Ara que ja han passat la Setmana Santa, la Pasqua i Sant Vicent, a més de la commemoració del 25 d’abril, la Diada Nacional del País Valencià, celebrada enguany amb una gran manifestació el passat dia 12 a Alacant, deixeu-me començar llegint un poema d’Estellés:
He rellegit la nota; de tot açò, només
val aquell mot ardent escrit al segon vers.
No cal que el rellegiu. És aquest: llibertat.
Encendria, al balcó, com una cadernera,
aquest mot lluminós, de finestres obertes.
Recordava els poemes de Salvat-Papasseit.
Mirava el bar, precari; les parelles precàries,
la vida lamentable i els lamentables dies.
I voldria aquell vent o plenitud o festa,
que donaria als mots un prestigi de veles,
arromangant les teles clares de les xicones.
I si cite aquest poema és precisament per la glossa de la paraula “llibertat”, lligada a una sentit vitalista, primaveral i esperançador, suggerit, a més, per la presència d’un vent generós i festiu, sempre lligat a una idea de la transgressió: “arromangant les teles clares de les xicones”.
M’agraden els transgressors i em diverteixen les transgressions. Però cal una bona dosi d’intel·ligència i d’amor a la llibertat per a transgredir bé: amb gràcia i eficaçment. Per això confesse que un dels grans amors de la meua vida és Plaerdemavida, aquella desvergonyida donzella de la princesa de Constantinoble que instruïa Tirant en les seues indecisions amoroses cap a Carmesina. Ella, Plaerdemavida, aconsella el cavaller i li proporciona les situacions més propícies per a despertar-li el desig carnal i fer-lo un home tan valent en l’amor com el cavaller ho és en la guerra. “Sempre amb l’espasa per davant”, li diu que ha de presentar-se, tant al camp de batalla com al llit.
La novel·la és plena d’escenes eròtiques i divertides, però voldria ara evocar la del capítol 231. És la següent: L’emperador i la seua cort, amb la princesa i les donzelles han sopat i mentre ell se’n va a dormir i elles ballen amb els cavallers, Plaerdemavida ha portat Tirant a la cambra, dita “lo retret”, on la princesa prendrà un bany i Tirant la podrà mirar des de dins d’una caixa que té un forat perquè el cavaller puga respirar. El desenllaç, inesperat i més excitant encara, és un cant a la llibertat, un aire fresc, pasqüer, alegre i primaveral, crec jo. Notem, a més, que la transgressió també és en el llenguatge, en la llibertat provocadora del discurs de la donzella, en els gests que acompanyen les seues paraules i en la complicitat desinhibida de la mateixa Plaerdemavida, però també en la sola condició que la princesa posa, al final, per a acceptar Tirant al seu llit:
Com fon nit escura, Tirant vingué a la cambra de la duquessa.
E com l’emperador sopava amb les dames, Plaerdemavida entrà per la cambra molt alegre e pres a Tirant per la mà e portà’l-se’n, lo qual anava vestit amb gipó de setí carmesí, amb manto abrigat e amb una espasa en la mà. E Plaerdemavida lo posà dins lo retret. E havia-hi una gran caixa amb un forat que hi havien fet perquè pogués alenar. Lo bany que allí tenien aparellat estava davant la caixa. Aprés que hagueren sopat, les dames dansaren amb los galants cavallers, e com veren que Tirant no hi era lleixaren-se de dansar, e l’emperador se retragué en la sua cambra, e les donzelles se n’anaren e deixaren a la princesa dins en lo seu retret, en aquell on Tirant estava, sola amb aquelles qui la tenien de servir.
Plaerdemavida, en excusa de traure un drap de lli prim per al bany, obrí la caixa e deixà-la un poc oberta, e posà roba dessús perquè neguna de les altres no ho vessen. La princesa es començà a despullar, e Plaerdemavida li parà lo siti que venia endret, que Tirant la podia molt ben veure. E com ella fon tota nua, Plaerdemavida pres una candela encesa per fer plaer a Tirant. Mirava-li tota la sua persona e tot quant havia filat e deia-li:
—A la fe, senyora, si Tirant fos ací, si us tocava amb les sues mans aixi com jo faç, jo pens que ell ho estimaria més que si el faïen senyor del realme de França.
