El passat 20 de novembre es van complir 534 anys de la primera impressió de Tirant lo Blanc, una efemèride ben transcendent que cal commemorar. Per exemple, Mario Vargas Llosa ha insistit que la seua primera lectura del Tirant, els anys cinquanta del segle passat, el va ajudar a ser l’escriptor que volia ser. I d’aquella experiència va nàixer el pròleg a una traducció castellana que després hem llegit en català sota el títol de Lletra de batalla per Tirant lo Blanc, un estudi imprescindible.
També per a mi, permeteu-me la frivolitat de la confessió, va ser decisiva la primera lectura del Tirant. Els darrers anys seixanta del segle passat, quan jo era un estudiant de batxillerat a Dénia, el meu primer professor de literatura espanyola, un senyor d’Oriola, orgullós de ser del mateix poble que el poeta, deia: “les novel·les de cavalleria eren un gènere abominable, llavors va aparèixer un tal Miguel de Cervantes, que va escriure el Quijote i les va enterrar totes per sempre”. Per aquell temps imperava també la consigna d’algun professor benintencionat: “no hablen en valenciano que después no sabrán hablar en castellano”.
Estalviaré detalls sobre la qüestió i només diré que aquest darrer consell ja arribava tard. Alguns, pocs, Carles Mulet i jo entre uns quants, als quinze o setze anys ja havíem descobert tres coses: que la llengua que havíem parlat sempre també s’escrivia, que el “català” i el “valencià” eren el mateixa idioma llevat “d’unes poques paraules diferents, que s’aprenien i ja estava resolt el problema” —així ens ho definíem nosaltres— i que a pocs metres de l’institut a la Llibreria Montgó, sempre ben proveïda, hi havia un prestatge de llibres en català, enmig de molts altres en castellà, i en altres idiomes.
I un d’aquells llibres en català eren els dos volums del Tirant lo Blanc en la mítica edició de Martí de Riquer a Seix Barral de 1969. Carles i jo els vam comprar i els vam introduir clandestinament a l’institut, com fèiem amb tots els llibres en català que compràvem, no fora cas. Però la meua sorpresa va ser en arribar a casa i obrir-ne el primer volum. Al pròleg vaig descobrir qui era Joanot Martorell, les bodes sordes ocorregudes entra Damiata, la seua germana, i el seu cosí Joan de Monpalau, el viatge que Martorell feu a Anglaterra per a demanar al rei que fora jutge en un combat “a tota ultrança”, és a dir a mort, entre ell i el cosí, per a salvar l’honor de la germana, i la deliciosa correspondència que mantingueren entre ells. Però sobretot, em va captivar l’exacta descripció del món de la cavalleria que hi fa Martí de Riquer i com tot aquell univers cavalleresc queda reflectit a la primera part de la novel·la, quan Tirant ha de lluitar amb una sèrie de cavallers, i fins i tot amb un gos alà, en el context de les espectaculars celebracions de les noces del rei d’Anglaterra. Jo havia llegit una versió juvenil del Quijote i havia rigut molt amb la ironia de Cervantes, però al Tirant tot semblava verídic, ferm i modèlicament atractiu, contra l’opinió del meu professor de literatura.
Però encara em faltava un descobriment més i el vaig fer la primavera següent quan la meua classe va organitzar un viatge de final de curs a Mallorca i allà vaig sentir aquell parlar illenc, que també era com el meu, llevat “d’unes poques paraules diferents”, així ho vaig entendre jo, després d’anar pels bars de ciutat fent parlar la gent, de futbol o de qualsevol cosa, només per escoltar com parlaven, una forma que, en la meua ingenuïtat juvenil, creia pròxima a la dels personatges de Joanot Martorell.
I de sorpresa en sorpresa, em vaig troba amb la Lletra de batalla per Tirant lo Blanc en què el Nobel peruà elogia Martorell i la seua obra. Si qualifica l’autor com a un “suplantador de Deu”, capaç de crear un món que funciona amb regles pròpies, afirma també que el Tirant és una “novel·la total” que escapa a totes les definicions: novel·la de cavalleries, novel·la històrica, novel·la militar, novel·la costumista, novel·la eròtica i novel·la psicològica. Totes aquestes definicions són incompletes per elles mateixes parlant de Tirant lo Blanc i per això constantment es pregunta Vargas Llosa: “I què més?” De llavors ençà tothora m’ha acompanyat d’una manera o altra el Tirant, llegit de cap a cap o en petites dosis de plaer.
