Escric aquesta nota quasi immediatament després que el molt poc honorable Mazón ha dimitit i mentre els agorers, endevins i analistes professionals fan travesses sobre les escasses alternatives successòries a la corona de la Generalitat. Però el fet cert és que dos senyors, un gallec i l’altre basc de nació, però tots dos madrilenys de vocació, han assumit la irresponsabilitat d’usurpar als valencians el dret a decidir democràticament en una qüestió que seria vital, si realment aquesta autonomia fora realment una “autonomia”.
Però el fet no es nou, la història es repeteix i afortunadament els vells, a més de ser una càrrega social que cobra pensions, podem retraure encara de viva veu allò que en diem «memòria històrica». Però, a més, hi ha els llibres i els hàbits, no sé si exclusivament «de vell», de rellegir, de tornar cíclicament a la lectura dels clàssics antics i moderns.
Personalment tinc el vici de visitar periòdicament Joan Fuster i, precisament, aquest matí, mentre pensava en això de la història, m’he entretingut i m’he divertit fullejant les Notes d’un desficiós del solitari de Sueca i he trobat unes perles que voldria compartir amb vostès.
Cal recordar prèviament que pels volts dels primers anys vuitanta del segle passat, quan Fuster escrivia, també van ser dos senyors, tots dos de vocació madrilenya, un sevillà, de nom Alfonso Guerra, del PSOE, i un valencià accidentalment de Picassent, perquè era més segovià que de Picassent, de l’UCD d’Adolfo Suárez, qui van acordar tots els termes de l’Estatut d’Autonomia valencià de l’any 82.
I sobre aquests acords escrivia Fuster el febrer d’aquell mateix any:
“Si els del PSOE fan figa, i després de fer concessions amb la bandera, en fan unes més respecte al nom, en comptes de «País Valencià», Reino de Valencia i Requión Balensiana, Guerra i Abril pactaran una nova designació: «Comunitat Autònoma Balensiana». Perfecte! Ni carn ni peix. Personalment, la idea m’agrada. Supose que la voluntat —poca o molta— reivindicativa del poble valencià es distanciarà cada dia més de les institucions de la España de las autonomías. Això sempre serà positiu.”
I acaba dient, i això és el que fem encara molts:
“En tot cas, sempre tindrem el dret de denunciar una gran estafa: l’estafa de la España de las autonomías i l’estafa dels arreglos dels dos partits hegemònics.”
I ara jo els propose un joc. Canvien els noms dels protagonistes i tindrem una estampa exacta de l’actualitat: una conxorxa de personatges aliens al País Valencià negociant a favor dels seus interessos o dels seus partits i en contra dels del País Valencià.
I si tornem als detalls d’aquella negociació de fa quaranta anys i escaig, ens trobarem que, com en tota parella, un dels dos partits imposarà la seua força sobre l’altre, si és que tots dos no s’entenen en els aspectes més impublicables de la comèdia.
Continue proposant que canviem noms i detalls i que ens quedem amb les línies mestres del tema i tornarem a tenir una nota d’actualitat i fins i tot de futur, ara que estic escrivint a mitjan capítol i encara queden episodis per conèixer. Escrivia Fuster unes setmanes abans del text citat més amunt:
“Després de la controvèrsia parlamentària sobre el possible Estatut, el senyor Abril Martorell ha aconsellat als socialistes valencians que «maduren» una miqueta més. Ha estat un consell bondadós, desinteressat, quasi paternal. La maduración en qüestió consisteix, senzillament, a acceptar els punts de vista d’UCD. L’Abril n’assenyalava els progressos: per exemple, que hagin assumit la bandera del blau o que s’hagin abstingut de participar en la commemoració del 25 d’abril. Ara hi haurien defer uns passos més, i cedir en això del Reino i en el problema de la llengua. I, posats a «madurar», demanarà més coses. Com més el PSOE s’acostarà a les posicions centro-feixistes, més «madur» serà. ¿«Madur» per a què? Ah! El senyor Abril s’ho sabrà, i els del PSOE ja s’ho poden pensar. Potser, si continuava la maduración, vindria un dia en què resultaria indiferent votar PSOE o votar UCD, i fins i tot el PSOE podria disoldre’s o unificar-se amb la UCD i, amb aquest retorn al Movimiento Nacional que el diputat segovià enyora, tots tindríem un maldecap polític menys… Ignoro què decidirà el PSOE davant la nova trampa: jo, i molts com jo, n’estem pendents. Certament, hi corren un perill: les coses, quan se’n passen de «madures», acaben podrint-se. Ja n’hi ha moltes de podrides, en aquest país, a conseqüència de maduraciones intempestives, idiotes i, sobretot, gratuïtes. ¿Més encara?”
