Hi ha voltes en què les circumstàncies prevalen sobre els propòsits. Si fa unes setmanes contraveníem una de les regles que han presidit aquest Amb veus d’altri, i repetíem en poc temps la referència a un mateix autor i a una mateixa obra, l’excepcionalitat de la presentació d’Ingrata pàtria, la darrera novel·la de Martí Domínguez, el passat 20 de febrer a Ondara, on vaig tenir la responsabilitat d’acompanyar l’autor en un diàleg fecund i emotiu, em du a escriure les reflexions que seguiran a partir d’una publicació recent, cosa que sempre he volgut evitar per no semblar que faig ressenyes de novetats. Escric també al fil de l’actualitat política i de les amenaces, mitjançant estratagemes no sempre prou decorosos ni legítims, a les regles més elementals d’allò que anomenem «democràcia».
Ingrata pàtria se centra en les tres hores que van des que el director de la presó model de València comunica al doctor Joan Baptista Peset que ha entrat en una «saca» excepcional i que l’afusellaran aquella mateixa vesprada del dissabte 24 de maig de 1941, juntament amb tres condemnats més.
Al llarg de cinquanta capítols, generalment breus, i un epíleg necessari, les veus d’una àmplia polifonia narren, es confessen, reflexionen, mostren els seus punts més humans, els més cruels i els mes contradictoris, les febleses de cadascú i les conviccions més fermes. I quatre d’aquestes veus són de persones reals i documentades que s’enfronten a una mort imminent mentre repassen els fets que els hi han portats, el sentiment de culpa, de penediment o de reafirmació, d’odi o de perdó també, i de preocupació pels éssers estimats que deixen, a voltes sense recursos per a menjar i sobreviure a tantes misèries. Així, podem escoltar els quatre condemnats, però també les mullers, el tinent que certificarà les defuncions, el jutge militar, els capellans castrenses, les monges que fan serveis al centre penitenciari, l’enterrador, el director i el metge de la presó, el director general de presons, l’advocat del professor —mai no s’esmenta el nom del doctor Peset—, els carcellers, i alguns personatges secundaris més.
Mentrestant assistim al pas lent del camió que porta els presos des de la presó fins al camp de tir, les converses entre ells, la darrera caminada i el final. Tot plegat crea en el lector un sentiment de plaer per l’obra literària ben escrita i de dolor per una tragèdia tan descomunal com són la mort per afusellament de quatre persones i totes les altres morts, d’un bàndol o de l’altre, que són evocades al llarg de tantes converses i parlaments.
Hi ha també la por, molta por, també en alguns protagonistes que sobreviuran a aquella vesprada fatídica amb la consciència més bruta del que la tenien unes hores abans. És el cas del tinent metge que assisteix per primera volta a un afusellament i haurà de certificar les defuncions.
És la primera vegada que haig de portar a terme aquesta comesa i estic una mica nerviós. Quan han avisat en la infermeria m’he dit que més prompte o més tard havia de passar i m’he resignat al meu fat. Aquesta plaça és evitada pels metges castrenses precisament per a defugir participar en aquesta mena d’accions, que ben poc tenen a veure amb la pràctica mèdica. Per això estic neguitós, per veure’m forçat a fer unes tasques que mai no m’hauria imaginat quan vaig matricular-me en la carrera de medicina. D’això ja han passat uns pocs anys, que ara semblen segles.
Mire el capità, un home prim i morè, que traspua disciplina. Dubte un moment, i m’aclarisc la gola. El capità té pressa i no el vull entretenir. Però, finalment, li pregunte:
—Què passarà si hi ha més condemnats que soldats?
Una pregunta a boca de canó, que la faig sense haver-la pensat massa. El capità em mira breument, d’esquitllentes. Està tens i sembla que no s’esperava que avui tingueren «saca». Em torna a mirar, quasi fugitivament, com volent saber qui soc. Un escrutini que en la pràctica mèdica diria que és una mena d’anàlisi i diagnosi. La meua manca de marcialitat potser li ha causat des de l’inici mala impressió. No soc un home ben plantat, que cride l’atenció. Tot al contrari, sempre m’haig de fer respectar, des que era menut. El capità sols sap que soc nou i potser es pregunta si tindré prou estómac. Desconeix d’on vinc, la llarga guerra que he passat, de les que corsequen l’ànima.
Continua caminant sense contestar, i per un moment crec que no m’ha sentit. Em sent insignificant i quan estic a punt d’insistir, em diu, amb sequedat:
—Ho farem per tandes.
La resposta ha estat massa brusca i tallant. M’ha molestat un poc, perquè, malgrat tot, és una pregunta natural. Potser per això se sent forçat a aclarir una mica què vol dir:
—Hi ha dies que són més de vint. Una vegada en foren cinquanta, tres camions plens com un ou —m’explica, sense mirar-me, fitant al dret—. Es necessitaren cinc tandes, però ho férem, sense cap problema. Això sí, ens va prendre unes quantes hores. Els condemnats esperaren el seu torn dins dels camions. Si hagueren estat un centenar, ho hauríem fet igual. Sense problemes.
