Com a regla general he procurat diversificar tant com m’ha estat possible les referències a obres i a autors. Però la il·lusionant convocatòria del Correllengua Agermanat ’26, una iniciativa de la generació més jove, preparada i activa en la lluita per la reivindicació nacional dels Països Catalans —diguem-ho així, sense por ni autocensura, per favor— em fa tornar a Ramon Muntaner, el cronista que va fer el seu correllengua particular a cavall entre els segles XIII i XIV.
Muntaner, nascut a Peralada —Alt Empordà— el 1265, amb només deu anys, formà part del seguici que acompanyà l’infant Pere, futur rei Pere el Gran, a París. I quan la seua vila natal fou destruïda per Felip l’Ardit de França el 1285, començà a formar part de l’estol de Roger de Llúria i viatjava freqüentement a València per tal de portar el botí que aquell almirall calabrès, al servei de Pere el Gran, anava guanyant en la campanya nord-africana que comandava. Participà en la conquista de Menorca el 1287, va viure a València, després a Mallorca i viatjà a Sicília on tingué responsabilitats militars i polítiques i fins i tot posseí una galera. Durant aquell temps tingué també una intensa activitat bèl·lica per Grècia i Turquia com a mestre racional de la Companyia Catalana a les ordres de Roger de Flor i, assassinat aquest, destacà en la defensa contra els genovesos de la ciutat de Gal·lípoli, a la boca del mar de Màrmara, barrant l’accés a Contantinoble. Més tard fou governador de les illes de Gerba i els Quèrquens, a la costa tunisiana, i posteriorment s’establí a València, on es va casar amb una dama de nom Valençona, després de deu anys de prometatge; fou jurat de la ciutat i exercí de procurador de Bernat de Sarrià, sense deixar de participar en la preparació de la conquista de l’illa de Sardenya, i a l’edat de quaranta anys, el 1325, a Xirivella —Horta de València—, on vivia, va començar a escriure la seua Crònica. Encara el 1332 es traslladà a viure a Mallorca, on fou camarlenc del rei Jaume III i governador d’Eivissa, on va morir l’any 1336, i fou enterrat probablement a València.
Tota aquesta vida tan intensa, aquest constant anar i venir, queda recollit, en primera persona com a prova de veracitat, a la seua Crònica adreçada a un suposat públic oient, com si hagués estat escrita per a ser dita i escoltada i no llegida en la intimitat:
E jo aitantost [de seguida] comencé aquest llibre, lo qual prec a cascuns qui l’oiran que creguen que per cert tot és així, veritat com ho oiran, e no hi posen dubte negun. E, tota hora que oiran les batalles e feits d’armes, vaja-los lo cor que totes les victòries estan tan solament al poder e a la volentat de Déu e no en poder de gents.
Molt resumidament, podríem dir que Ramon Muntaner tenia tres grans fidelitats, a banda de l’obligada a Deu. La primera, un gran amor a la terra, allò que avui diríem patriotisme. Peralada primer, que fou cremada i ell ho conta amb un vivacitat esfereïdora:
Què us diré? Les bones gents e hòmens e dones, qui jaïen en llurs llits, oïren los via-fores [crits d’alarma] e veeren la vila abrasar de foc, cascun e cascuna pensaren d’estorçre [salvar] son fill o sa filla, e els hòmens, sa muller e sos infants. […] Què us diré? Tota la vila abrasà e afogà [cala foc], que, saul [exceptuant] los murs, no hi romaseren deu albergs [cases] en peus.
Tot seguit, Barcelona, “la pus noble ciutat e la mellor que el senyor rei d’Aragó haja”.
I finalment, per la seua condició de ciutadà de Mallorca i de València elogià també aquestes terres:
E, con [quan] la dita ciutat [de València] hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs [així que estigueu segurs] que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e són tots bons d’armes e de tots fets. E pot hom bé dir que aquell és dels graciosos regnes del món; que en veritat vos dic que entre tot lo món jo ne altre no pot saber que dues províncies sien mellors ne pus gracioses de totes coses com són lo regne de València e el regne de Múrcia.
El segon gran amor, lligat a l’anterior, és la fidelitat a la dinastia del casal d’Aragó, o siga el llinantge dels comtes de Barcelona:
E, si negun me demana:
—En Muntaner, quines gràcies coneixets vós que fan més los senyors del casal d’Aragó a llurs sotsmeses [súbdits] que altres?
Jo us ho diré:
—La primera gràcia és que tenen llurs rics hòmens, prelats, cavallers e ciutadans e hòmens de viles e de mases [masos] mills [millor] en veritat e en dretura que neguns altres senyors del món.
D’altra part, que tots temps los donen e els fan moltes gràcies.
