Volia escriure un elogi dels Països Catalans, no com a “unidad de destino en lo universal” tal com proclamava per a Espanya el fundador de la Falange Espanyola, sinó com al resultat d’un pacte històric entre tres països que es reconeixen lliurement el dret a federar-se, independents entre si, amb institucions pròpies i particulars per a casdascun, i un autogovern ple, efectiu i no tutelat, com el d’ara. Aquesta federació ja va existir a les edats Mitjana i Moderna fins al segle XVIII sota l’empara de la casa reial de la Corona d’Aragó i fou abolida per les armes de Felip V de Borbó.

Volia escriure sobre aquestes coses i en el decurs d’un sopar, d’aquells que solen fer-se després de la presentació d’un llibre, va eixir a la conversa el greuge comparatiu que suposen les facilitats de tota mena que hi ha per a anar amb tren a Madrid i les dificultats i el cost elevadíssim en diners i en riscs d’accidentalitat per a anar a Barcelona, si hom en lloc d’escollir el ferrocarril —que també és caríssim i insuficient— opta per l’AP-7. Però els inconvenients del viatge serien evitables, si les inversions en infrastructures a l’anomenat Arc Mediterrani —antiga Via augusta romana, que els romans ja sabien el que feien— no s’hagueren desviat quasi sistemàticament a fomentar el model radial espanyol i a potenciar la prevalença de Madrid per damunt de totes les coses.

Hi ha molt d’ideologia i de por en aquesta operació. I tant la ideologia com la por, afegides al poder polític exercit sense miraments, poden actuar amb conseqüències nefastes d’àmplia catalogació: espoli econòmic de la perifèria, endarreriment en la productivitat, desavantatges en el comerç interior i exterior i altres conseqüències que algú podria considerar erròniament menors com ara l’amputació de les relacions culturals i històriques forjades naturalment entre territoris. És el cas dels Països Catalans i, dins l’Estat Espanyol, també el d’Euskalerria.

Molta gent, tant de dretes com d’esquerres, val a dir-ho, negarà sense arguments consistents l’existència de la unitat cultural dels Països Catalans, “són una entelèquia”, “no existeixen”, solen dir. Però si no existeixen, per què la Constitució Espanyola a l’article 145, punt primer, diu textualment que “en cap cas s’admetrà la federació de Comunitats Autònomes”? És que algú pot creure ho diu perquè Castella i La Rioja, o Andalusia i La Mancha han tingut mai temptacions de federar-se? No oblidem que el model federal era precisament el de la Corona d’Aragó, a diferència del de Castella, que s’anexionava tot el que conqueria: Granada i fins i tot Amèrica “eren” Castella. En l’aniquilació d’aquesta tradició federal catalanoaragonesa, pensava el legislador constitucional i no en cap altra.

I estant en aquestes reflexions i altres treballs d’escriptura, vull contar les coses com són, m’ha arribat un llibret del poeta mallorquí Josep Maria Llompart, de qui enguany se celebra el centenari del naixement, intitulat precisament Països Catalans i altres reflexions.

Llompart recorda, en la seua acurada reflexió:

Tot va reblant el clau. No és de Joan Fuster, ni de Catalunya que naix el nom de Països Catalans, sinó d’una evidència. Diu Llompart en un altre moment de la seua reflexió sobre la identitat compartida:

Jo mateix —com molta gent— en sentit contrari, puc certificar la dificultat que tenen “els forasters” —permeteu-me ara la taxonomia mallorquina— per a distingir un català d’un valencià o d’un mallorquí. “Todos catalanes”, deuen pensar quan ens escolten, sense capacitat per a afinar gaire. Tinc l’experiència que quan feia el soldat, allà a La Rioja, a finals dels anys setanta, quan les primeres eleccions, el capità em preguntava sovint si votava un determinat i conegut candidat per Barcelona al Senat. Siga com siga, els Països Catalans són una realitat tan constatable com molesta a l’Estat espanyol, que es creu un, uniforme i indivisible. La llengua, la unitat de la llengua catalana és el tret més definitori, però no l’únic. Amb més espai l’argumentació de tot tipus —històrica, cultural, lingüistica, antropològica, econòmica, etc.— podria omplir moltes pàgines i moltes hores de ràdio. No cal, ara mateix, l’efecte seria irrellevant i la política en contra, invariable.

Però l’evidència continua: fa molts anys que l’única televisió censurada a l’Europa Occidental deu ser TV3 al País Valencià, ni dretes ni esquerres de partits d’obediència estatal, que són els qui han tingut el poder per a fer-ho, han alçat aquesta vergonyosa prohibició.

I la llista d’intervencions virulentes dels negacionistes dels Països Catalans, podria fer-se llarga. Sense anar més lluny cal recordar que el conseller torero Barrera va anunciar i cite de memòria que això dels Països Catalans s’havia acabat, per decret seu. I a això s’apliquen Mazón, Rovira i companyia al País Valencià i la senyora Prohens i els seus a Mallorca, tan tossudament com infructuosament, treballant a estall.

Una prohibició constitucional, unes comunicacions viàries molt deficients, una censura audiovisual vergonyant, i encara una manifestacions i unes actituds clarament virulentes són molta fixació i molta pòlvora per a combatre una cosa “que no existeix”. No ho creuen vostès? No fa pensar, tot això, que quan un ataca tan insistentment una posició de l’adversari, com ara la de la unitat, és perquè sap que és allà on té la major força? Una evidència més.

Òbviament, arribats en aquest punt, cal fer referència a Joan Fuster, el destinatari de tots els odis carpetovetònics perquè és qui més clarament ha definit la qüestió. Primer reconeixent la particularitat del País Valencià respecte de Catalunya i de les Illes, després constatant els reals espais fronterers i finalment, en conclusió, anunciant el perill que comporta ignorar aquesta realitat. Ja em perdonareu que extracte uns paràgrafs i n’elimine uns altres per no allargar-me, la formulació completa es pot trobar a Nosaltres els valencians, ben al començament del llibre. Són paraules que cal llegir amb lupa i sense prejudicis:

I això és el que passa, que en un sopar de després de la presentació d’un llibre hem lamentat les conseqüències d’una política que actua d’esquena als interessos més primaris de la nostra societat.

Nota final: Sóc conscient que després d’haver escrit aquestes reflexions, podria caure’m més d’una desqualificació gratuïta o alguna paraulada insultant i tot. No em preocuparia, si això arriba a passar. I tampoc no contestaria, per respecte a les bones maneres. Però seria una prova més que les raons estan a una part i la por a l’altra, com havíem dit.