“Feliç qui arriba a vell i no ha de penedir-se del seu passat”. La frase, no sé si l’ha dita ningú abans, m’ha despertat de matinada com un lladre que t’assalta, just l’endemà de la publicació dels resultats de l’anomenada Consulta del conseller Rovira sobre la llengua vehicular als centres educatius; un emplastre del qual costarà molt d’eixir i de reparar el dany que farà: les distribucions capritxoses dels alumnes, si tenim en compte el percentatge de famílies que no han votat, les divisions i les disputes per causa d’un conflicte creat amb la sola intenció de matar una llengua, previsiblement decantaran la balança tant com puga el PPVOX cap a l’arraconament del valencià.

És totalment esperable. El fracàs d’una manobra política ordida des del poder només pot generar unes polítiques més agressives encara. Però no és d’això, ni dels resultats, que volia parlar. Quan escric aquesta nota i més encara a l’hora en què arribarà a ser pública, ja se n’hauran fetes tantes anàlisis com convinga a cada punt de vista. Deixeu-me dir, tanmateix, que mentre duraven les votacions vaig llegir un article en què uns professors de la Universitat de València aventuraven, crec que amb raó, que qualsevol resultat provocaria la síndrome del presoner, és a dir que no deixaria ningú satisfet i tothom n’eixiria perjudicat d’una manera o altra. I així serà, segurament.

Però per damunt de qualsevol resultat o de qualsevol lectura que se’n faça, cal felicitar les famílies i els equips docents compromesos amb el valencià, que han assegurat amb una gran i esforçada campanya de conscienciació i d’exposició d’arguments no només una victòria clara sinó la presència de l’idioma a les aules. Un èxit que no agrairem mai prou. Què en quedarà, de tot això? Segurament i en primer lloc la consciència que açò no s’ha acabat encara, que just ara ha començat una nova batalla d’una guerra tristament vella i recurrent. La meua generació docent la va heretar de l’anterior, en la dècada dels passats setanta, i es veu que va posar unes bases sobre les quals s’ha pogut sustentar el treball i l’èxit de l’actual, però no la victòria definitiva, ni de bon tros.

Des del meu retir de professor jubilat, que ha dedicat la vida a la reivindicació del català arreu dels Països Catalans on ha exercit la professió, permeteu-me que parle avui des d’aquest punt de vista meu. M’agradaria que de tot açò quedara la consciència que només ens mou el convenciment que sense l’idioma no hi ha identitat, no seríem res, res més que un poble diluït en un altre. És cert que una part de la nostra societat, en alguns casos molt localitzable geogràficament, ja no sent la necessitat de mostrar-se “en valencià”. Però no és qüestió de majories o de minories, el nostre compromís docent i cívic comporta que hem de donar el millor de nosaltres a la nostra societat. Aquesta batalla de l’idioma només es pot guanyar amb un intens procés de seducció. Com a professors, com a ciutadans, o com a membres d’una família, tenim l’obligació de ser millors que els altres, de fer les coses millor que ningú i d’obtenir els millors resultats. Els hem obtinguts durant els quaranta darrers anys i els hem d’obtenir en el futur.

La nostra oferta ha de ser en positiu i no va contra ningú, sinó a favor de la nostra gent, a favor de garantir-li el dret a viure amb normalitat i en l’idioma propi del País Valencià. Un idioma amb història i prestigi, que no és ni millor ni pitjor que cap altre, però és el que ens serveix per a parlar de nosaltres i per a observar, explicar i relacionar-nos desacomplexadament amb el món. Un idioma, el nostre valencià, el català de tots, com deia Enric Valor, que hem de fer capaç de ser l’eix de la convivència i de la cohesió d’una societat cada volta mès plurilingüe, perquè és un idioma del carrer i de la cultura i apte per a les relacions humanes amb gent de tots els pobles i de totes les procedències. I per a aconseguir-ho cal tenir clar un programa d’actuació: no només caldrà ser fidels a la llengua, mostrar-nos-en orgullosos i usar-la, no només caldrà ser bons professionals docents, si és el cas, i ciutadans responsables, sinó que també caldrà saber que enfront tindrem l’obstinació i la ignorància, la ideologia dels totalitaris per damunt de la tolerància i del respecte que ens fa ser com som. Però també cal saber que tindrem a favor la bona voluntat i la curiositat de moltes persones que venen al nostre país amb la ferma i senzilla voluntat de viure i de treballar plenament integrats, sense prejucis lingüístics ni odis de cap tipus, en la nostra societat.

Per això, deixeu-me que parle un moment con a vell professor que no s’ha de penedir gens d’haver seguit les línies mestres que l’han guiat. Cal ser professionals conscients del nostre compromís, i cal ser rebels quan toque, crítics amb tot i sobretot amb el poder, amb qualsevol poder que vulga imposar-se arbitràriament a la ciència, al coneixement i a la raó. La curiositat és un acte de rebel·lia i només si la fomentem amb més rebel·lia, triomfarà per damunt de la desídia i de la irracionalitat. Fa un poc més de deu anys, quan em vaig jubilar, vaig escriure un llibre on explique en primera persona totes aquestes coses, l’amor a la meua llengua i a la meua gent han guiat cada gest de cada dia de la meua vida docent i privada. I ara me’n sent satisfet. Tenim un idioma amenaçat però tenim l’evidència que en som molts a defensar-lo.

El català ha hagut de sobreviure a molts atacs al llarg de la història, d’ençà de Felip V. Però m’alce de la cadira per a anar a la biblioteca a trobar la Primera història d’Esther de Salvador Espriu, una peça de teatre escrita originàriament entre els anys 1947 i 48, a l’estil grotesc dels guinyols que tant agradaven al poeta, amb la finalitat de construir un monument a la llengua que ell considerava llavors, en la ferocitat de la dictadura, en vies de desaparició. L’objectiu, més enllà de l’exercici literari de recrear la història d’Esther, la reina bíblica que va salvar el poble d’Israel, és una clara demostració de la riquesa de la llengua. El lector, de segur, qualsevol lector per preparat que estiga, no coneixerà totes les paraules que usa ací Espriu. La llengua, qualsevol llengua, té molts més recursos dels que usem habitualment els parlants. Ara, la ironia i el sarcasme s’entenen perfectament. I més encara, la sonoritat, la bellesa del llenguatge espriuà de segur que ens donarà plaer a l’oïda i ens farà esbossar un somriure a la cara. Ho necessitem enmig de tanta mediocritat governamental.

L’escena que llegiré recull el moment en què l’Altíssim, una mena de narrador que connecta els dos plans de la representació, el dels espectadors asseguts al jardí dels cinc arbres, a la mítica Sinera del poeta, i l’escenari del teatrí de titelles on es representa la història d’Esther, anuncia l’entrada del rei i el seu seguici d’aduladors, segons l’humor del titellaire, al ritme de la música: