Molts anys més tard, davant l’escamot d’afusellament, el coronel Aureliano Buendía s’hauria de recordar d’aquella remota tarda en què el seu pare l’havia dut a conèixer el gel.
Aquest començament tan conegut, escrit així, en català, no és cap vel·leitat nacionalistoide de ningú, sinó el resultat d’una traducció amb història. Ho diu, Avel·lí Artís-Gener, el traductor: “a l’autor li feia goig de tenir en la llengua de la ciutat que ha escollit per a viure [Barcelona] el seu Cien años de soledad. Això és tot.”
Tot seguit, reconeix el mateix Tísner, a l’edició citada de 1970, que “en García Márquez és un vell amic nostre, de quan Cien años de soledad es gestava lentament dins seu.” La relació entre tots dos escriptors pot tenir com a causa l’exili, primer del novel·lista català a Llatinoamèrica i més tard el del geni colombià a Europa. I en l’entremig, hi ha la figura ineludible del poeta Ramon Vinyes, el sabio catalán de la novel·la de Macondo, que va fer de mestre a García Márquez i a l’anomenat grup de Barranquilla en aquells temps primigenis de la forja del novel·lista.
L’exili, l’eixida forçosa de casa per a salvar la vida, ha de ser una de les experiències més amargues i traumàtiques que hom pot viure. Pensant en aquestes coses, he anat a cercar un poema de Carles Riba, de les Tannkas del retorn, diu això:
Retrobo en tornar de l’exili,
un objecte en altre temps desdenyat
Tots dos, obscura
fidel, petita cosa,
tornem d’exili:
tu del més trist, que fores
nosa d’una ventura
Què deixa, qui va a l’exili? Un altre poeta, Pere Quart, ho va dir molt clarament:
Mitja vida condormida,
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Un altre dia parlarem de l’exili i d’exiliats. Avui només volia parlar de la ventura particular d’Avel·lí Artís-Gener, un home polifacètic i divertit —en done fe—, que, a més de deixar-nos una traducció esplèndida de Cien años de soledad y moltes coses més, va escriure Paraules d’Opoton el vell, una novel·la en què un exiliat català a Mèxic tradueix un manuscrit del segle XVI escrit en nàhoa, la llengua dels asteques, on l’autor i protagonista de la història, l’Opoton, narra un viatge fantàstic, no un exili, ni un viatge com els de Marco Polo o Ibn Battuta, sinó el revers de la història, el descobriment d’Amèrica però a l’inrevés. Hem d’imaginar el món capgirat, no són els castellans que desobreixen Amèrica, sinó els asteques que entrant per Galícia descobreixen un Nou Astlan, és a dir la península ibèrica, en temps dels Reis Catòlics, Europa, per a ser equivalents, si no fora perquè aquells asteques només van recórrer la cornisa cantàbrica fins que van ser derrotats pels bascos, van tornar cap a Galícia i els supervivents de l’expedició van embarcar-se de nou cap al vell Astlan, és a dir el Mèxic dels Asteques on, molt pocs anys més tard, aquells “gallecs naturals” que havien estat sotmesos pels descobridors mexiques ara havien esdevingut descobridors i conquistadors ells mateixos. I es dona la paradoxa que aquell esclau que Opoton havia tingut a Galícia ara era el seu amo a casa seua.
Opoton és a l’hora d’escriure, un home vell a qui ja no escolta ningú, de tantes voltes com ha contat l’aventura i com a últim recurs l’escriu; però no en sap, el seu estil és embarbussat, repetitiu, a voltes poc coherent i “mal escrit”, la qual cosa li dona un to còmic i moltes voltes crític amb les veritats absolutes.
Així es presenta l’Opoton que, com es pot veure, no sap comptar:
Ara ja tinc vint vegades quatre anys i quasi només hi veig amb els dits, amb la polpa dels dits. Podria parlar de molts altres que ara ja tindrien la meva edat si no fos perquè vaguen per la casa sense portes ni finestres des de fa temps, que és manera de dir que ja són morts i no sabem si Allà també fan els comptes d’anys o no els fan.
