qüestió, però he recuperat un darrer text, publicat a la pàgina Web de Lo Rat Penat, una institució de passat gloriós que ara defensa tesis secessionistes i una ortografia particular i no acadèmica. Diu això:
«No volem pensar que lo que realment vullguen des del govern de l’Ajuntament, llevant l’estàtua siga diluir i que s’oblide l’heroica i inspiradora actuació que simbolisa per als valencians i la seua identitat com a poble lluire i diferenciat… favorint la seua fulla de ruta per a implantar-nos les seues idees i doctrina de països catalans…»
«Quan emmudeixen els hòmens… parlen les pedres», va dir Martí Domínguez el vell, o els documents. Per això fa tanta por l’amnèsia col·lectiva, la maldat dels qui la provoquen i primer tracen un pla i després volen canviar la història i adequar-la als seus objectius perversos i paralitzadors de la modernitat, de la ciència, del diàleg, de la tolerància i de la identitat, aneu a saber amb quins objectius, que no tenen res a veure amb la història sinó amb altres interessos difícilment confessables. Hi ha faena, però sempre hi haurà qui la faça i la faça bé.
Gràcies Tomàs per recordar-nos la vertadera història dels fets.
Cada pòdcasts és per a mi un nou aprenentatge de vostre passat. I si recordem el passat podem estar més
preparats per a un millor futur.
Fins prompte!
Moltes gràcies, Norma. És un plaer el fet de poder compartir coneixements.
Molt bon comentari i millor aclariment per fer-nos conèixer personatges historics que pasem pel costat i no ens diuen res.
Gràcies, Tomàs Llopis, per advertir-nos de no passar per alt el que s’amaga entre línies.
No conexia la figura de Vinatea pero si recorde la polémica de aquells temps i crec recordar tambe els intents de desprestigi del personaje básicament per la oposició del govern que va posar “la pedra” a la plaça.
Jo també ho recorde. Sense massa precisió, diria que l’oposició va liquidar el tema amb el menyspreu propi de l’ignorant o, encara pitjor, del poregós, no va presentar batalla a la manipulació històrica i va passar de llarg, segurament per no entrar en conflicte amb el blaverisme furibund del moment. I allò ens va portar a açò. Tingué mala sort Vinatea per haver sigut utilitzat indegudament, i els valencians per haver caigut en mans de polítics ineptes o, com a mínim, certament indocumentats.
Moltes gràcies a vosaltres pels comentaris. Certament Francesc de Vinatea és menys conegut del que caldria. Els valencians necessitem recuperar correctament personatges de la nostra història. Però, en el seu cas, un monument posat sense traça segurament li ha fet més mal que bé.
Gràcies Tomàs per estar explicant la historia quan altres ens volen vendre històries, la història és una.
Gràcies a tu, Pepe, per l’atenció. Esperem que les mentides tinguen les cames curtes i les veritats, llargues.