Enguany s’esdevé el seixanté aniversari de l’abolició definitiva de l’Index Librorum Prohibitorum, és a dir de les successives llistes de llibres prohibits per l’Església Catòlica d’ençà del Concili de Trento, celebrat en tres etapes entre els anys 1545 i 1563. Encara que semble mentida, després de mig mil·leni d’història censora, seixanta anys de «llibertat» són molts anys, massa per a recordar que durant cinc-cents anys hi hagué llibres prohibits per l’Església catòlica. La gent vulgar, el vulgus, la multitud, llegia poc, si és que en sabia, i poc o gens es devia preocupar d’un afer llunyà que no portava un plat a taula. Pau VI, el papa que va abolir l’Index, l’any 1966, el mateix que va gosar enfrontar-se a Franco quan l’execució de Puig Antich i els darrers afusellats de la dictadura, el setembre de 1975, és ja un papa del segle passat, un personatge històric només recordat pels més vells del lloc. I en aquest context, la qüestió de l’Índex podria ser tinguda com una causa menor, una anècdota de la història, però no ho és, gens.
Una simple cerca per Internet ens recorda que, a banda d’obres condemnades o desaconsellades per immorals com ara La catedral de Blasco Ibáñez o Josafat de Prudenci Bertrana, van ser prohibits explícitament per l’Index Librorum Prohibitorum romà autors com Epicur, Newton, Copèrnic, Ramon Llull, Giordano Bruno, Flaubert, Voltaire, Sartre o Simone de Beauvoir. La llista és llarguíssima i no ens podríem aturar a comentar-la, però no puc evitar de recordar que l’any de l’abolició de l’Index jo era un estudiant dels primers anys de batxiller, equivalents a l’actual primer cicle d’ESO, i només recorde un o dos professors en tots aquells anys que van gosar citar, només de nom, algun dels autors esmentats. Sí que recorde el professor de religió, un servita jove, flac, malcarat i amargat, sempre vestit de negre, que en un rampell de modernitat degué esmentar Voltaire amb la mateixa virulència que si hagués dit el nom de Satanàs. Què devia saber aquell religiós de Voltaire? No ho sé, potser, prohibit com estava, degué tenir més que por, pànic, de llegir-lo i el condemnava d’oïda, sense més arguments que la seua fe.
Per sort, les coses han canviat i puc dir que m’agrada Voltaire i el visite de tant en tant, la seua capacitat per a anar més enllà d’allò que pensa la immensa majoria és una qualitat que admire no només en ell sinó en tots els altres escriptors, pocs, que la tenen de veritat. Cal ser un geni per a concitat l’odi dels mancats de sentit de l’humor. I, de genis, n’entren pocs en una centúria. Ara, sembla que predomina i hom valora una mediocritat dominant que tendeix a decapitar el geni i a promocionar els arribistes influenciadors de masses, incapaços de somoure els fonaments de res. Per això Voltaire m’agrada, perquè era, a més, un gran prosista, sagaç i provocador.
Avui he anat a cercar el Càndid, el seu conte més famós, on a través del filòsof Pangloss, Voltaire ironiza sobre la filosofia de Leibnitz quan afirmava que vivim en «el millor dels mons possibles», perquè Deu, en la seua bondat omnipotent no hauria pogut crear-ne un de dolent i que el mal que puguem trobar està justificat perquè sempre amaga un bé major. Ho conta així, el narrador:
Pangloss ensenyava la metafísico-teòlogo-cosmolo-nigologia —paraula inventada per Voltaire—. Demostrava d’una manera admirable que no hi ha mai efecte sense causa, i que, en aquest món, el millor dels mons possibles, el castell de monsenyor el baró era el més bell dels castells i la senyora la millor de les baronesses possibles.
—És cosa demostrada —deia Pangloss— que les coses són com són i no poden ser de cap altra manera: perquè, si tot és fet d’acord amb un fi, tot és fet necessàriament a fi de bé. Fixeu-vos bé que els nassos han estat fets per portar ulleres, i per això hi ha ulleres. Les cames han estat visiblement instituïdes per portar calces, i per això hi ha calces. Les pedres van ser formades per fer-ne carreus i edificar castells, per això monsenyor té un castell molt bonic; el baró més important de la província ha de ser el més ben allotjat; i com que els porcs han estat fets per ser menjats, per això mengem porc durant tot l’any: per consegüent, aquells qui han dit que tot està bé han dit una bestiesa; calia dir que tot està el millor possible.
Càndid escoltava atentament i s’ho creia tot amb innocència perquè trobava la senyoreta Cunegunda extraordinàriament bonica, encara que no havia tingut mai la gosadia de dir-li-ho. Arribava a la conclusió que després de la felicitat d’haver nascut baró de Thunder-ten-tronckh, el segon grau de felicitat era ser la senyoreta Cunegunda; el tercer, veure-la cada dia; i el quart, escoltar el mestre Pangloss, el més gran filòsof de la província i, en conseqüència, de tota la terra.
