L’any 2026 que encetem és el 750è després de les morts d’Al-Azraq i de Jaume I. Resulta cridaner però és cert que els dos enemics irreconciliables van morir el mateix any, el primer a Alcoi, al camp de batalla, al barranc que du aquest nom precisament, i el segon al seu llit, entre Alzira i València. Alguna cosa caldria fer perquè una efemèride de tal magnitud no passés desapercebuda entre nosaltres. Celebracions institucionals, en primer lloc, algun congrés d’història, grans desfilades de moros i cristians a tots els pobles, documentals, pel·lícules, representacions teatrals, festes populars, traques, castells i Te deums, si cal, serien d’agrair. Hi ha molt per fer i ens agradaria ser optimistes i pensar que tindrem festa. De moment sabem que la Muixeranga de La Marina Alta commemorarà com cal ambdues defuncions i que Just I. Sellés en prepara una de grossa sobre Al-Azraq, però la llista és oberta i ja en farem balanç el dia de cap d’any.
També Amb veus d’altri voldria afegir-se a aquesta agitació de la memòria col·lectiva i per això ens remetem al Llibre dels feits, on el rei creador del Regne de València es confessa dels seus actes. Així, al capítol 5 conta com va ser el seu engendrament, fet, com no podia ser de cap altra manera per voluntat divina:
Primerament en qual manera fom engenrats nós. Nostre pare lo rei En Pere no volia veser nostra mare la reina, e esdevenc-se que una vegada lo rei nostre pare fo en Llates, e la reina nostra mare fo en Miravalls. E venc al rei un ric hom, per nom Guillem d’Alcalà, e pregà’l tant que el féu venir a Miravalls, on era la reina nostra mare. E aquella nuit que abdós foren a Miravalls, volc Nostre Senyor que nós fóssem engenrats. E, quan la reina nostra mare se sentí prenys, entrà-se’n a Montpestller. E aquí volc Nostre Senyor que fos lo nostre naiximent en casa d’aquells de Tornamira, la vespra de nostra dona sancta Maria Candeler.
Ramon Muntaner, a la seua Crònica, adorna molt més el fet i el conta més divertidament, però no devem desviar-nos de la història que avui ens ocupa. El fet cregut, no sabem si podem dir “cert”, és que tot en la vida de Jaume I té una clara inspiració divina. Així, el nounat infant fou portat per diverses esglésies de Montpeller entre resos i càntics i, retornat a casa, diu el monarca:
E, quan nos tornaren a la casa de nostra mare, fo ella molt alegra d’aquestes pronòstigues que ens eren esdevengudes. E féu fer dotze candeles totes d’un pes e d’una granea, e féu-les encendre totes ensems, e a cada una més sengles noms dels apòstols, e promès a Nostre Senyor que aquella que pus duraria, que aquell nom hauríem nós. E durà més la de sent Jacme bé tres dits de través que les altres. E per açò e per la gràcia de Déu havem nós nom En Jacme.
No és aquest el lloc per a entrar en els detalls, encomiables o no, del regnat de Jaume I. La commemoració de la seua mort ens indueix a evocar els seus passatges tinguts com a gloriosos. N’hi ha molts, però com a Valencians, és obligat reportar el capítol 282 del seu llibre en què el el rei relata el moment més emotiu de la conquista de València.
La negociació ha estat llarga, i finalment Jaume I ha concedit que els “sarraïns e les sarraïnes” —així ho diu expressament— puguen eixir de València, guiats fins a Cullera, emportant-se totes les seues pertinences, sense que ningú els fes cap mal. I ordena el rei:
…que metessen nostra senyera en la torre que ara és del Temple. E ells dixeren que els plaïa. E nós fom entre la rambla e el reial e la torre. E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita.
I abans d’arribar a Al-Azraq, caldrà esmentar el casament de Violant d’Aragó, filla de Jaume I, amb el rei castellà Alfons X el Savi, l’ambició del qual semblava il·limitada, no només pel que respecta a la possessió del sud del Regne de València i del Regne de Múrcia, sinó que, en virtut del casament, també reclamava Xàtiva, a la qual cosa respongué el monarca català:
—Deïem-vos que nós no havem paor que negú la’ns tolga [prenga], ni l’alcaid la pot donar ne negú la gos pendre, car qui en Xàtiva volrà entrar sobre nós haurà a passar. E vosaltres, castellans, cuidats passar ab vostres amenaces, e aquelles esperar-les vos he.
És a dir: “aneu amb compte, castellans, amb les vostres amenaces, que jo les esperaré”. I segurament d’aquesta ambició d’Alfons X van venir les aliances i algunes ajudes del rei castellà a les revoltes d’Al-Azraq. Les aparicions del cabdill musulmà són nombroses cap a la segona meitat del Llibre dels feits, però en atenció a la nostra audiència local, hem de citar un passatge en què, a més de la notícia bèl·lica, trobem la intimitat del monarca, el suport que troba en la reina Na Violant d’Hongria. Al text que llegirem, el rei és a Calataiud i se li acosta un cavaller que li dona males notícies:
…e, quan haguem oïda la missa, acostà’s a nós don Eixemèn Peres d’Arenós, e dix-nos:
—Senyor, mester vos hauríets a acordar en vostres afers, que embargs [destorbs] vos ixen que vós no us cuidats.
