Tenia prevista una entrada diferent, però l’emissió per TV3 del programa 30 minuts intitulat “Esborrant la identitat”, dedicat a la brutalitat amb que l’extrema dreta, és a dir el Partit Popular i Vox, còmplices ambdós i igualment responsables, al meu parer, amb el silenci acomodat de l’esquerra espanyòfila que tenim, tracta d’esborrar arreu dels Països Catalans però sobretot al País Valencià, a les Illes i a la Franja de Ponent tota idea o projecte de catalanitat, m’ha fet canviar els plans. Són les circumstàncies. Algun dia algú quantificarà, en diners, temps i energies, el cost del projecte de la “España, una, grande y libre” que, heretat del dictador Franco, inspira els autors d’un propòsit d’extermini i d’odi tan implacable contra nosaltres els valencians i els catalans tots.

Emissions com aquesta que cite posen el dit a la nafra dels atacs i els denuncien, però no sé si arriben prou a mostrar un projecte alternatiu, un camí d’eixida, una proposta de regeneració democràtica i nacional. En qualsevol cas sembla evident que estem condemnats a patir l’eterna cançó de l’enfadós. L’anunci del president monolingüe castellà Mazón que “para más de 5.200.000 valencianos, ese “prucés” [sic] catalanista a la valenciana se ha terminado”, respon a una idea que ve de lluny, i no només ve de lluny sinó que, a més de recargolat i paranoic, és fals. Ací no s’ha acabat res. Som hereus d’una història, d’una tradició i d’una identitat, que continuem i transmetrem a les generacions futures.

I dèiem que aquesta batalla ve de lluny perquè, sense gens d’esforç ni intenció de buscar l’origen de l’anticatalanisme al País Valencià, m’he trobat aquest article de Joan Fuster publicat a la revista Qué y donde a finals d’agost de 1980, fa un poc més de quaranta anys, quan la senyora Maria Consuelo Reyna des del diari Las Provincias atiava l’anticatalanisme dia sí dia també, quan en aquell mateix periòdic des de la redacció s’inflava la secció de “Cartas al director” amb proclames carregades de fel contra els catalans, quan els cotxes que a la ciutat de València gosaven dur una quadribarrada eren víctimes del terrorisme feixista i apareixien amb el vidres trencats, la xapa pintada amb esprais o qualsevol altra barrabassada; quan un senador feia mèrits per a un càrrec potser ministerial, que no va li arribar mai, justificant enganyosament el seu anticatalanisme neòfit i negant el seu passat, molt més honest i digne; o quan el professor Sanchis Guarner va patir un atemptat amb bomba i Fuster dos, l’origen dels quals mai no va ser investigat per la policia però hi ha indicis que assenyalen prou clarament els culpables. No ho oblidem. És història i la història es pot llegir als documents. 

Escrivia Fuster i en parlarem després:

Una certa falta d’imaginació

És evident que l’escalada «anticatalanista», últimament, ha pres, a València i aledaños, una curiosa prosperitat, digna de cauteloses anàlisis. Jo sóc dels qui creuen que ser «anticatalanista» és una manera com qualsevol altra de ser «antivalencianista»: fins i tot «antivalencià». Però no m’agraden aquests plantejaments exclusius i excloents. Cal afirmar-los perquè no hi ha més remei. No són exactes, tanmateix. ¿Qui és «més valencià» que qui? El monopoli de «ser valencians» ¿el tenen el senyor A, la senyoreta B, el senador C, les «ties Maries» i els «tios Marios», tan efusius en les cartas al Director i en les cremes de llibres?… Mai no s’havia fet tanta propaganda a favor de la idea de «Països Catalans» com avui: propaganda en contra, i propaganda al capdavall. Jo n’estic ben content. Com més «anticatalanisme» idiota fotran, més «catalanistes» hi haurà: ni que només sigui com a reacció contra la imbecil·litat. Ja ho veurem, a la llarga. Mentrestant, també convindria pensar si aquest «anticatalanisme» no respon a una falta d’imaginació. ¿De què escriurien el senyor A, la senyoreta B, el senador C, en els seus diaris, si no fos d’això? Els altres temes, els temes vius de la societat valenciana, no semblen interessar-los. O s’estimen més evitar-los. I prou saben el que es fan. En el fons, és una opció de «classe», nítida, que es conjuga amb una mena d’esquizofrènia municipal…”

Per tant, primera cosa, el senyor Mazón no ha inventat res, ell també ve d’una tradició que ha amagat la corrupció, l’urbanisme salvatge i l’espoli del País Valencià, propiciat pel seu partit, sota el mantell de l’anticatalanisme. Ara hi tornen: la pressió urbanística sobre Llíber i Penya Roja a Pego, s’ha revifat des que governa la coalició d’extrema dreta. Sempre passa, que aquella llei que diu que si vols fer una malifeta en una casa, abans tira una bomba a la casa del costat, no falla; i aquesta és una explicació simple  —però certa— d’un dels aspectes de l’anticatalanisme. Segona cosa, les “cauteloses anàlisis” que demanava Fuster s’han anat fent durant anys i panys i no és ara el moment de tornar-hi, ja en tenim prou havent de patir les conseqüències de la barbàrie en forma de censura, de repressió, de retallades de drets lingüístics, de restriccions del valencià als centres educatius i de parides dels governants que s’esforcen per presumir de burros. Tercera cosa, totes aquestes circumstàncies ens situen fora del seu sistema, però no de la realitat, i ens acaren a la gran qüestió, al gran problema de l’Espanya intolerant i excloent de tota diversitat fora del castellà, nascuda de Felip V de Borbó i continuada fins a l’actualitat de Felip VI de Borbó. ¿La Constitució, l’autonomia? Ja en parlarem un altre dia, que bé que se’n serveixen i se n’aprofiten, ells. I quarta cosa, l’alegria de Joan Fuster: “l’anticatalanisme idiota” fa bona propaganda del catalanisme, a la llarga ningú no vol ser tractat d’imbècil. Fuster era un pensador que, com els jugadors de pilota, solia tirar-la llarga. Escrivia per al lector contemporani però no perdia de vista el lector futur. Recorde bé que la irracionalitat anticatalanista era molt més furibunda al carrer fa quaranta anys, ja m’hi he referit. Ara la cosa és diferent, no veig que la violència i l’odi, la censura i totes les seues operacions repressores i propagandístiques de què ara ens queixem desperten grans aplaudiments entre els votants de la dreta, ans al contrari sembla que molts se’n desmarcarien de bona gana. La societa ha madurat, cada volta hi ha més gent llegida i ningú no vol passar per tan ruc com aquelles “ties maries” d’antany. No n’hi ha prou, encara, amb això, però ja és alguna cosa. El fet que certes televisions fomenten l’estupidesa no hi ajuda i en aquest joc entra “l’opció de classe” de no voler parlar dels “temes vius de la societat valenciana” però la bomba, la bomba de l’anticatalanisme, facen el que facen i diguen el que diguen, els desqualifica i els desqualificarà cada dia més. Ja veureu com sí.

Per cert, qui vulga recuperar el programa de TV3 pot fer-ho en aquesta adreça. https://www.ccma.cat/3cat/esborrant-la-identitat/video/6267288/.