D’alguna manera, ara vivim les conseqüències «podrides» de tanta maduració. Els protagonistes han canviat, els que hi ha ara s’han escorat cap a la dreta, fins al punt que ni l’esquerra ni «l’esquerreta», com en deia Fuster, tenen veu i vot decisiu en el nomenament del candidat o candidata (en aquest cas és pertinent la distinció) que ocuparà la presidència de la Generalitat.
Sobre aquestes coses d’actualitat escrivia Fuster fa més de quaranta anys i es va guanyar la incomprensió de molts dels seus veïns, que no el llegien, i tambe l’adhesió de la majoria dels seus lectors.
Deliberadament, per tal d’acompanyar la involució política a què assistim, he volgut invertir l’ordre cronològic dels textos citats. De primer, hem vist l’autodesignació d’uns protagonistes negociadors il·legítims; després les bromes que es fan entre ells, sempre a costa, a manera de burla, dels súbdits, dels submisos, dels agenollats, dels permanentment espoliats, dels «ofrenaglòries». Però quan ells arribaran als acords que més els beneficiaran, vindran episodis encara més greus, el cos a cos particular de cadascú amb el veí o amb el cunyat de torn, el retorn a les discussions absurdes i als insults al crític, al rebel, a l’insubmís a la doctrina oficial. Per això, abans de reportar un tercer text, voldria demanar als joves que s’informen sobre qui va ser don Manuel Fraga Iribarne i quins fets adornen la seua nefasta biografia. I ara l’anècdota amb Fuster:
“Fa poc, el senyor Fraga Iribarne es va permetre la indecència d’acusar-me, davant uns periodistes, d’«estar pagat» pel Dimoni Català. Alguns amics han vingut a aconsellar-me: «¿I per què no el portes als tribunals?» I resultava una mica difícil convèncer-los que no. Que els tribunals tenen coses més importants de què ocupar-se: els embolics de la compra-venda, de les herències, de les hipoteques… D’altra banda, un animal irracional, que jo sàpiga, no pot ser processat, i més si té al seu favor la «immunitat parlamentària». Deixem-ho córrer. Fraga deu pensar (si això és pensar) a l’estil clàssic: Cree el ladrón que todos son de su condición. El fet no té cap importància. I n’he aguantat tants, en aquesta vida! Hi ha una certa gentola que no coneix altra dialèctica (a part la de los puños y las pistolas) que esguitar el veí amb la seva pròpia merda. Sort que no en fem cas. Concedir-li bel·ligerància seria rebaixar-se al seu nivell, i ofuscar els funcionaris de l’Administració de Justícia. Jo col·lecciono insults, com hi ha qui col·lecciona segells o monedes antigues. Una solució fóra emigrar. «Si no vols que un burro et fota un parell de coces, aparta-te’n». I ja soc massa vell per a emigrar. I no vull emigrar, collons! La polèmica és una altra cosa. O un altre problema. ¿Amb qui polemitzar, ara i ací? ¿Amb la histèria, amb l’analfabetisme, amb la politiqueta dels «trepadors»? Tampoc…”
En conclusió, de tot, hem de lamentar-nos i, en tant que puguem, corregir la immobilitat de la història recent del País Valencià. Els valencians, com a tals, hem estat estafats. Aquesta autonomia no és cap autonomia sinó una carta blanca per a la submissió perpètua.
També hem de lamentar-nos que si en alguna cosa s’ha mogut la nostra història siga cap a una involució escandalosa. Són signes del temps però no ens hi hem de resignar. I sobretot allò que ens empobreix més, als qui no volem emigrar, és el baixíssim nivell de la polèmica. ¿Hem de polemitzar amb la histèria, amb l’analfabetisme, amb la politiqueta dels «trepadors»? ¿És aquesta la condemna eterna dels valencians? En tot cas, hem de saber-ho i podem usar-ho com a argument: «un animal irracional, que jo sàpiga —diu Fuster—, no pot ser processat, i més si té al seu favor la ‘immunitat parlamentària’».
I una darrera conclusió, si se’m permet. Més aviat un consell: Tingueu sempre un Fuster a mà. És «higiènic».
És a dir que davant de aquesta gent hem de callar perquè sempre tenim les de perdre .
Justament el contrari. No callarem ni sota l’aigua.
Això és el que voldrien “ells’ que callarem per seguir manant en el Regne de la Comunitat de monges, frares i regants, que no parlem la nostra llengua, que no diguem País Valencià ni Països Catalans, que no ens queixem de l, espoliació fiscal permanent, que ens conformarem amb l, infrafinançament, que ens agradés una autonomia tan limitada i dictada des de Madrid, que fórem messells, submissos, silenciosos, domesticats a conveniència del règim del 78, el Borbó i el franquisme sociològic…