E nós dixem quins embargs podien ésser aquells. E ell dix:
—Ben ho sabrets.
E nós dixem:
— Mal fets, don Eixemèn Peris, que si vós sabets cosa de nostre pro haurem-ne alegria, e plaurà’ns molt; e si era nostre dan, pendríem-hi consell [ens faríem aconsellar]; e, si abans hi podia hom pendre consell, mes ne valria.
E dix ell:
— Doncs, volets que us ho diga?
E nós dixem:
—Sí, volem bé.
E dix així:
—Aladrac vos ha preses alguns castells en terres de València, e no us ho gosàvem dir.
E nos dixem:
—Fazien-ho mal, car no ens ho deïen, pus entenien que nós perdíem res del nostre [coses nostres]; mas a nós plau molt, que, per les covinences [acords] que ens havien feites los sarraïns no els gitàvem [no els expulsàvem] de la terra. E, pus ells nos fan cosa perquè els ne gitem, e a Déu plau, a nós plau molt que allí on llongament és cridat e invocat lo nom de Mahomet, serà-hi apel·lat [invocat] lo nom de Nostre Senyor Jesucrist.
E dixem:
— Sabets quins castells nos ha preses? E ell dix:
— Gallaner, e Serra, e Pego.
E nós dixem:
— Pus les noves són aitals, veurem qui ens fa aquest mal; e irem lla, e pendrem-hi consell.
E puis dixem-ho a la reina que açò ens havia dit don Eixemèn Peris d’Arenós. E dix ella que ja ho sabia, mas no ens ho gosava dir.
E nós dixem:
—Erràvets-hi durament car no ens ho deíets, car com abans pren hom consell al dan que hom pren, més val; e és nostra voluntat que ens en anem a València e que cobrem nostra terra, car on més s’apoderaria Alaçarc, pejor seria de cobrar.
E dix ella;
—Deïts bona raó, e fets-ho en bona ventura, e prec-vos que llevets mi que vaja ab vós.
Les confrontacions entre els dos adversaris eren constants, i els escenaris ens són coneguts. Només al capítol 376, cite sempre per l’edició de Ferran Soldevila, trobem València, Xàtiva, Cocentaina, Planes, Castells, Pego, Gallinera i Alcalà “car allí tenia [Al-Azraq] son alberg major que en altre llogar”.
I voldríem reportar encara un passatge espectacular del llibre de Jaume I que mostra la bona relació entre el cabdill musulmà i el rei castellà, i uns detalls d’espionatge de l’època, d’ironia literària del rei i de final feliç, si ho mirem des de la banda cristiana, que és la que ens pertoca per tradició:
…venc lo rei de Castella a Alacant, e envià missatge a Alaçrac que eixís a ell: e ell eixí-hi. E el rei de Castella caçava, e Alaçrac venc ab deu cavallers de moros, e sos eixortins [guàrdies del rei] que l’anaven denant: e dixeren al rei de Castella que Alaçrac venia, e aturà’s. E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demanà-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d’Aragó. E dix un gallego que era ab lo rei de Castella, que mal moro era aquell que no sabia caçar sinó castells. E era-hi un cavaller de nostra terra que oí les paraules, e havia nom Miquel Garcés, e dix-nos-ho tot. E quan nós haguem tolt [llevat] a Alaçrac tot ço que havia e gitat [expulsat] de nostra terra, a nós membrà [vam recordar] aquella paraula, e faem fer una carta al rei de Castella, e enviam-li a dir com nos era estat dit que Alaçrac era vengut a ell e havia-li dites aquelles paraules que dessús són dites: e nós faíem-li saber que li havíem tolts, en vuit dies, setze castells, e que així sabíem nós caçar com nós li enviàvem a dir, e que Alaçrac havia caçat així com havia oït per nostra carta.
Finalment, al capítol 556, Jaume I narra la mort del seu gran enemic. Era el darrer alçament d’Al-Azraq, la crònica parla de dos-cents cinquanta cavallers musulmans:
E, nós, estant en Xàtiva haguem ardit d’aquells cavallers genets que eren entrats en la terra: e nós pensam de trametre d’entrò a quaranta hòmens a cavall a establir la vila d’Alcoi, e de metre establiment al castell de Cocentaina per on aquells genets devien passar. E, quan foren venguts entrò a dos-cents cinquanta cavallers d’aquells genets en Alcoi per combatre, prengueren aquí, al combatre, gran mal, e encara que hi perderen llur cap, per nom Aladrac, lo qual ja altra vegada s’era alçat ab algunos castells del dit Regne: los quals li covenc desemparar ell [abandonar] havent a eixir de tota la terra per tots temps.
I la lluita havia de continuar encara, però amb uns altres protagonistes. Jaume I havia de morir pocs mesos més tard, després d’haver instituït un Regne de València independent de Catalunya i Aragó, amb corts, lleis i hisenda pròpies, i federat amb aquest territoris sota el vincle de la corona. Per això els valencians som una nació històrica que té acta de naixement, tal com hem anat esbossant en aquesta aproximació escrita amb la intenció que algú més pose fil a l’agulla d’un aniversari tan emblemàtic.
Bon esforç de documentacio
Enhorabona Tomás.
Moltes gràcies, Alberto.
Molt bó,me’n assabento que el dels ulls blaus era amic del rei castellà,una aliança per desestabilitzar el govern de Jaume I.
Exactament, Rafa.