—No cregues tu això —dix la princesa—, que més estimaria ell ésser rei que no tocar-me així com tu fas.
—Oh Tirant, senyor!, ¿e on sou vós ara? ¿Com no sou ací prop perquè poguésseu veure e tocar la cosa que més amau en aquest món ni en l’altre? Mira, senyor Tirant, ve’t ací los cabells de la senyora princesa: jo els bese en nom de tu, qui est dels cavallers del món lo millor. Ve’t ací los ulls e la boca: jo la bese per tu. Ve’t ací les sues cristal·lines mamelles, que tinc cascuna en sa mà: bese-les per tu; mira com són poquetes, dures, blanques e llises. Mira, Tirant, ve’t ací lo seu ventre, les cuixes e lo secret. Oh trista de mi, que si home fos, ací volria finir los meus darrers dies! Oh Tirant!, ¿on est tu ara? ¿Per què no véns a mi, puix tan piadosament te cride? Les mans de Tirant són dignes de tocar ací on jo toque, e altri no, car aquest és bocí que no és negú que no se’n volgués ofegar.
Tirant tot açò mirava, e prenia-hi lo major delit del món per la bona gràcia amb què Plaerdemavida ho raonava, e venien-li de grans temptacions de voler eixir de la caixa.
Com hagueren estat així un poc burlant, la princesa entrà en lo bany e dix a Plaerdemavida que es despullàs e que entràs dins lo bany amb ella.
—No ho faré sinó amb una condició.
—Quina serà? —dix la princesa.
Respòs Plaerdemavida:
—Que comporteu que Tirant estiga una hora en lo vostre llit, e que vós hi siau.
—Calla, que est folla! —dix la princesa.
—Senyora, feu-me tanta de mercè que em digau, si Tirant una nit venia ací, que neguna de nosaltres no ho sabés, e el trobàsseu al vostre costat, ¿què diríeu?
—¿Què li tenia de dir? —dix la princesa—. Pregar-l’hia que se n’anàs, e si anar no se’n volia, ans deliberaria de callar que ésser difamada.
—A la mia fe, senyora —dix Plaerdemavida—, així ho faria jo.
Estem només al començament de l’episodi, que continuarà amb una deliciosa escena de llit, un menage à trois d’escenografia complexa, juganer i atrevit que acaba d’una manera gens heroica. I precisament aquesta és una de les virtuts del Tirant, que a voltes els herois són humans i les donzelles es diverteixen deixant-se arromangar “les teles clares” i gaudint el moment.
Plaerdemavida és un personatge encantador que sap trobar plaer en la docència amorosa. Pense en Eva, que també incita Adam a tastar la fruita prohibida. Pense també en aquella Teresa de l’Ovidi, que ballava el vals, ensenyava les cuixes i donava lliçons d’anatomia a tots els xiquets que la seguien. Aquella Teresa, trista i perdedora, és una descendent de la Plaerdemavida hedonista i pecadora que no perd cap ocasió de fer de mestra d’amor, i em pregunte per què, enmig de tants noms exòtics que ara és modern de posar a les xiquetes que naixen, no hi ha ningú que pose Plaedemavida a una bonica nounada. Seria tota una declaració d’intencions, una opció feminista —permeteu-me el mot i el sentit— de reivindicació de la dona transmissora de coneixements i de llibertat, i una reacció valenta front a la tradició, avalada per la religió, per la majoria de religions, que castiga la dona —sobretot la dona, però no només— transgressora.
Pense també en tots els Tirants del món que han tingut la seua Plaerdemavida. En algun lloc, en alguna ficció meua, un personatge va dir que la primera lliçó ens ve d’una mamella, i jo gosaria afirmar que la segona i la tercera i moltes més ens solen arribar d’una dona, d’una dona que ha sabut somriure mentre un vent de llibertat li arromangava les teles clares i no hi ha vist culpa ni pecat sinó alegria i amor, que és allò que mou totes les grans coses, com diu l’Emperador i pare de Carmesina: “Per cert jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no es fes.” I l’amor, així com va dir aquell “fulano” de Sueca sobre la ironia, necessita còmplices i a voltes, crec jo, mestres.
Quantes tares, tristors , i penes s’haurie evitat amb una llegar pedagogia com la de Plaerdavida!!!!
Segurament, perquè me la vaig trobar tan lliure, me’n vaig enamorar.