Fa temps que volia escriure sobre les egües de Tirant lo Blanc, però m’arriben, el mateix dia i pel mateix mitjà, dues notícies diferents, de tracte preferent, que m’agradaria contrastar perquè crec que així es poden entendre millor. És clar, ni aquesta coincidència és única en la matèria, ni tampoc la primera; més aviat diria que el contrast que les distancia és tan habitual com els sabors diferents de la polpa i la pell d’una taronja, tan necessaris tots dos com dissemblants.
El titular de la primera d’aquestes notícies diu: «La Diputació d’Alacant incompleix la promesa de cartells bilingües». I la notícia explica com un veí de la Marina, després d’adreçar-se infructuosament a la institució provincial, ha elevat al Síndic de Greuges una queixa perquè uns cartells d’obres subvencionades per la Diputació estaven escrits únicament en castellà. El Síndic, d’acord amb l’Estatut d’Autonomia i la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià, ha instat l’òrgan alacantí a complir la llei i a publicar en endavant la informació en els dos idiomes oficials, cosa que a l’hora de readactar aquesta nota encara no ha estat efectuada.
A títol personal, seguint les conclusions dels més prestigiosos sociolingüistes del món —no només dels «nostres»—, em cal dir que en una situació de «conflicte lingüístic» —terme tècnic també encunyat per la sociolingüística— qualsevol solució bilingüe sempre afavoreix la llengua dominant perquè fa inservible, per innecessària, l’altra, la més dèbil. Per tant ni tan sols amb cartells bilingües protegim prou el valencià —digueu-li també, si voleu, català, sense por ni vergonya—, tal com també prescriuen les lleis i algunes institucions desobeeixen quasi sistemàticament. Però el fet d’abordar aquesta qüestió ens desviaria del tema que volíem tractar avui, que són les egües de Tirant lo Blanc.
L’altra notícia a què al·ludíem informa que la plataforma Salvem la Vall de Planes ha iniciat una campanya pública contra el projecte urbanístic batejat com a «The Modern Eco Village», una «megaurbanització» que, segons denuncia la plataforma, «no és sostenible ni respectuosa amb el territori». El col·lectiu demana frenar una operació que considera incompatible amb la defensa del paisatge, la terra i el futur dels pobles de la vall, un entorn ambientalment sensible, amb paisatges protegits com el molt conegut Barranc de l’Encantà. En el fons, hom tem que l’especulació i el negoci fàcil facen malbé el territori de manera irreversible.
I ara és on arribem al moll d’aquesta nota, a les egües de Tirant lo Blanc. Conta Joanot Martorell al capítol CXXXIII que Tirant, estant a Constantinoble, en guerra contra els turcs, arribà en una ciutat anomenada Pelida, que estava a punt de rendir-se a l’exèrcit enemic, comandat conjuntament pel Soldà i el Gran Turc en persona, i acampat molt a prop. Assistim a la fatxenderia del Soldà, que fa plans per quan arribaran vencedors a Constantinoble i podrà
…pendre per la barba aquell vell emperador e condemnar-lo a perpetual presó, e a sa filla Carmesina que sia cambrera major de la nostra cambra, e l’emperadriu cuinera de tota la host.
Amants apassionats de la novel·la com som, enamorats de Plaerdemavida, i fidels seguidors de les gestes de Tirant i de les seues angoixes amoroses per la bella Carmesina, la qual correspon a l’amor de l’heroi, assistim amb horror a una amenaça tan insuportable. Martorell, habilíssim narrador, és capaç de provocar la inquietud en el lector actual però més encara la degué provocar en el contemporani seu, conscient que la defensa de Constantinoble, ni que fora en la ficció, i la victòria del nostre heroi era l’única esperança de contenir els turcs i de protegir la cristiandat de la barbàrie musulmana.
Mentrestant Tirant preparava el seu exèrcit, anant casa per casa «pregant a tota la gent que tothom ferràs sos cavalls e adobassen les selles», tot seguit es feu acompanyar d’un home que coneixia bé la terra i anà a observar el campament enemic i, després d’una agosarada i victoriosa acció de guerrilles, ve quan parlarem de les egües:
Tirant hagué ordenat aquell dia que tothom sopàs dejorn [prompte] e que ensellassen los cavalls, e que tots estiguessen armats e en punt per partir. Com fon nit escura, Tirant féu eixir tota la gent de la ciutat, e posaren-se en orde, així los de peu com de cavall; e detràs tota la gent venien tres mília hòmens amb les egües. E, com foren prop del camp, féu apartar tota la gent d’armes a un depart, per ço que poguessen passar les egües sens que los rossins [cavalls] no les sentissen.
