La primera volta que vaig anar a Girona, devia ser encara la darrera dècada del segle passat, no vaig poder contemplar les teulades de la ciutat des del lloc més privilegiat, que és el campanar de la catedral. Josep Pla les descriu d’una manera esplèndida:
Els teulats de Girona tenen una riquesa de colors única. Sobre un to general ocre esvaït, d’albercocs madurs, de grisos platejats, de menudes molses i vegetacions criptogàmiques roges, verdoses, daurades, s’hi encavalca la fantasia humana dels terrats oberts o arquejats, la gràcia estrambòtica, grotesca, de les xemeneies, els campanars de les esglésies i dels convents, el blanc de bugada de la roba posada a assecar, els petits tous d’arbres de jardins reclosos, les acusades, sinuoses incisions de carrers i places, les estranyes baluernes dels colomistes, els galliners de terrat, els extravagants capricis arquitectònics que rematen les cases. Mirant els teulats amb atenció, era rar no descobrir-hi en un o altre, algun home o alguna dona que hi feinejava o hi badava, simplement amb una gran tranqui·litat.
En aquell primer viatge sí que vaig anar —com també conta Pla— per la pujada de Sant Domènec, que és una escala “que fa giragonses estranyes” —escriu ell— i, sense saber com, vaig arribar als Jardins de la Francesa, des d’on les teulades de l’absis de la catedral es veuen de tu a tu, al mateix nivell que els peus de l’observador, més enllà d’una alta muralla i del vall que envolta el temple per aquella part. Recorde que era un migdia gris, pesant i calorós de juliol, i només el xiscle agut d’uns falciots que volaven baixos violentava el silenci que mig m’acompanyava.
I dic mig, perquè al meu cap ressonava repetidament una frase que havia llegit a la novel·la Josafat de Prudenci Bertrana:
—Per ara serveixo, Josafat; serveixo… a estones, saps?
La frase, que em martellejava insistentment, la diu Pepona, amiga d’infantesa de Josafat, el campaner, quan encara tots dos vivien al cor de les Guilleries, una comarca pobra de la Catalunya profunda, i ella el temptava amb els seus encants adolescents i ell li fugia per un excés de beateria puritana.
I Pepona continua:
Estic molt bé; dormo força i menjo més… Aquesta senyora, Josafat, és la senyora, Josafat, és la… senyora Fineta, i s’avorreix perquè el seu marit no li pega.
I Pepona llançà, a plens pulmons, una rialla grassa, escandalosa, que feu sacsejar el seu pit, ample i superb.
Fineta, l’acompanyant de Pepona, era una “joveneta de poca estatura, ciutadana, feble, malaltissa” que contrastava amb l’exuberància i l’aire primari i rural de Pepona. És fàcil de deduir que totes dues es prostituïen en unes cases baixetes, properes a la catedral i visibles des del campanar, cosa que a les nits excitava la simplicitat del solitari Josafat. Altres voltes, ell, com un ocell engabiat, tocava el flabiol des d’aquelles finestres altíssimes i les notes eixien i es perdien boscos i serralades enllà.
Estalvie descripcions i detalls, interpretacions i referències simbòliques; són coses que recomane juntament amb una lectura atenta de la cinquantena de pàgines d’aquest relat. Però el conflicte està servit: Josafat voldria recuperar l’amor perdut amb Pepona i unir-se-li en sant matrimoni, cosa que ella rebutja decididament. Fineta, en canvi, desitja un sexe violent i brutal amb la bèstia que viu amagada en qualsevol cau entre les grosses i misterioses parets del campanar. I Josafat, des de la seua fortalesa de guardià de la moral contra “els ateus, lliurepensadors, republicans i heretges, que ell confonia en un mateix odi”, veu, enfebrat per la proximitat “d’aquells costats impurs de la bagassa” i pels “seus ulls clars, verdosos, famolencs de noves sensacions”, la cara viva del dimoni i del pecat.
Dies més tard d’aquella primera visita, Fineta tornà, tota vestida de negre i amb mantellina, a veure Josafat, trucà dues voltes a la porta del campanar, ningú no li obrí:
No volia tornar-se’n; corria per la seva nuca un pessigolleig tan suau, era tan violent el desig que serpejava a les seves entranyes! No s’impacientava: esperes més llargues i més incòmodes havia aguantat per satisfer els seus amors exòtics. Anà a seure a un banc que hi havia allí prop, arrimat a la paret de la capella. Tenia aires de penitent.
Vull fer notar del fragment anterior, una paraula: “serpejava”, i m’agradaria aturar-me un moment. Eva, la dona que canvia el destí de la humanitat amb la desobediència i la temptació, per obra de la serp, ara ja “és”, ella mateixa, la serp, la sola culpable de totes les coses terribles que passaran al si d’aquelles tètriques cambres. Eva encara era víctima d’un engany, Fineta és l’engany en persona.
Quan després d’una estona d’espera, aparegué Josafat, travessant l’ampla nau del temple, duia un manoll de claus, va obrir la porta i ella se li acostà:
—Josafat…; soc jo, Josafat? entro?
I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar amorosa les mans que l’han nafrada.
