En Tomàs Llopis és un mestre en tots els sentits. Ens vam començar a tractar arran d’aquella gran novel·la que és Hi ha morts que pesen cent anys, guanyadora del premi Andròmina de narrativa del 2012, publicada per Edicions Tres i Quatre el 2013). Fou llavors que vaig saber que coneixia el meu germà gran i que havia treballat a Solsona. Però fins el novembre passat, als Premis Octubre, no ens vam poder saludar físicament. Pocs mesos abans havia tingut el goig de poder-li revisar també aquest assaig autobiogràfic, titulat finalment Contra les aules, (Tres i Quatre, 2016), que la setmana passada li va presentar justament el seu amic Joan Badia.

(Jordi Badia: “Mestres (2: «Contra les aules», de Tomàs Llopis)”, El clot de les Ànimes. Llengua i circumstàncies, 21 d’abril del 2016. En línia)


Contra les aules, contràriament al que podria indicar el títol, és un dietari d’amor a l’ensenyament; una manera d’ensenyar que assaja, en la mesura que és possible la interpretació del vers de Carles Salvador amb què obre el relat: «Si enderroquéssim l’escola, quin bell centre d’interès» El llibre desenvolupa un paral·lelisme interessantíssim, unes vegades convergent i d’altres divergent, entre l’evolució lingüística i professional de l’autor i el desvetllar amb consciència lingüística de la societat valenciana i l’evolució del procés d’ensenyament del català a les aules. Paral·lelisme hem dit pel que fa al procés, però pel que fa a l’actitud, l’administració ha estat sempre ben divergent a una de les reflexions que s’hi fa l’autor: «Què ensenye? Per a què serveix o servirà als meus alumnes tot això? Què en faran, quan acaben aquests estudis? I sobretot, quin grau de satisfacció els reportaran aquests coneixements?». Trobar resposta a aquestes qüestions i portar-la a terme ha estat el repte de l’autor al llarg de tota la seva vida professional. Diu:«aquest és el país de la més perversa política lingüística, aquell que fa lleis i paga professors perquè nonnalitzen una llengua minoritzada i, mentrestant, insisteix en la política minoritzadora». Contra les aules és un llibre que tots els professors havien de llegir.

(Francesc Mompó: Levante, 4 de setembre del 2016, p. 63)


Contra les aules es un libro de memorias escrito por Tomás Llopis, un profesor valenciano recién jubilado. El propio título del libro es un equívoco con el que juega Llopis, como también lo hace con la elección de una de las citas célebres del también maestro valenciano Carles Salvador con la que abre el volumen: «Si enderroquéssim l’escola, quin bell centre d’interés» («si derribáramos la escuela, qué bello centro de interés»). No es esta una declaración contra la escuela como tal sino más bien contra los muros, los físicos pero también los administrativos y los ideológicos, que la han constreñido históricamente y lo siguen haciendo hoy en día.

(Jordi Giner Montfort: “Contra las aulas”, Revista de la Asociación de Sociología de la Educación, Vol. 10, núm. 1, 1988, p. 90. Llegir l’article complet)


Contra les aules (3i4) és un llibre de memòries, les memòries formatives i professionals d’una vida consagrada a la docència. És la classe de llibre que qualsevol persona amb interés per l’ensenyament hauria de llegir, perquè a ser mestre s’aprén de dues formes complementàries, amb la pràctica i amb l’exemple. (…)

(Francesc Gisbert: “Contra les aules, de Tomàs Llopis”, La Veu dels llibres, 29 de gener del 2022. En línia)