Un dia, el Gran Senyor, Aquell qui Parla dels asteques, decideix que fa anys que el seu deu Quetsalcóatl se’n va anar per mar tot prometent que tornaria i no ha tornat encara, i ordena que porten a la costa atlàntica les barques de la llacuna mexica i que es facen a la mar a la recerca del seu deu. Però la mar no és com un llac sinó molt diferent i desconeguda. Ací tots els conceptes són nous:
Els qui no coneguin el Mar es mofaran de les meves predicacions tan escanyolides, però, en canvi, potser aquells qui no el coneixen més o menys ja en tindran un pensament. Es veu aigua pertot arreu, pels voltants i per sota, menys per dalt quan no plou. I se’n va lluny, fins que no hi veus més enllà, car la vista se t’acaba abans que l’aigua i l’aigua és rodona. Després esborraré allò que he dit que no coneixíem la roda. […] L’aigua del Mar és lluent, però no pas llisa com la del nostre llac, ans ben plena d’arrugues grosses que venen cap aquí moltes aparellades de Mar enllà, totes caminant a la vegada i servant cadascuna el seu lloc i mai no s’acaben puix son les ones, així dites les arrugues, i n’hi ha de dia i de nit sense parar mai. El mar és molt gran i no li veus l’acabament i és rodó per fora de tot plegat; l’aigua s’hi aguanta rodona i no cau pels costats, cosa ben digna de ser vista perquè és tota salada i té un color blau tirant a verd i altres vegades és verd que tira a blau, segons. Perquè també hi ha dies que és negra i bufada que fa basarda i és la mateixa de quan és verda o blava, sigui dit amb perdó de la grolleria.
El lector actual no sap endevinar a quina grolleria es refereix Opoton. Cada cultura pot tenir un concepte diferent de “groller”. I El xoc de cultures pot provocar certes llacunes de comprensió i fins i tot conflictes inesperats. Seguint Opoton, la nostra tradició cristiana és ben estranya i primitiva. Per exemple hi ha a les viles gallegues on ells arriben una torre foradada amb unes coses com carbasses, penjades als forats, que fan un soroll eixordador. Però hi ha coses més greus encara, pròpies d’una religió primitiva:
Llavors vam entrar a la casa de la torre foradada i vam veure que venia a representar el temple del poble, però a l’estil dels gallecs naturals, car per dins és fosc com llur mateixa religió, puix és misteriosa i es veu que no sacrifiquen als seus deus i potser per aquest motiu els tenen tan abandonats, a tots aquells galecs naturals. Tenen molta supèrbia i les imatges dels deus les fan a semblança d’ells mateixos i ignoren que aital cosa ofèn els deus i són com els galecs naturals de carn i ossos i les fan aneu a saber amb què, que sembla carn però és dura.
L’estranyesa dels asteques es complementa amb l’acurada documentació del relat, tal com pot comprovar qualsevol que conega el Pòrtic de la Glòria i les tradicions que l’envolten:
Llavors van fer-nos el botafumeiro que és una bola grossa que tenen penjada al sostre i es gronxa ben plena de copal·li dit encens, car així anomenen ells el copal·li dit encens. Cremen el seu encens i t’ofeguen amb el fum i amb això maten els polls, puix els galecs solen traginar-ne i de passada van matar els nostres. Tenen una cançó de matar polls i diuen:
—Ultreia, ultreia, ultreia.
La vam aprendre en cosa de no res a desgrat que era en llatí, que és el nahuatlatol·li d’ells, i tots nosaltres cantàvem ultreia. Després, al defora, tenen l’arbre dels Sants que és de mena gran però menys que un hauehuetl, i té cinc forats a la soca i un hi posa els dits d’una mà, cadascun dels dits dintre el seu forat, i s’hi queda una estona, no gaire llarga car hi ha empentes, i diuen qualque cosa en el nahuatlatol·li d’ells. Tenen costums molt estranys i estan plens d’idolatries i en aquests casos és molt millor seguir-los el corrent. Tenen als costats de l’entrada de llur temple tot d’estàtues dels seus deus car ells en tenen a dins i a fora, i n’hi ha un d’estrany, dit o Santo dos Croques, que adoren amb un ritu ben rar i que l’Opoton explicarà: les mares agafen llurs fills i els reboten el cap tres cops contra el dels croques, i d’aquesta manera el nen es torna tan savi com el que va fer les escultures, dit Mestremateo, cas que se salvi dels cops.
Jo ho vaig trobar cosa temerària car a còpia de voler-los savis poden estossar els nens contra la pedra i de ben poca cosa els aprofitarà la saviesa, però així ho vol aquell ritu pagà dels gallecs naturals.
L’Opoton és un personatge ingenu que es fa d’estimar amb el seu relat. És un viatge sempre sorprenent, amb la particularitat que tant com l’interès del conflicte, dels conflictes de tota mena, hi trobem l’interès per la manera con està escrit, que defineix el personatge i la seua cultura.
Maria Aurèlia Capmany, en prologar el llibre, aventura que aquesta és una venjança literària de l’autor, un republicà vençut, no ho oblidem, contra els vencedors, els hereus de la tradició falsejada i malintrepretada dels Reis Catòlics unificadors i imperialistes, segons la millor retòrica dels colpistes del 36. A tot això, que hi ha arguments que ho poden abonar, cal afegir la delícia, la part positiva, de la terrible ventura d’un exiliat genial, un català que va saber transformar-se en Gabriel García Márquez i en un asteca de vint vegades quatre anys, un vell que ja no volia escoltar ningú i, gràcies a això, el llegim ara.