També m’han fet molta companyia les reflexions de Joan Fuster sobre el tema. Mentre escric em ve a la memòria allò que diu sobre la relació entre el Tirant i el Quijote i sobre la diferència social entre ambdós autors; l’un, un cavaller que viu realment segons el codi de l’honor cavalleresc, i l’altre, un burgès que viu cent anys després en un món on la cavalleria ja és un anacronisme.
Fa anys, quan exercia de professor, solia preguntar als meus alumnes: “Com comença el Quijote?” I la resposta no es feia esperar: “En un lugar de la Mancha…” I paga la pena llegir unes frases més:
“En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor.”
No en sabien tant, els meus alumnes als quals jo preguntava de seguida: “I com comença el Tirant? El silenci es tornava sepulcral. Ningú no era capaç de dir-ho. Llavors jo aprofitava l’ocasió per a comentar el fet: cap ciutadà normal d’una nació normal oblidaria com comença la seua obra literària més emblemàtica, si no vivia en un estat de perillosa alienació cultural. Després d’un primer capítol d’elogi a l’estament militar, fora de lloc en l’obra de cervantes però necessari en la de Martorell, Tirant lo Blanc comença el segon capítol dient:
“En la fèrtil, rica e delitosa illa d’Anglaterra habitava un cavaller valentíssim, noble de llinatge e molt més de virtuts, lo qual per la sua gran saviesa e alt enginy havia servit per llong temps l’art de cavalleria ab grandíssima honor, la fama del qual en lo món molt triümfava, nomenat lo comte Guillem de Varoic.”
Voldria cridar l’atenció sobre ambdós començaments: proximitat de tots dos personatges al temps del relat, ubicació ben definida en el Tirant i totalment difuminada en el Quijote; un cavaller exemplar, Guillem de Varoic, i un nostàlgic decadent, que guarda les velles armes com a signe d’una glòria passada, aliena i periclitada. La cavalleria, en temps del geni castellà, ja es podia parodiar; en vida de Martorell, encara no.
Però deixeu-me llegir un fragment del capítol 21 del Quijote, quan Sancho demana al seu senyor l’ínsula promesa i ell, després d’una llarga digressió, imagina quan arribarà a la cort d’un rei que l’ha de rebre a la meitat de l’escala del seu palau:
“él llegará hasta la mitad de la escalera, y le abrazarà estrechisimamente, y le dará paz, besándole en el rostro, y luego le llevará por la mano al aposento de la señora reina, adonde el caballero la hallará con la infanta, su hija, que ha de ser una de las más fermosas y acabadas doncellas que en gran parte de lo descubierto de la tierra a duras penas se pueda hallar. Sucederà tras esto, luego en continente, que ella ponga los ojos en el caballero, y él en los della, y cada uno parezca a otro cosa más divina que humana, y, sin saber cómo ni cómo no, han de quedar presos y enlazados en la intricable red amorosa, y con gran cuita en sus corazones, por no saber cómo se han de fablar para descubrir sus ansias y sentimientos.”
No fantasieja, ací, don Quijote. Lector de novel·les de cavalleries com és —i de la nostra—, s’imagina emulant l’arribada a Constantinoble del seu heroi Tirant i l’entrada que fa amb l’emperador a la sala on trobarà la princesa:
“damunt d’un llit, amb les finestres tancades i amb el vestit mig descordat, “mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant, que de allí en avant no trobaren la porta per on eixir, e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació.”
No diré res més avui, que quede surant la bellesa continguda en les paraules dels dos genis. Un altre dia hi tornarem amb noves i delicioses aventures.
Més que llegir-ho m’encanta escoltar-ho. Quina pronunciació més bonica!!
Moltes gràcies, Norma.