No sé quants llibres he llegit de Stefan Zweig, de segur que un bon grapat però no m’acoste, ni de lluny, a abastar la seua extensa bibliografia. I com que la lectura de Zweig sempre garanteix estones plaents, una bona prosa, un estil ben treballat, una sòlida formació i un punt de vista serè, sempre que cau a les meues mans una obra de l’escriptor austríac, com a mínim, m’hi acoste.
És el que m’ha passat aquest estiu amb El món d’ahir, una autobiografia que abasta des dels primers anys del segle XX fins a la caiguda d’Àustria en mans de Hitler, la capitulació de França, la invasió de Polònia i l’inici de la Segona Guerra Mundial, contat magistralment des d’un punt de vista molt personal i íntim de l’autor, com només els grans escriptors saben fer-ho.
Però em limitaré a citar uns detalls inicials d’aquesta història i m’agradaria que fos entesa només a manera de paràbola, que ho és si no fora perquè els fets històrics contrastats, ni que siga segons qui els conta, fan estremir. Però comencem pel començament, per la Viena d’abans de la Primera Guerra Mundial, tal com l’explica Stefan Zweig:
“Si busco una fórmula pràctica per a definir l’època d’abans de la Primera Guerra Mundial, l’època en què vaig créixer, espero haver trobat la més concisa dient que va ser l’edat d’or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària tot li semblava creat per a durar i el mateix Estat semblava la garantia suprema d’aquesta estabilitat.”
Però afegeix:
“Avui, quan ja fa temps que la gran maltempsada el va anihilar, sabem definitivament que aquell món de seguretat va ser un castell de cartes.”
Stefan Zweig, provenia d’una família jueva rica i culta, dos matisos que cal precisar en paraules de l’autor mateix quan parla dels seus pares, molt representatius de les deu o vint mil famíles de l’anomenada «burgesia jueva» vienesa que tant va contribuir a l’elevat nivell cultural d’aquella societat i potser del món:
“Emancipats aviat de l’ortodòxia religiosa, eren partidaris apassionats de la religió del «progrés» de l’època i, a l’era política del liberalisme, van situar els diputats més respectats del Parlament.”
Aquella modèlica vida parlamentària, l’estabilitat econòmica i social i la intensa vida cultural deuen molt a la influència d’aquella comunitat, generalment incompresa, segons la defineix Stefan Zweig:
“És opinió generalment acceptada que la veritable i típica finalitat de la vida d’un jueu és fer-se ric. Res de més fals. Per ell fer-se ric significa tan sols un graó, un mitjà per a atènyer l’autèntic objectiu, però no és una finalitat en si mateixa. La voluntat pròpiament dita del jueu, el seu ideal immanent, és ascendir en l’esfera espiritual, a un estrat cultural superior. […] L’home pietós, l’erudit de la Bíblia, és mil vegades més ben considerat per la comunitat que el ric.”
No pretenc, ara i ací, malgrat les aparences, fer un elogi, un judici o una condemna del judaisme, sinó de resumir una història, insistim, a manera de paràbola; perquè tot és mudable i els fets i els canvis, no sempre per a bé, es poden reproduir arreu del món en què vivim i cal estar-hi preparats. També canvià la Viena de Zweig.
Una de les causes d’aquella mudança, segons el nostre autor, va ser l’absoluta desconfiança de les famílies jueves en les generacions jóvens, el jove no tenia drets, només l’obligació de seguir i d’obeir el vell. Així, l’ensenyament a tots els nivells, esdevenia autoritari, dogmàtic, avorrit i gens il·lusionant per a les generacions escolars, deleroses per altra banda d’entusiasmar-se i de participar en la riquíssima vida cultural del moment.
Al marge de l’escola oficial, doncs, els jóvens van impulsar un intens i renovador moviment cultural exemplificat pel triomf als setze anys del poeta [Hugo von] Hofmannstahl i la influència d’un altre gran poeta, Reiner Maria Rilke. La conseqüència immediata de tot allò també l’explica Zweig:
“La veritable experiència dels nostres anys joves va ser que alguna cosa nova es gestava en l’art.
No ens adonàvem que aquells canvis en l’àmbit estètic no eren sinó vibracions i símptomes de canvis de molt més llarg abast que havien de sotragar i finalment anorrear el món dels pares, el món de la seguretat.”
No podem detallar les etapes de l’evolució d’ aquella societat austríaca, però sí que podem extractar alguns fragments importants del llibre El món d’ahir que citem:
“Les masses, que, callades i dòcils, durant dècades havien cedit el domini a la burgesia liberal, tot d’una es van esvalotar, es van organitzar i van exigir els seus drets. […] El nou segle volia un ordre nou, una nova era. El primer d’aquests grans moviments de masses a Àustria va ser el socialista.”
Relata l’autor que els obrers, sota l’empara d’aquest partit, van organitzar una gran desfilada al Prater vienès, un primer de maig, que de seguida escandalizà l’aristocràcia i la burgesia rica, temorosa d’una jornada de sang i de terror. Però la realitat va ser diferent:
“No va passar res. Els obrers van marxar fins al Prater amb dones i fills, en rengles compactes de quatre i amb una disciplina exemplar, tots amb el clavell vermell —símbol del partit— al trau.”