Va ser en la meua segona visita a la catedral de Girona que vaig voler visitar els escenaris d’aquell relat tan corprenedor, volia pujar al campanar i vaig veure un capellà que endreçava un altar. M’hi vaig acostar, respectuosament em vaig identificar i li vaig mostrar el meu interès per la història de Josafat que, tot siga dit, explicava cada any a les meues classes. La negativa va ser rotunda, aquell “no” clar i contundent degué ressonar sota la volta d’aquella nau immensa, l’home desaparegué de la meua vista i em va quedar clar que l’església gironina no vol recordar el relat de Prudenci Bertrana.
Prudenci Bertrana (1867-1941) era fill d’un propietari rural d’ideologia carlina que perdé el patrimoni. Ell treballà de professor de dibuix i de pintor i escandalitzà la conservadora societat gironina amb els seus relats, el més destacat dels quals és precisament Josafat. Temps després anà a viure a Barcelona on menà una intensa vida literària, posicionat contra el Noucentisme, i va morir en la postguerra oblitat, potser a causa de les circumstàncies. Siga com siga, la naturalesa díscola del nostre escriptor ens dona la clau per a entendre el rebuig que aquell capellà em va mostrar quan simplement jo volia saber més sobre un fet literari.
La relació de Josafat i Fineta es mou durant tot el relat entre la passió, la violència, el penediment, l’instint sexual mai satisfet i una transformació del tot inesperada: aquella joveneta viciosa i perduda, comença a entendre Josafat; una volta més, la bella entén la bèstia i se n’enamora apassionadament. És un amor ferm i sincer, protector i alliberador, ella mostra al presoner el camí de la llibertat però ell la rebutja frenèticament perquè tem en primer lloc els seus benefactors, els capellans que li donen menjar —tal com fan els gossos—, i en última instància les penes de l’infern. Les discussions entre ells són també violentes:
—Covard! Hipòcrita! Qui t’ho ha aconsellat, qui t’ho ha manat que em traguessis?
I motejà els protectors de Josafat d’una manera horripilant:
—Dejuna, tu, que ells ja s’afarten. —En sabia moltes històries dels ensotanats; diverses vegades s’havia deixat esclafar per ells—. Pesen, pesen; són del teu tremp, Josafat; però fas bé de no fiar-te’n, a tu te’n traurien, del campanar, però a mi em ficarien de bona gana en el seu llit. Creu-los, Josafat, creu-los, sigues bon home. Dejuna, que ells ja s’afarten.
Em perdonareu que no done detalls del desenllaç d’aquesta història, sols diré que la teulada de la catedral i el vall al seu voltant, que jo vaig contemplar un dia, la pluja i l’aigua purificadora —com la del bateig— que cau per una gàrgola aclareixen a bastament el sentit i la intenció d’aquest relat que no és el que havia semblat inicialment.
Però Bertrana és un gran escriptor, un mestre de l’estil. Deixeu-me llegir les darreres frases de la novel·la. Ja ha passat tot el que no he dit. Entren violentament a la nau catedralícia el rector, el jutge i uns quants curiosos, i això és el que senten:
Un flabiol sonava dins la penombra santa. Un seguit de notes clares sortien del trifori, i amb infantívola inquietud, bo i travessant les amplàries solemnials, rebotien pel frontis, aletejaven pels rosons, com ocellets frisosos de llibertat. Aprés, la incorrecta melodia semblava resignar-se, esdevenia alegrement enyorívola, saltironava per les cornises, resseguia les motllures, joguinejava pels capitells, s’entortolligava en els pilars, giravoltava per l’absis, s’abatia fins als sol i muntava fins a les claus de les arxivoltes; sempre incerta, inconscient, indefinida, subtil, com una idea que es perd, com un pensament que fuig, com un seny que divaga…
He de confessar que en una tercera visita sí que vaig poder pujar al campanar i vaig veure les teulades de Girona tal com les descriu Pla i les veia Josafat. Va ser gràcies a un esconalent que vaig haver de subornar i m’obrí aquella mateixa porta per on havia entrat Fineta, fent-se la moixa seductora. Només amb un suborn vaig poder veure aquelles sales solitàries i polsoses. Altres voltes ho he intantat amb bones paraules i sempre he fracassat: “Si vols, t’ensenyaré l’arxiu de la catedral. Però el campanar, no.” Això em va dir un alt responsable catedralici anys més tard. De Josafat, ni parlar-ne. I de la dona rebel i redemptora, menys encara. No sé si ara ja han canviat les coses. Costen tant de canviar, a voltes.
Molt bo amic,una història que ens porta a les tenebroses portes del infern. Volem pecar com Fineta.
No he pogut explicar més detalls de la novel·la per raon d’espai, però les descripcions dels llocs i de molts sentiments remeten certament a les tenebres. És una molt bona novel·la. I convé recordar amb el meu amic don Toni de Bearn, que al final dels nostres dies sempre lamentarem no haver pecat un poc més. Gràcies pel comentari.
Un gust escoltar-te mentres sentim la brisa de la mar i Josafat i Fineta ens porten a Girona . Gracies Llopis
Moltes gràcies, Remei. Gaudiu d’eixos paratges.
Amic Tomás ,me agradat el relat i els teus comentaris,jo recorde estudiar en el campanar del convent en estiu,on fea algún vent i ningu en distrea com quan entraven a casa .No mes me avisaba el amic Ismael,quan anava a tocar la campana.No vaig trobar mai a Fineta.
Els campanars sempre han sigut llocs privilegiats, bones vistes i frescoreta, si podies evitar les campanades. Fineta, en el teu cas, anava pel carrer.