D’altra part, que cascun se pot fer major ric hom que no és [pot fer-se més ric del que és], que no ha paor que contra raó e justícia sia a negun res demanat ne llevat [li siga res demanat o llevat]; ço que no és així dels altres senyors del món.
I el tercer amor de Muntaner és la llengua, el “bell catalanesc”, com l’anomena ell:
D’altra part, vos diré cosa de què us meravellarets, emperò, si bé ho encercats, així ho trobarets: que d’un llenguatge solament, de negunes gents no són tantes com catalans. Que, si volets dir castellans, la dreta Castella poc dura e poc és, que en Castella ha moltes províncies qui cascun parla son llenguatge, qui són així departits [diferenciats] com catalans d’aragoneses.
La comparació amb altres llengües és més extensa en aquest passatge de la Cronica. Igual com el castellà és presentat com una llengua fragmentada, les altres també:
E així mateix trobarets en França e en Anglaterra e en Alemanya e per tota Itàlia e per tota Romania […] e d’altres províncies moltes, en les quals ha aital departiment [distinció] de los llenguatges com ha de catalans a aragoneses.
Una volta més veiem que Muntaner concep de manera empírica la diferència entra una llengua i una altra en la separació, que els seus oients coneixen de primera mà, entre el parlar dels catalans i el dels aragonesos, entre el català i l’aragonès. Dit a la manera de Josep Pla: allà on dius “bon dia” i et contesten amb un altre “bon dia”, és el mateix país. Altrament, no, deduïm amb el prosista empordanès.
Però aquesta llarga exposició venia a compte de la iniciativa del Correllengua Agermanat 26, una mobilització cultural, social i esportiva que tindrà lloc entre el 19 d’abril i el 5 de maig d’enguany, amb la finalitat d’unir tots els territoris de parla catalana. Aquesta iniciativa sense ànim de lucre, que pren inspiració del primer Correllengua nascut a Mallorca l’any 1995, de la Korrika basca i de l’esperit de la flama olímpica, es planteja com un recorregut conjunt i agermanador que abraça Catalunya, Catalunya Nord, el País Valencià, les Illes Balears i l’Alguer.
La Flama, que passarà de mà en mà al llarg de cada tram, esdevindrà el fil conductor de tot el projecte. Cada relleu simbolitzarà el compromís compartit de mantenir viva la llengua i de fer-la present a tots els àmbits de la vida quotidiana. A cada municipi i universitat, el pas de la Flama donarà lloc a actes culturals, lectures de manifestos i festes populars.
Ho hem dit en altres ocasions, la unitat és la força, tal com l’exemplifica Ramon Muntaner al seu famós exemple de la mata de jonc. Per aquell temps de 1325, Jaume el Just, fill de Pere el Gran i net de Jaume I, era rei d’Aragó i de València i comte de Barcelona; a Mallorca regnava el seu germà Jaume III i a Sicília duia la corona l’oncle d’aquests, Frederic II, fill també del rei Pere el Gran. La nissaga catalano-aragonesa, representada per tots ells units, senyorejava llavors el Mediterrani occidental.
E, si negun me demana: “En Muntaner, quin és l’eximpli de la mata de jonc?”, jo li respon que la mata del jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen; e, si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà [quedarà]. E així seria d’aquests tres reis, que, si entre ells havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fets compte que han de tals veïns, que pensarien de consumar [destruir] la un ab l’altre. Per què és mester que d’aquest pas se guarden; que, mentre tots tres sien d’una valença, no temen tot l’altre poder del món, ans, així con davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.
La nostra divisió és suïcida, per això la pretenen tant els nostres adversaris des de la Constitució espanyola, la legislació que se’n deriva i en tots els seus actes de la seua vida quotidiana pública i privada. La iniciativa d’apel·lar a la unitat ens és essencial i cal saludar el Correllengua Agermanat 2026 i participar-hi. Hi ha moltes maneres, a la pàgina https://correllenguaagermanat.cat/ hom pot trobar tota la informació necessària i la manera de contactar amb l’organització. Ho expliquen així:
El Correllengua Agermanat està organitzat per joves de tots els territoris de parla catalana a títol individual, anònim i voluntari. La intenció és que aquest Correllengua no estigui liderat per cap entitat sinó que sigui una iniciativa on totes les organitzacions i associacions que ho desitgin puguin formar-ne part de la mateixa manera.
Més net, més clar, més il·lusionant i més valent, no crec que siga fàcil de trobar res, en aquesta matèria. Ara cal moure’ns individualment i col·lectivament, la iniciativa és al nostre abast. La flama del pensament del vell Ramon Muntaner ens interpel·la encara. La terra i la llengua ens pertanyen, però cal prendre la corona, aquella corona extingida dels nostres reis, no en el sentit estricte, sinó en el del fil que encercla la terra, la baula perduda de la unitat, allò imprescindible que el Correllengua ha d’encoratjar-nos a reconstruir.