De xiquet m’agradava escoltar els meus majors quan contaven miracles de Sant Vicent. Ho feien amb gràcia, amb una ironia mig crèdula i mig jocosa, però festiva sempre. Moltes voltes vaig sentir contar, per exemple, que anava el sant per València i va veure un obrer que queia de dalt d’una bastida. “Pare Vicent, que caic!”, diuen que li va dir, però es veu que el sant predicador estava fent molts miracles per aquell temps i el bisbe li havia prohibit que en fes més. Llavors diuen que el futur sant va respondre a l’obrer: “espera’t, no caigues, ara torne.” I se’n va anar a demanar permís al bisbe per a salvar la vida d’aquell pobre home. Obtinguda l’autorització, el frare va anar on aquell desgraciat estava suspès en l’aire i el va fer baixar suaument a peu de carrer.
Me’n van contar més, de miracles de Sant Vicent i els recorde, i encara hi ha la tradició d’escenificar-ne alguns en uns altarets a la ciutat de València. Dic alguns perquè en el moment de la canonització de Vicent Ferrer, es va fer un inventari de miracles vicentins que passava de vuit-cents, dit siga amb el degut respecte, tant als qui se’ls creuen com als qui no. Però fora com fora el sant era un personatge popular i viu en la memòria col·lectiva. Tant que quasi tres-cents anys després de la seua mort, els llauradors de la Marina es van reunir a la cova de Benidoleig invocant Sant Vicent i van protagonitzar una revolta antisenyorial que va desembocar en l’anomenada Segona Germania. Sant Vicent, per moltes raons, és tingut com a intocable per als valencians. Fins fa pocs anys vivíem en una societat molt marcada per una tradició religiosa ben arrelada en les profunditats dels segles i capaç de distorsionar, per a bé o per a mal, l’essència dels personatges però no d’oblidar-los.
Ara tot això ha canviat molt, la nostra societat pot celebrar Nadal, Pasqua o fins i tot Setmana Santa com a unes festes, diguem-ne “paganes”, dedicades a grans reunions familiars, regals més o menys ostentosos i viatges enlluernadors sense necessitat de pensar d’on venen aquestes festes i per què se celebren en aquelles dates i quin és el relat que les envolta. Per això, ara que ve Sant Vicent he anat a cercar un llibre que recull els seus sermons, una obra, el sermonari, que té un innegable valor literari sense que mai hagués estat feta amb intencions artístiques, vull dir, literàries. De fet, com és sabut, no és el sant qui escrivia els textos que ara podem llegir, sinó uns seguidors, una mena de taquígrafs que, asseguts als peus del predicador, anotaven les seues paraules.
I fullejant el llibre, m’he trobat el sermó que el sant va pronunciar el dia de Sant Jordi de l’any 1413. Comença així:
“Esta solemnitat anual que es fa de mossènyer sent Jordi és per les grans ajudes que feu en la conquesta de la ciutat e regne de València, e per ço serà lo sermó de sent Jordi.”
Ens estendríem molt, ara, parlant de sant Jordi, un militar romà d’origen grec, convertit al cristianisme que, al segle IV a l’antiga Palestina, va ser martiritzat perquè no va voler abjurar de la seua fe i ràpidament se n’estengué la devoció per Síria, Egipte, l’Orient en general i també per Occident. Als Països Catalans -o a l’antiga Corona d’Aragó, dit més pròpiament- degué arribar cap al segle X i se li atribueixen moltes intervencions sobrenaturals, sobretot en batalles crucials de la conquesta cristiana. Ben explícitament diu Jaume I a la seua Crònica parlant de quan va entrar a Mallorca:
“E segons que·ls sarraïns nos contaren, deien que viren entrar primer a cavall un cavaller blanc ab armes blanques, e açò deu ésser nostra creença que fos sent Jordi, car en estories trobam que en altres batalles l’han vist de crestians e de sarraïns moltes vegades.”
No és el rei qui va veure el suposat sant Jordi, sinó els sarraïns, que imaginen i conten com “un cavaller blanc amb armes blanques” entrava el primer a la ciutat. La resta del relat és el producte de la credulitat del monarca, influït per la narració d’altres batalles igualment plenes de detalls fantasiosos. Tampoc no apareix sant Jordi relacionat amb la conquista de València al Llibre dels feits de Jaume I, sinó que és una tradició posterior la que el situa miraculosament lluitant a la batalla del Puig, al costat del rei, tal com apareix al Retaule del Centenar de la Ploma.
Realitat i fantasia, doncs, es barregen quan parlem de batalles i també quan la memòria popular reconstrueix i inevitablement deforma actes i figures com ara les de sant Vicent Ferrer o de sant Jordi. No es tracta de cercar ací la veracitat dels fets, al nostre parer, sinó de deixar-se endur per la capacitat de seducció i la bellesa de les històries. Al capdavall, tots som en gran part invencions del nostre proïsme.
