Inevitablement arribarà Tots Sants i, amb ell però des d’Amèrica, el Halloween, una festa participativa, un carnestoltes terrorífic que ha afectat d’alguna manera les nostres tradicions de record dels avantpassats als quals visitem, o visitàvem, allà on són enterrats, de l’estrena de les peces d’abric que havien d’ajudar a suportar l’hivern que havia de venir, de l’elaboració i la menja de panellets i d’altres dolços relacionats amb la data, de la vetlada torrant castanyes i contant històries més o menys terrorífiques, i fins i tot d’alguna representació teatral. Té gràcia la creença popular antiga segons la qual el dia de Tots Sans els vius visiten els morts i l’endemà, Dia dels Difunts, són els morts els qui tornen la visita al vius. Tradicions que es veuen obligades a conviure, si és que encara formen part dels rituals familiars, amb les aterridores carabasses i les cares ensangonades que pul·lulen pels carrers tractant de fer una por juganera. Són els nous temps, el sincretisme que sempre ha barrejat cultures i les ha modificades per a bé o per a mal.

I com que les associacions d’idees són lliures, aquesta barreja i una relació tan estreta amb la mort tenyida de festa, m’ha fet venir a la memòria uns versos famosos d’Ausiàs March en què el poeta incita les gents a celebrar festes en honor a Deu —“colguen”, subjuntiu del verb “coldre”, “que celebren”, diu —, mentre ell i únicament ell parla amb els morts.

El canvi de to en aquest fragment del poema és difícil de superar fins i tot per a les més febrils fantasies de tradició anglosaxona:

 El contrast entre la joia popular i la soledat de l’home que cerca els morts dins la seua sepultura i els parla és encara més esfereïdor que el fet mateix d’imaginar la paorosa escena del diàleg d’un viu amb els habitants de l’altre món, no ja a l’infern o al paradís com va fer Dante, sinó al lloc mateix on els cossos es desfan i es tornen pols.

La singularitat i la causa de tan gran turment personal del poeta, que provoca una acció com aquesta, només pot ser un gran mal. I ja sabem que el gran mal d’Ausiàs March va ser el de l’amor, “puix mon parlar de amor no s’aparta”, confessa ell mateix en un altre poema. De fet, més que l’amor, ell parla del dolor que causa el refús amorós, el fracàs de l’enamorat, quan no reïx a ser correspost per l’amada. En tal punt, és tan greu el seu mal que prefereix la mort, abans que la vida: “Oh, mort, qui est de molts mals medicina / e lo remei contra mala fortuna”. No hi res millor que la mort quan l’adversitat s’apodera de nosaltres.

I rebla el clau en un poema, el 46, que Raimon va popularitzar fa molts anys amb el títol de “veles e vents”:

La mar “mostrarà voler tota res mal”, és a dir que voldrà destrossar-ho tot amb la seua fúria, i com Josuè, demanarà que el sol s’ature en un punt del dia per a poder completar tota la seua maldat. I els peixos, enmig d’un temporal semblant al que turmenta l’enamorat sense sort, preferiran, com ell, eixir del món on viuen i anar a habitar el de la mort segura. “Tot lo meu mal serà vós no ver”, conclou el poeta. La mort no importa, és la medecina que guareix tots els mals. Però el turment que vindrà després serà només un: que no podrà veure l’amada. Un mal menor però no gens negligible.

Hi ha altres conseqüències: “que jo morint no meta mi en oblit” —diu—, que la meua mort no us faça oblidar-me, traduiríem lliurement a paraules d’ara, però la mort, només la mort, és el premi inevitable per a l’amant malastruc. I ací és on volíem anar a parar.

La mort per amor és un tema tan tractat en literatura que només els millors reïxen a parlar-ne i a somoure el terra de sota els peus del lector. És el cas del nostre poeta, que a més es creu el més gran enamorat del seu temps. És sabut que el deu Amor, Cupido, anava disparant fletxes; però de fletxes n’hi havia de tres classes i ferien i feien mal segons la qualitat del material amb què eren fetes: de plom, que no fan ni sang, d’argent, i d’or, que són les més mortíferes. Diu March que en aquell temps antic dels grans enamorats, Amor llançà totes les fletxes d’or menys una, que se li quedà oblidada al buirac, i amb eixa és que l’havia ferit a ell, per això ningú com ell no podia sentir el dolor de l’amor. Joan Fuster va diagnosticar, molt encertadament, la malaltia del poeta: allò era una greu “megalomania amorosa”.

March és un poeta poderós, que cal llegir adequadament al gust dels nostres dies, despullant-lo d’una retòrica abundant, que agradava en el seu temps, fins a rescatar, com qui trau d’un ric jaciment una peça antiga i valuosa, imatges tan vigoroses com la citada de la cassola en forn. Una volta vaig escoltar o potser vaig llegir d’un expert en el poeta de Beniarjó que les imatges de March eren com les miniatures que adornen els llibres de la seua època, escenes colpidores, eficaces, commovedores, com aquesta en què crida els morts per amor, els grans enamorats del temps antic, ferits amb una fletxa d’or, i els demana que isquen de llurs sepultures i que vinguen cap a ell en una desfilada terrorífica, plena de sang i fetge: 

Dos versos i tres detalls basten a March per a fer el seu Halloween d’abans del Halloween: els morts hauran de venir-li “plorant”, “ab cabells escampats”, és a dir despentinats, desgavellats, a lloure, i amb el pit obert, imagine que en canal, perquè es veja el cor ferit, sangonent i mort, travessat per una fletxa d’or. Cal recordar finalment que quan March diu ací “mesquins” vol dir “miserables”, “infeliços”, “desgraciats”. Tant com ell, que també és víctima d’una fletxa d’aquelles excel·lents.

M’agrada aquesta idea que confirma allò que ja sabem, que els clàssics ja ho van dir tot en el seu temps, però que avui ens ha portat a pensar que tota festa té la seua vespra, encara que siga una vespra de segles.