L’estigma d’«horda revolucionària» de la classe obrera havia quedat desactivat. Però parem atenció al clavell vermell, perquè de seguida un altre partit, el socialcristià, va fer seu el clavell blanc i els seus seguidor també van començar a enganxar-se’n als traus oportuns. I diu Zweig:
“Oi que és entendridor que encara es triessin flors com a distintius dels partits, en compte de botes altes, punyals i calaveres?”
Tot havia d’arribar de la mà dels canvis econòmics i comercials:
“Els grans magatzems, els productes fabricats en massa, foren la ruïna de la classe mitjana i dels petits mestres artesans. D’aquest descontentament i preocupació, se n’apoderà un líder hàbil i popular, el doctor Karl Lueger, i, amb el lema «cal ajudar el petit», arrossegà tota la petita burgesia i la classe mitjana irritada. […] Era exactament la mateixa capa social espantada que més endavant Adolf Hitler congregà al seu voltant com a primera gran massa. I Karl Lueger li va servir de model també en un altre sentit: li va ensenyar com n’era de manipulable, el lema antisemita que presentava palpablement un adversari als descontents cercles petitburgesos i, d’altra banda i alhora, desviava imperceptiblement l’odi envers els grans terratinents i la riquesa feudal.”
Dos detalls, o millor tres, a destacar. Primer: un descontentament social capitalitzat per un lider populista, que fa seu un lema tan fàcil com enganyós i irrealitzable, i se’n beneficia políticament. Segon: aquest lider popular facilita als descontents un enemic sobre el qual es pot abocar impunement i molt unitàriament tot l’odi generat. I tercer: les operacions anteriorment descrites permeten desviar l’atenció dels veritables causants del problema: «els grans terratinents i la riquesa feudal», diu l’autor. Òbviament, no podem passar per alt que un nombre que no podem determinar de jueus també era causant del descontentament. No per jueus, tinguem-ho en compte, sinó perquè formaven part de la classe dominant, la qual cosa quedava perfectament dissimulada sota la condició religiosa o racial, no econòmica, que havia de rebre el gruix de les acusacions.
En un primer estadi, diu Zweig que «la metzina de l’odi i la voluntat d’anihilació mútua total no havia penetrat encara en la sang de l’època». Però continuem llegint:
“Aviat aparegué una tercera flor, el blauet, la flor preferida de Bismarck i símbol del partit nacionalalemany que aspirava amb una empenta brutal a derrocar la monarquia austríaca a favor d’una Gran Alemanya —el somni de Hitler— […] El [partit] nacionalalemany tenia els seus partidaris gairebé exclusivament als territoris fronterers de Bohèmia i els Alps; numèricament dèbil, compensava aquesta insignificança amb una agressivitat salvatge i una brutalitat desmesurada. Els seus pocs diputats esdevingueren el terror i la deshonra (en sentit antic) del parlament austríac; en les seves idees i en les seves tècniques té el seu origen Hitler, igualment un austríac fronterer.”
I la continuació de la història ja és coneguda. La catàstrofe immediata fou inevitable. Però si hem volgut reportar aquestes notícies és perquè la paràbola ens acara a la nostra actualitat. Més enllà de consideracions sobre història, identitat, denominacions i debats, que ni podríem ni estem en condicions d’abordar ací, m’agradaria fixar-me en la repetició de la història: en com les deficiències o els errors d’un model social provoquen l’aparició de líders populistes que ni poden ni pretenen resoldre els problemes, sinó beneficiar els sectors més afins, generalment conservadors però no sempre, mitjançant la creació d’un adversari fictici sobre el qual es pot descarregar irreflexivament tot l’odi, moltes vegades conscientment atiat i provocat, fins a l’adveniment de la catàstrofe en què solen acabar aquesta mena de governs.
I al fil d’aquestes reflexions, o potser a l’origen, hi ha el genocidi de Gaza, que tant ens horroritza. Els descendents d’aquell poble culte i dialogant que pagà, com a poble, com a religió o com a raça si voleu, i no com a part d’una classe social extractiva, les conseqüències de l’adveniment de la barbàrie, és ara el bàrbar. Sense entrar en detalls, una primera conclusió és fàcil: cap poble pot considerar-se eternament vacunat contra la irracionalitat, la crueltat, l’odi, la violència i la voluntat d’extermini de l’adversari.
Així s’ha esdevingut amb el poble jueu. Per això fa por ara mateix a casa nostra i al món la degradació de la qualitat parlamentària, primer símptoma de l’embrutiment, i l’ascens dels salvapàtries; però també fan por els estigmes vessats, en aquest cas que ens afecta, contra “els catalans” o contra els inmigrants, particularment pertanyents a una o altra ètnia, a una o altra religió; contra el diferent, contra el que no és “dels nostres”, en definitiva. Tothom pot ser culpable d’alguna cosa, però no per la raça, ni per la llengua, ni per la religió, ni per la seua condició social, sinó pels seus fets, només pels seus fets.
Cap poble, ni tan sols el nostre, està vacunat contra la brutalitat i la ignorància. Dit d’una altra manera: allà on la mentida, la irracionalitat, la intolerància o la maldat arriben, que es prepare tothom per a les conseqüències que vindran.
Sí Tomàs, de oprimits a opresors hi ha una pasa.
Gràcies, José Ramon. Ja hem vist que, a voltes, tristament, els extrems es toquen.