El passat dos de desembre vaig participar en «Clàssics a mà», un club de lectura organitzat per la llibreria Fan Set de València, que té com a objectiu fomentar la lectura dels clàssics que voldríem llegir i no llegim perquè precisament «clàssic» sembla, només, antònim d’«urgent», que és tot el que envolta les nostres vides en un temps tan accelerat com el que vivim.

Vam inaugurar l’any passat «Clàssics a mà», centrant-nos en l’Odissea amb la participació de Joan Francesc Mira com a convidat, vam continuar amb Frankenstein acompanyats de la seua traductora Carme Manuel, i vam acabar llegint el Càndid de Voltaire amb la col·laboració de Martí Domínguez. En totes aquestes sessions i en les actuals se m’ha atorgat el paper de conductor de l’acte, és a dir de presentar el convidat, acostar-lo al públic participant i d’acompanyar-lo al llarg del debat amb preguntes i intervencions que donen fluidesa a la sessió.

I, com deia, el passat dia dos comptàvem amb la presència com a convidat del doctor Ferran Garcia-Oliver, medievalista polifacètic, que a més ha escrit novel·les, assaigs, memòries i una biografia molt extensa i documentada d’Ausiàs March, sobre qui vam parlar aquella nit. L’acostament historicista, més que no literari però també, de Garcia-Oliver al poeta de Beniarjó donava una dimensió diferent, o no tan usual, com la que estem acostumats a tindre a partir de les aportacions dels filòlegs.

El debat, inicialment podria haver-se centrat en la qüestió de si cal abordar l’obra literària per ella mateixa o si és lícit o apropiat tenir en compte els condicionaments biogràfics, socials i en definitiva històrics del poeta a fi de llegir-lo més correctament i profundament. Però unes quantes intervencions ens van portar a uns versos colpidors:

I la gradació «a temps he cor d’acer, de carn e fust», tres qualitats en funció dels components que potser donen la dimensió d’una personalitat gens convencional, ens va portar a un debat intens. El cor d’acer suggereix la duresa amb què el poeta va haver d’afrontar alguns aspectes, sobretot polítics i econònims, de la seua vida de senyor feudal; la carn per a ell és l’amor «viciós», el sexe, la matèria perible, que es degrada i desapareix; la fusta, finalment, és el component més difícil d’entendre i d’ajustar a la concepció que tenim de nosaltres mateixos com a humans i de March en particular. Al final del debat, després d’haver parlat de moltes altres coses a què em referiré molt succintament, vaig gosar concloure que la fusta, a diferència de l’acer, és sensible a l’entorn atmosfèric, a les inclemències del temps, per exemple; i a diferència de la carn és duradora, encara que no tant ni és tan dura com l’acer. Amb les reticències del doctor Garcia-Oliver, que defensava la gradació però no la meua interpretació exacta del valor metafòric de la fusta, vam acabar aquest punt del debat, que no vam poder tancar perquè el llenguatge poètic permet com cap altre la llibertat d’interpretar i de sentir un text carregat de sentits, evidents o no, de maneres diverses.

Fora com fora, totes aquestes contradiccions defineixen un poeta tan immens, que centra en l’amor l’origen de tot el seu discurs:

Només els qui saben d’amor, els «entenents» podran entendre’l. Però pocs poden experimentar amb la mateixa intensitat el dolor del poeta enamorat i no correspost. L’amor és ple de paradoxes, no va a qui el busca, com ell, sinó a aquell que li fuig, que no vol enamorar-se i el difama i li diu traïdor. En canvi, March, el més gran enamorat, que l’honora, no el troba dins seu. En això, diu en dos versos contundents, l’amor s’assembla a la mort:

M’agradaria aturar-me un moment en aquests dos versos darrers per a cridar l’atenció sobre la modernitat d’un poeta del segle XV que, si el despullem de la retòrica que era moda en el seu temps, és capaç de somoure’ns encara ara amb la brevetat i l’eficàcia dels grans poetes contemporanis nostres.

S’ha escrit molt sobre l’amor i sobre l’amor sentit i explicat per Ausiàs March, per això només vam poder passar de puntetes sobre alguns aspectes del tema. Com no podia ser d’altra manera, Ferran Garcia-Oliver va centrar bona part de la seua intervenció en els aspectes biogràfics del poeta: en la seua relació amb el rei Alfons el Magnànim i el seu càrrec de falconer major del monarca, en els seus conflictes senyorials, en la seua agitada joventut de cavaller destre en armes però sobretot en amors i parà atenció en el primer matrimoni, molt tardà i breu, d’Ausiàs March, amb Isabel Martorell, germana de l’autor de Tirant lo Blanc, i sobretot, a la mort de l’esposa, en el que va contraure amb Joana Escorna, senyora de Pedreguer, en segones núpcies. Per al biògraf, el gran amor de March.

Vam parlar d’una bona mostra de poemes al voltant del que anàvem dient, però precisament arran de la mort de Joana Escorna, ens vam aturar en aquesta selecció de versos d’un dels «Cants de mort». En una primera part de la nostra tria, rebem la notícia que les parques han tallat el fil de la vida de l’amada i l’han feta eixir del món. Hi ha una segona part en què el poeta destria els dos amors: el carnal i el que ell anomena l’amor «honest», l’amor sentitment, i confessa que el primer mor quan no es practica, ell el tenia confòs amb l’altre, i ara que la mort els ha separats, continua el dolor per l’absència física però, a mesura que aquest voler s’extingeix, creix amb força duradora l’amor d’«amistança pura».

Llegim, com hem fet en els versos anteriors, la versió original, sense actualitzar, perquè, com recomanava Joan Fuster, la musicalitat dels versos ausiasmarquians compensa de la dificultat de comprensió:

……………..

I continuant amb aquesta nostra selecció, voldríem acabar amb un prec del poeta. Morta l’amada, s’adreça a Deu i li prega que no tarde a portar el seu cos allà on és el d’ella. Si l’amor els va ferir, ell els deu ajuntar fins al dia del Judici Final:

I així, parlant d’uns versos i d’uns altres, d’uns amors i d’uns altres, d’un poeta i d’un temps, vam passar l’estona el passat dia dos de desembre, amablement, desentrellant els sentits dels versos i gaudint d’escoltar-los, mentre es feia públic que el 29 d’octubre de 2024 uns miserables van retardar la publicació d’un anunci que hauria pogut salvar moltes vides, només perquè no volien posar «aquest» sinó «este», ni «tipus» sinó «tipo», no fora cas que l’evidència fora, una volta més, evident. Cal tenir el cor, no d’acer, ni de carn ni de fusta, sinó de matèria més fètida, per a una infàmia com aqueixa. Quede escrit per a confirmar la datació d’aquest escrit.