I com hem llegit, hi ha també la crueltat i la fredor amb què hom pot arribar a matar. Què ha passat perquè uns éssers humans arriben a aquest grau de bestialitat? Ho anem «escoltant» per boca dels protagonistes.
I enmig de l’estupor hi ha la reflexió darrera del professor, del doctor Peset, un metge ric i prestigiós, catòlic i prest sempre a fer el bé a tothom, republicà per convicció, tolerant i amant de la ciència com a motor del progrés de la humanitat, que arribà a travessar la frontera francesa i a salvar la vida però va tornar a entrar a Espanya i servir fins a l’últim moment els seus conciutadans, va ser detingut a Alacant quan tot estava ja perdut i fou empresonat i portat a la Model de València. Jutjat i condemnat a trenta anys de presó, van ser alguns dels seus col·legues metges, de noms coneguts i prestigiosos també, els qui van insistir al president del tribunal perquè fos jutjat de nou i condemnat a mort. Quin odi tan gran cap a un home bo, que fins i tot aquell mateix matí darrer havia ajudat a operar un pres afectat d’una hèrnia! Un home que, òbviamant, no havia matat ningú!
Ara el professor, el doctor Peset forma part de la cordada de quatre que viu la darrera vesprada de la seua vida mentre al lluny uns ocells volen indiferent a la tragèdia:
La parella de la Guàrdia Civil ha baixat del camió i fuma. Jo aprofite per acabar la carta. I datar-la. És molt important la data, que se sabera que han passat un parell d’anys des de la victòria de les forces feixistes, que la meua mort no és cosa d’un rampell incontrolat, sinó que se’m mata amb tot el coneixement de causa. Són del tot conscients de qui maten. A qui volen fer desaparèixer.
Pense que durant la guerra també varen matar el rector de Granada, amic i deixeble de Miguel de Unamuno. Però allò sí que fou un rampell d’uns descontrolats. Unamuno havia jugat un paperot ben ridícul, pense també. «Venceréis, pero no convenceréis», digué, com si algú quan té una pistola necessitara convèncer de res, em dic, fent una ganyota. Calia vèncer i nosaltres ens hem deixat guanyar, quan teníem la veritat de la nostra part, quan teníem la raó a favor nostre. Quan érem un estat democràtic legítim, un país que mirava al progrés, que vetlava pels seus ciutadans. Precisament, ens ha perdut tanta exaltació, tanta diferència política, tanta pistola en mans del poble. Sense rei ni roc. Don Ramón [el director de la presó] té raó, ens ha faltat disciplina. Tot el contrari del que diu Jacint [un dels condemnats], que encara creu que ha fet curt matant sangoneres. Si m’haguera exiliat, hauria estalviat aquell dolor als meus, pense també. És un pensament recurrent, ara. Inclús ens ha perdut la bona fe, no pensàvem mai que tot açò poguera arribar a passar, que una part del país matara una altra part. Com qui diu, a sang freda. Unamuno havia flirtejat amb els feixistes, això ho sabia tothom, i després, quan va entendre quina classe de gent era, va voler retirar-se. Unamuno buscava el premi Nobel, i no va filar prim. I després, ja va ser massa tard.
El cas del doctor Peset és molt cridaner, però no és únic, moltes persones sense tant de renom van patir la mateixa dissort i només la terra, el dolor i el silenci van cobrir els seus cossos. Martí Domínguez, com abans Gonçal Castelló i Vicent Andrés Estellés, ha fet un gran servei a la recuperació de la memòria, que és l’única manera de tancar les ferides i de donar sepultura digna a les víctimes de la ignomínia. Els metges ho saben bé, cal tancar les ferides de la millor manera: de dins cap a fora, des del fons cap a la superfïcie, cap a la pell. No al revés, perquè això només produeix un pus infecte i malsà.
I he tingut por, jo també, al llarg de les hores de lectura. He arribat a preguntar-me, i no crec que siga una pregunta retòrica, que si mai arribara en els nostres dies a repetir-se una situació semblant a aquella, qui podria estar segur que, amb les mans netes de sang, només per haver defensat activament unes idees i una legitimitat política, se salvaria de l’odi i de les bales assassines? Quantes d’aquelles víctimes com el Dr. Peset van arribar a pensar això mateix, que tanta barbàrie no seria possible i van perdre la vida perquè una part de la humanitat odia l’altra, la més generosa? I una reflexió encara: la humanitat no ha canviat tant, els hereus d’aquell odi van pel carrer, el mantenen intacte i es presenten a les eleccions. Quina por, si no hi sabem posar remei.
Aquesta possible repetició de l’història ,fà molta por
Sí. No podem oblidar-ho. La bèstia continua ben viva. Moltes gràcies, Helena.
Cal escrits com aquests per refrescar la memòria dels incrèduls i sàpiguen que ells i fills d’ells molts van pel carrer.
Salut.
Moltes gràcies, Rafa. Com va dir aquell, “entre tots ho farem tot”.