Però un incident, un bes furtiu a la senyoreta Cunegunda, descobert pel baró en persona, va suposar per a Càndid l’inici de les desgràcies, la primera de les quals va ser l’expulsió de Càndid del millor paradís dels possibles. A partir d’ací, la novel·leta és un viatge de tots els habitants d’aquell paradís per la maldat humana escampada pel món. Però el “bonisme” de Càndid, influït pel mestre Pangloss, sempre sap trobar el costat bo de les coses, vegem per exemple, ara que el món està en guerra —en alguns llocs amb drons i tot— com conta el nostre protagonista una batalla contemporània seua entre els búlgars i els àvars, un altre poble caucàsic:
Res no feia tanta patxoca, res no era tan lleuger, tan brillant i tan ben ordenat com aquells dos exèrcits. Les trompetes, els pifres, els oboès, els tambors i els canons formaven una harmonia com mai a l’infern no n’ha existit una d’igual. Per començar, els canons van tombar cosa de sis mil homes de cada bàndol; després, la mosqueteria va endur-se del millor dels mons cosa de nou o deu mil galifardeus que n’infectaven la superfície. La baioneta també va ser la raó suficient de la mort d’uns quants milers d’homes. Tot plegat pujava ben bé a unes trenta mil ànimes. Càndid, que tremolava com un filòsof, es va amagar tan bé com va saber durant aquesta heroica carnisseria.
Al final, mentre els dos reis feien cantar un Te Deum cadascú al seu campament, va optar per retirar-se a un altre lloc i pensar sobre els efectes i les causes. Va passar per sobre d’un munt de morts i de moribunds i no va trigar a arribar a un poblet d’allà a la vora. Estava reduït a cendres: era un poble àvar que els búlgars havien cremat segons les lleis del dret de gents. Per aquí, vells cosits de ferides veien morir les seves dones degollades amb les criatures agafades a les mamelles sagnants; per allà, noies esventrades després d’haver satisfet les necessitats naturals d’uns quants herois feien els últims sospirs; d’altres, mig cremades, demanaven a crits que les rematessin. Hi havia cervells escampats per terra, entre braços i cames tallats.
Càndid va fugir cuita-corrents cap a un altre poble: era un poble búlgar, que els herois àvars havien tractat d’idèntica manera.
Però no només la guerra és retratada amb vivacitat i ironia. En aquest viatge per les desgràcies i la maldat, que arriben d’una manera o altra a tots els habitants del castell del baró i al baró mateix, les conviccions més fermes són negociables, com ara la pertinença de la Paquita, una bella serventa de la baronessa, allà al castell, esdevinguda més endavant indistintament i simultània propietat d’un jueu i d’un inquisidor de la següent manera: el jueu se la reservava dilluns, dimecres i el dia del sàbat i l’altre la resta dels dies de la setmana. El conflicte venia perquè no era prou clar «si la nit de dissabte a diumenge pertanyia a la llei antiga o a la nova».
Tot és qüestionat en mans de Voltaire i tot és objecte de la seua ironia. La mateixa Paquita, havia estat infectada de sífilis i ho conta així Pangloss, contagiat al seu torn per ella:
El do li venia d’un franciscà molt savi que havia remuntat fins als origens, perquè a ell li venia d’una comtessa vella, que l’havia rebut d’un capità de cavalleria, el qual el devia a una marquesa, que el tenia d’un patge seu, que l’havia agafat d’un jesuïta, el qual, quan era novici, l’havia rebut en línia directa d’un company de viatge de Cristòfor Colom.
I tanta delícia, tant d’humor, era prohibit? Tot això es perdia la humanitat? Tanmateix, cal reconèixer que la nostra Europa, la cultura dita “occidental”, prové de talents com el de Voltaire, capaços de qüestionar l’àntic règim i de proposar-ne un de nou que justament ara sembla que està ferotgement amenaçat, una vegada més, per líders que no riuen, que neguen la raó i imposen per la força i la brutalitat el retrocés a la irracionalitat més animal i inhumana.
Em ve al cap, ara, aquell Jorge de Burgos, el monjo vell i cec d’El nom de la Rosa que provoca la crema de l’abadia en condemnar el segon llibre de la Poètica d’Aristòtil perquè parla de la comèdia i del riure. El monjo cec defensa, i crec que té raó, que el riure pot destruir la por, qüestionar les jerarquies i fer que les persones deixen de prendre com a absolutes les veritats imposades. Tot lliga i té un mateix fil conductor: l’Índex Librorum Prohibitorum, Jorge de Burgos, el meu amargat professor de religió i tanta gent que no sap riure i que ha portat el món al desastre, més d’una volta, i ho tornaria a fer.
Ha quedat com un tòpic, el final d’aquesta novel·leta, inspirat per les paraules d’un dervitx turc que diu a Càndid:
«El treball allunya de nosaltres tres mals molt grans: l’ensopiment, el vici i la resignació».
I després de profundes reflexions col·lectives i d’haver viscut totes les desgràcies, la petita col·lectivitat de protagonistes del relat que comentem es decideix a allò que comunament coneixem com a «treballar l’hort», una cosa que a la seua manera també va acabar fent Voltaire, però després d’haver provocat la rialla, agitat les ments i atiat la flama de la llibertat de pensament. I no és aquesta una altra manera prèvia i necessària de «treballar l’hort»? Així ho crec.