Hi ha una família, a la qual em vaig afegir ja fa molt de temps, que té una tradició ben inusual i sorprenent. Conten els membres d’aquesta família que allà pels anys cinquanta del segle passat passaven l’estiu en una caseta de les poques que hi havia llavors a la platja que encara no es deia de Santa Anna. Hauríem de dir de Pego, o de Dénia? Hi anaven pares, fills, avis, algun parent que s’hi afegia i fins i tot alguna gallina, algun pollastre i uns quants conills, a fi de proveir els estiuejants de carn fresca en temps de la carnera i del “carburero”, aquell artefacte semblant a una cafetera italiana, d’aquelles de rosca, amb un dipòsit i una tapadora que tenia un broquet. Absent l’electricitat d’aquells indrets, per a fer llum hom omplia el dipòsit amb unes pedres de carbur i aigua; de la reacció química d’aquell combinat, eixia pel broquet un gas inflamable que s’encenia i feia una llum suficient per a fer una curta vetlada a les nits d’estiu. Devia ser bonic estar en aquelles hores tranquil·les envoltats del silenci de les vinyes i dels horts de tarongers per la banda de terra i sentir la remor de la mar que venia per llevant.

Però de dia hi havia molta activitat, altres distraccions: mentre les dones s’ocupaven de les faenes de la casa i els hòmens anaven a guanyar-se el jornal, els infants jugaven i es banyaven a tothora, sempre vigilats per algun adult,  una dona, generalment, la menys dotada per a les faenes mecàniques. Però ja sabem que l’energia infantil és inesgotable i en aquells estius de la precarietat i també de certs costums sagrats com la migdiada dels majors, calia evitar que els infants continuassen jugant i frustrant un descans necessari.

És llavors quan entrava en acció aquella tia soltera que s’afegia a la comuna familiar i passava l’estiu dedicada a vigilar els banyistes i a altres quefers subsidiaris. Conten que aquella dona, després de dinar, quan tothom es retirava cap a l’ombra més fresca que trobava, ella convocava tots els xiquets, els feia vestir-se amb la millor roba i se’ls emportava, passats els vinyals, tarongerars endins “als Orats”. Conten els supervivents d’aquella aventura quoditiana que ningú no sabia on eren aquells Orats, però cada dia, en aquella hora bramant de calor, se n’anaven a la descoberta com qui cerca un tresor fabulós. Mai ningú no va arribar al Orats i el lloc encara roman inexplorat en l’imaginari col·lectiu d’aquelles persones.

Vaig conèixer molts anys després, a començaments del anys setanta, abans de vincular-me a aquella família, la paraula “orat” gràcies a Raimon i al seu famós disc dedicat a Ausiàs March i a altres clàssics nostres. “Savi fan tornar l’hom orat”, cantava en aquell “Elogi dels diners” d’Anselm Turmeda. Quan vaig escoltar aquella cançó, perquè el de Xàtiva  en fa una cançó, d’aquell poema del franciscà mallorquí que es convertí a l’islam, vaig haver de consultar moltes paraules que desconeixia: “orat”, la primera; però “tort” com a sinònim de “mentida”; “magre” en el sentit de “prim”, “lledesme” quan modernament diríem “legítim”, “hoc” aquell occitanisme que tant usaven els nostres poetes per a dir “sí”, i algunes paraules més. I a força d’escoltar la cançó i de llegir-ne la lletra, el poema se’m va fer inoblidable. Jo el llegiria així:

L’aventura de llegir els clàssics, de qualsevol idioma, sense haver tingut escola, com és el cas de la meua generació, és un constant exercici de descobriments, una manera d’anar a uns “orats” ben gratificants i no com aquells que uns infants no va trobar mai. Hi ha clàssics que ens fan descobrir paraules que no sabíem que sabíem, com ara “orats”, paraules antigues i desgastades com les codisses, paraules desconegudes, conceptes inesperats, mons desapareguts o senzillament ocults, valors que jauen colgats en les teranyines del temps, conceptes capgirats com ara que la mentida siga tinguda com a veritat, que el jutge actue com a part, que el boig semble savi, que el prim es torne gros i que les conviccions més sagrades es rendisquen al poder dels diners i fins i tot que l’autor d’aquests versos que acabem de llegir, un franciscà mallorquí, del segle XIV, dit Anselm Turmeda, deixant la fe que professava, passara a adorar un deu que en un altre temps havia considerat fals.

Tot plegat, aquesta història de la conversió, o si voleu de l’apostasia de Turmeda i els seus versos són una metàfora, o encara pitjor, una explicació exacta del nostre temps. Sí, anem cap uns Orats que són una bogeria, una oradura per a dir-ho més castissament. Ara les guerres, comercials o no, d’aranzels o de bombes, s’universalitzen en nom de la pau; els condemnats per assaltar el Capitoli nordamericà esdevenen herois, els emigrants son presentats com a delinqüents i els hereus dels salvapàtries que van dur el mon a la catàstrofe, a la mort i a l’horror són els defensors de la llibertat i dels drets de les persones.

Diners de tort fan veritat, aquesta és la gran oradura monstruosa del nostre temps. Però contra això, vull l’oradura d’un llibre que em porte a un altre, d’una paraula que me’n suscite una altra, d’uns ulls que miren càlidament uns altres ulls i així successivament, fins que les coses tornen al seu lloc i que per fi arribem als Orats de la fantasia i de la “humanitat”. Si cal, sense un cèntim a la butxaca. O només amb els estrictament necessaris per a anar passant la vida sense gaires sobresalts.