I parlant de bellesa, hi ha la cara amable no exempta de severitat de sant Vicent adreçant-se a les multituds a València, a Occitània, a Itàlia, a França o a la Bretanya —on és enterrat—, en un idioma que la tradició valentina anomena “valencià”; un català empeltat de modismes de cadascun dels països que visitava i, a fi de fer-se entendre més encara, d’una gestualitat i d’una posada en escena que devia commoure el poble només amb la contemplació de l’esdeveniment.
I torne a l’encís del sermó del dia de Sant Jordi i a l’eficàcia de l’oratòria vicentina. Parem atenció a les interpel·lacions als oients, cal tenir-los atents enmig de la commoció; i escoltem com Sant Vicent conta la seua versió de la llegenda tantes voltes repetida del cavaller i el drac. Els detalls són importants i la darrera frase podria ser tinguda com a sorprenent si no fos perquè un teòleg que anava pels camins d’Europa prou que sabia com era la vida. Fixem-nos també com l’orador emfasitza l’aflicció del pare i el terror i la conformació de la noia amb el seu destí. Tant una cosa com l’altra no deixen de tenir aquella meravellosa ingenuïtat que ens commou quan mirem alguns retaules gòtics; les plasticitats de la paraula i del pinzell es troben en més d’un punt:
Prop d’aquella ciutat [de la Capadòcia], en un estany d’aigua, havia un gran drac, e adoraven-lo per Deu (en Babilònia així mateix adoraven un drac). Lo dimoni donà a entendre que la filla del rei havia d’ésser oferida al drac, e lo rei, pensau, pensau com estava!; e lo poble s’apoderava. Lo pare de la donzella, ço és, lo rei, l’ornà gentilment e tramés-la al drac; e la gent per terrats e per lo mur, mirant. Sent Jordi, per revelació divinal, ell venia armat, e no menava sinó un rapaç, deixant l’altra gent; e ell vénc prop del llac, e véu la donzella, e de fet descavalcà e comanà son cavall al rapaç, e acostà’s a la donzella. E ella li dix: «Valent cavaller, anats e fugits, no vullats morir, que no em poríeu ajudar». E sent Jordi prenia lo cor, e ella dix-li que esperava lo drac que isqués, e ere llur déu, e havia demanat que ella fos vianda sua. Dix sent Jordi: «Jo esper que nostre senyor Déu Jesucrist me’n darà victòria: hajats bon cor». Sent Jordi cavalcà, e lo drac ve contra sent Jordi, e sent Jordi se senyà ab lo senyal de la creu, e dix: «Jesús!», e ferí’l. Uns dien que caigué mort lo drac, e ell descavalcà, e pres la donzella per la mà e menà-la a son pare. Pensau que la donzella que véu aquell cavaller tan valerós, podeu pensar que la donzella dirie al pare: «Pare, jo me tendrie per arreada que fos mon marit». Dix lo rei: «Cavaller, jo la’t do per muller, e lo regne meu». E dix sent Jordi: «Dóna-la a Jesucrist, que ell l’ha deslliurada, que no jo». E així, lo pare e ella, e més de vint mil hòmens de la ciutat, se batejaren. Així, no li anava lo cor a luxúria ne carnalitat. Quants cavallers hi ha, que si la trobassen, dixeren: «Jo us delliuraré del drac de l’estany, mas venits-ne ab mi, e jo seré lo drac que us devoraré!»
Potser sí, que ara vindran Setmana Santa, Pasqua i Sant Vicent, i molta gent ho celebrarà amb tota la laïcitat que vulga. Com també hi haurà qui farà un exercici de recolliment i de meditació; i també hi haurà qui es limitarà a posar-se una vesta i a tocar el tambor o a menjar-se la mona. No hi ha res a dir, amb les opcions de cadascú, només, si de cas, lamentar la deliberada ignorància de l’origen i de les raons de certes coses. Una tria que no ens farà més feliços, sinó més uniformes i més limitats, malgrat l’Internet, la intel·ligència artificial i els viatges a l’altra part de món.
Molt bé,la finalitat dels contes són i es, acabar bé.
Fins l’altre miracle amic.
Jo crec que la finalitat dels contes, dels exemples, és la d’ensenyar una lliçó moral. Si l’aprenies i la practicaves podies anar al cel i si no, a l’infern per a “tota mort”, com diria el gran Estellés.
És ben cert que cada tema a més de la boníssima pronunciació, aprenc l’origen de moltes coses alhora la seua història i llegendes tan ben posades de manifest.
Gràcies per la cultura que annexa als seus articles.
Moltes gràcies, Norma. Per a mi és un plaer poder compartir aquestes coses que m’han apassionat tota la vida. Gràcies també pel comentari.
Abans he tingut el plaer de llegir té i he fet un comentari que ara no veig.
Serà que s’ha borrat.
Continua fent-nos feliços.
No ha desaparegut res. Els comentaris tarden un poc a aparèixer per tal d’evitar els correus brossa. Moltes gràcies, Rafa. Sou vosaltres que em feu feliç a mi amb les vostres lectures.