Com les egües foren a l’entrada del camp [per a la batalla], tots los hòmens de peu entraren amb elles e foren fetes dues parts, l’una envers lo soldà, l’altra envers lo Gran Turc. E los cavalls del camp sentiren les egües: los uns se soltaven, los altres rompien los dogals, los altres arrancaven les estaques. Véreu anar tots aquells cavalls del camp, uns deçà, altres dellà, altres detràs les egües. Com los cavallers del camp veren los seus rossins solts, corrent los uns amunt, los altres avall, eixien de les tendes en camises, altres en gipons, e tots estaven desarmats; e amb tan gran repòs dormien e estaven contínuament desarmats com si pròpiament estiguessen en lo més fort castell del món.
Com aquest desbarat hagués durat un poc espai, e tot lo camp estava arremorat [avalotat] per los cavalls, vengué Tirant e ferí [atacà] en l’una part amb la meitat de la gent, e lo duc de Pera amb l’altra gent feriren a l’altra part invocant lo gloriós cavaller Sant Jordi. Véreu en poca d’hora tendes anar per terra e hòmens morts e nafrats en gran nombre. Lo gran turc isqué desarmat de la sua tenda com sentí los mortals crits que la gent daven e cavalcà sobre un ginet. Un home d’armes li matà lo rossí e donà-li una coltellada al cap. Vingué un servidor seu, descavalcà corrent del seu cavall e donà’l a son senyor. Com lo Gran Turc fon a cavall, mataren lo servidor, e portant a tall d’espasa tot lo que els venia davant, que era cosa de gran terror e espant, per bé que coneguessen que la multitud dels enemics era tanta que paria cosa invencible. La qual cosa en aquells donà admiració de virtut e fe.
Los turcs, veent-se desarmats, e los més que havien perduts los cavalls, feren lo que havia fet llur senyor, lo Turc, lo qual isqué fora de tot lo camp e féu-se posar moltes tovalloles sobre la nafra que tenia e tramès a dir al Soldà que en tot cas del món isqués fora del camp, puix la batalla era perduda e lo camp era desconfit [derrotat]. Lo soldà amb alguns dels seus estava fent armes. Lo Gran Turc, així nafrat com estava, mès-se una cota de malla dessús [damunt], e amb aquells que allí prop d’ell se trobà tornà entrar dins lo camp per socórrer al Soldà, lo qual estava en prou pressa [multitud de combatents]: valgué-li que no fon conegut. E lo Gran Turc socorregué’l en bon cas, així com aquell qui era cavaller valentíssim, e mostrà’s entre los altres amb gran glòria e virtut, que tragué de la pressa [multitud] de la gent lo soldà fora del camp. Per ço com veien tanta multitud de gent morta i totes les tendes derrocades per terra, deliberaren d’anar-se’n amb tots los que allí eren, car no pogueren soferir la potència del victoriós.
No cal seguir. La batalla ja tenia vencedor. Però aquest passatge tan ben narrat pot servir-nos de metàfora per a lligar les dues notícies que quasi m’han desviat de parlar de les egües del Tirant. No sé si els culpables de l’incompliment de la llei per part de la Diputació d’Alacant i els promotors de la gran urbanització anomenada, així, en anglès imperial, “The Modern Eco Village” es coneixen, potser no, potser hi ha una mà negra més poderosa, que ha dissenyat estratagemes complementaris com aquests: un de distracció i l’altre d’escac i mat.
Així com les egües provoquen els rossins, a la Diputació s’obliden d’un idioma i proven de distraure’ns; i mentre els turcs volen contenir l’estampida contra la llengua oblidada, els cristians, en aquest cas els depredadors, tot oblidant la llengua, sota un nom anglès, ataquen i destrueixen el valor del territori, el seu encant, i s’erigeixen en únics vencedors de la batalla.
Potser cap de tots aquests protagonistes han llegit el Tirant, ni els cal. Això de distraure l’atenció en un lloc per a fer una destrossa en un altre és més vell que anar a peu. I cal estar atents. No és qüestió de tenir l’exèrcit més poderós, com el turc dormint desarmat i distret, sinó de tenir-lo ben entrenat, ben disposat al camp de batalla, i decidit a lluitar a cada lloc quan toca i com toca. Mentrestant, nosaltres no ens hem despistat pensant només en les egües, sinó que hem reportat dos fets que, sense un tancat d’equins pel mig i un fragment de gran vivacitat narrativa, podrien passar com a fruit de dues estratègies diferents quan en realitat parlem de bèsties que mengen al mateix pessebre.