Amb aquestes paraules, datades el 1918, comença El quadern gris, de Josep Pla, segurament un dels dietaris més llegits, més recomanats i més comentats de la història de la literatura catalana. Repassant el text llegit més amunt, podem comprovar que té tot el que canònicament ha de tenir un dietari: una data, una notícia i les seues repercussions en l’àmbit personal i, si convé, social, però sobretot el comentari sobre algunes sensacions íntimes de l’autor. Rebla el clau el recordatori de caràcter estrictament personal amb què hem volgut tancar la citació: Josep Pla compleix vint-i-un anys i, d’això, no n’ha de fer res ningú sinó ell, que haurà de decidir, segurament, algunes opcions de la seua vida futura. Vint-i-un anys és una edat en què sembla que hem de deixar de ser una cosa per a passar a ser-ne una altra. Per exemple, per a esdevenir autor d’un dietari literàriament imprescindible.

Però avui no volia parlar de Josep Pla exclusivament sinó que l’he reportat per a reflexionar sobre el fet mateix d’escriure un diari. Conec molta gent que n’escriu, tinc molts amics escriptors —atenció: quan dic “escriptors” vull aclarir que estic dient també “escriptores”— que fan dietaris, alguns fins i tot els publiquen, i encara és més espectacular el fet que hi ha editors que arrisquen els seus diners amb una publicació que probablement té, com les memòries, un mercat escàs, salvant honorables excepcions. Poca gent compra aquesta mena de literatura. Fins i tot gosaria dir que el nombre de lectors de dietaris és inversament proporcional al nombre d’autors que n’escriuen. Només hi ha una explicació: hi ha dietaris que són literatura i n’hi ha molts que només són les confessions dels mals que afecten a qui els escriu. La línia que separa uns i altres és tan fina i subtil que ara ens portaria massa lluny. El cas del Quadern de Josep Pla és clar: pertany al primer grup, l’autor sempre es va manifestar més interessat a posar l’adjectiu adient darrere de cada substantiu que a dir la veritat. De fet, el senyor Pla, com a bon escriptor, també té molts trets d’embaucador, de mentider i tot, si li convé.

Personalment pense que literatura a banda, la funció del diari íntim ha anat canviant al llarg del temps. Ara, difícilment, o rarament, hi ha en l’autor d’un diari una voluntat de servei més enllà de l’interès personal. En els temps de les hemeroteques i fins i tot de la cibernètica, capaç de registrar tots els nostres moviments, només els impulsos íntims o la voluntat de servir-se del gènere per a fer art justifiquen l’esforç del dietarista.

En altres èpoques, a més de les finalitats actuals, i no tant les artístiques, l’acte de portar un diari anava acompanyat d’una voluntat semblant a la d’un notari de l’actualitat. Anotacions de totes les èpoques passades han servit com a noticiaris d’aquells temps, útils ara per a l’historiador, per al novel·lista d’època o per al simple curiós del passat. Alguns d’aquests dietaris tenen l’amenitat d’una bona novel·la, i ho dic només per si això és pres per algú com a un elogi.

Tenia previst ara parlar de cèlebres dietaristes d’altres literatures, Kafka, Gide, Jünger, Witold Gombrowicz, per exemple, o d’escriptors de casa nostra: clàssics com Melcior Miralles, Pere Joan Porcar o Jeroni Sòria; contemporanis com ara Joan Fuster, el mateix Pla o Manuel de Pedrolo; o de més propers encara, els amics Rafa Gomar o Ferran Garcia-Oliver, per citar només alguns casos. Però  les circumstàncies manen i em limitarè a posar l’exemple de Jeroni Sòria, fill, nascut a València els últims anys del segle XV, del comerciant de drap genovès Simone di Sori, establert ací, a qui se li va valencianitzar el cognom en Sòria, que va escriure un dietari, la primera anotació del qual és de 1503 i la darrera de 1558, quan l’autor ja comptava més de setanta anys d’edat. Per les pàgines del Dietari passen anotacions íntimes, pagaments que fa, compres de criats i d’esclaus, esdeveniments de la Primera Germania, execucions de criminals, de mascarats o d’agermanats, catàstrofes climàtiques, moviments de la política del seu temps o senzillament sucessos com el que llegiré ara, en record respectuós i solidari de les víctimes de la DANA que ha assotat les nostres comarques.

La destrossa per inundació és cíclica a casa nostra, ho hem de saber i ja hi ha qui proposa solucions més o menys efectives que necessàriament han de ser respectuoses amb el medi. Ara plorem els morts i, com la seua memòria, no podrem oblidar tampoc la solidaritat massiva en aquesta darrera desgràcia. Caldran molts esforços i la implicació de tothom per a redreçar el nostre país o la part del nostre país que ha estat assotada pel clima i per les males pràctiques urbanístiques i especulatives, reponsables directes dels danys humans, físics, morals i materials, més enllà del dret de l’aigua a reclamar allò que històricament li pertany malgrat que ho hem volgut ignorar. Caldran molts esforços, pocs tòpics, cap mentida, molt de treball, molta solidaritat i molts diners, però sobretot més trellat del que hem tingut fins ara en l’ús i l’aprofitament del territori.