Hi ha llibres que arriben tard, com n’hi ha que arriben a l’hora de despertar un estímul o d’encetar una inquietud desconeguda, i també n’hi ha que arriben a deshora, quan el lector no està en condicions anímiques o intel·lectuals de llegir-los, per les raons que siga, i no en trau cap profit.
Aquests últims passen desapercebuts, no deixen cap petja, van a parar a una de les lleixes de la biblioteca i, si tenen sort, en un altre moment, troben una nova oportunitat d’influir en el lector. Però els llibres que arriben tard deixen un regust amarg, fan notar que alguna cosa s’ha trencat abans del moment màgic d’una bona lectura.
I això és el que m’ha passat amb els dos volums de memòries Els fantàstics setanta que Josep Piera va publicar l’any 2020. Des que vaig tenir notícia d’aquella novetat, sempre vaig voler llegir els records del poeta admirat i de l’amic generós amb els seus amics i amb la literatura. Però circumtàncies que ara no podria recordar ni detallar van anar retardant aquella lectura fins fa poc més d’un any, quan l’escriptor ja era mort.
Durant aquest interval, havia coincidit unes quantes voltes amb Piera, recorde per exemple una participació conjunta en un homenatge a Maria Ibars, a Pego. Si hagués llegit a hora Els fantàstics setanta hauria sabut oportunament l’amistat que unia el poeta de la Drova i el pintor Pastor de Velasco, gendre de l’escriptora de Dénia, i com aquella casa, la Penyamar de Maria Ibars, va ser tan decisiva en la formació del jove Piera. En la seua intervenció a l’acte de Pego, Piera va contar aquell episodi i després, sopant, el va comentar amb una gran senzillesa, com si fos la cosa més normal del món que ningú dels qui compartíem taula aquella nit poguérem saber aquell vincle que ell conta tan detalladament a les seues memòries que no havíem llegit. «La primera obligació de l’escriptor és fer-se llegir», escrivia Fuster, però Piera no va intentar en cap moment demanar de ser llegit, va obviar la nostra ignorància i va continuar parlant amb total naturalitat i aquella nit va saber posar elegantment l’educació i la correcció per davant de l’obligació.
Fa dos estius, Josep Piera i jo vam coincidir també en un viatge literari a Formentera. Durant el trajecte i al llarg d’aquell dia vam parlar llargament, no podíem saber que era la nostra última entrevista. Vam parlar molt de literatura i de moltes coses més, de projectes i de coses que no havíem escrit o havien escrit altres però en cap moment, com era d’esperar, hi hagué cap retret pels llibres no llegits.
La mort de Piera em va sorprendre, sabia que era un malalt permanent però mai no esperes o no vols esperar un desenllaç tan inevitable. I mesos després vaig trobar en una llibreria, per fi, Els fantàstics setanta. La confessió en primera persona convida a l’autenticitat, en aquests dos volums de memòries trobem un Piera sincer, sobretot i en primer lloc amb ell mateix, que narra algunes experiències que en certa manera ens uneixen des de llocs, moments i intensitats òbviament diferents. Ell i jo coincidim en la passió per la literatura, en el fet de ser de poble, d’haver-nos criat enmig d’una natura que encara ens parlava i d’haver-nos format inicialment en una llengua que no era la nostra. Ell ho conta d’una manera admirable:
L’altre moment que se’m va quedar gravat no sé si va aclarir o confondre un dilema que duia dins de feia temps. Anàvem passejant per un camí de la vega de Granada, el poeta Antonio Carvajal, el seu company, Carlos Villareal, i jo. Parlàvem de poesia, dels missatges simbòlics de la iconografia religiosa —jo n’estava interessat, especialment pel món poètic del llenguatge sagrat, havent llegit Mircea Eliade—, quan, amb un gest imperceptible, Carlos Villareal trencà un branquilló d’una planta que creixia a la vora del camí. L’olorà i me l’oferí, dient-me amb un somrís:
—Toma, huele el hinojo, esto es la poesia.
—¿Hinojo?
No entenia què m’estava volent dir.
En oldre la dolçor del branquilló que m’oferia, vaig sentir sobtadament que el hinojo era el fenoll. I que sí, que la poesia sabia fondre les sensacions més íntimes i insòlites en un mot, i en un instant.
Les preguntes que em vaig fer calladament aleshores van ser: ¿Per quina raó hinojo em resultava un mot sense olor ni sabor ni color, i fenoll em traslladava als temps infantils a la Drova, al gust de les caragolades de ma mare i a uns altres ambients i moments estiuencs i festius? Es podia sentir la vida en una llengua i poetitzar-la en una altra? Certament, casos n’hi havia. Calia escriure la poesia en la llengua de la consciència, en la dels somnis, o en la del cos? La resposta la duria el vent, que deia Bob Dylan. Què fer? No ho tenia clar.
M’adonava que els poetes andalusos no tenien aquest dilema, però jo, sí, en tant que valencià. Ells podien triar de models poètics Góngora, Bécquer, Aleixandre o Lorca, o tots alhora, o no cap. Jo, com a valencià, només sentia com a referents lírics pròxims, en aquell moment, Ausiàs March i Francisco Brines; i, entre ambdós, hi havia un silenci de segles, dues llengües i dues tradicions distintes, una problemàtica històrica i civil amagada, una buidor en passat, una fantasia de futur… Una història a la qual calia afegir-hi una altra d’anterior, fins aleshores desconeguda, la poesia àrab. Tot plegat resultava una embolicada madeixa mental per a mi. No era la primera vegada que se’m plantejava aquest conflicte lingüístic, estètic, i també poètic, i polític, com quedaria clar al cap de poc.
Sempre he pensat que les paraules fan un gust i tenen una olor, sonen i remeten a un temps i a unes persones, o només són artefactes que serveixen per a designar, quasi només per a assenyalar amb el dit, més o menys acuradament, les coses. Podria adduir en aquest mateix sentit experiències pròpies que m’acostarien al que conta Piera, però no és el moment, en altres llocs han quedat escrites. Ara em cal lamentar que he fet tard, que no he pogut dir a l’amic i admirat escriptor Josep Piera quant m’ha agradat llegir aquest llibre seu. No em considere un dels seus millors lectors però sí que he seguit la seua obra i l’he anada llegint amb més o menys puntualitat, malgrat que aquesta volta no haja estat així. La puntualitat, en la majoria de casos, és un valor negligible en literatura. L’única puntualitat que hi compta és aquella que et fa arribar a un llibre en el millor moment per a llegir-lo.
Quede dit que m’ha agradat molt llegir el Piera més íntim. I quede dit que no he trobat una manera millor de continuar una conversa forçosament inacabada. I quede dita la meua culpa per no haver estat capaç de fer un reconeixement personal, cara a cara, quan encara era hora.
I voldria acabar donant la veu al prosista:
Droveria
He eixit a veure el Cingle Verd, il·luminat per la llum crepuscular, mentre al cel es congrien núvols negres. El cingle sembla un aligot verd que vol alçar el vol. Cap a l’infinit blau.
Núvols negres es trenquen en topar, i entropessar, amb el cim altiu de la muntanya de l’aigua.
Esclata la tempesta, amb llamps que baden la fosca, mentre uns trons timbalers m’atabalen quan ressonen volent acomiadar la primavera.
Un llamp ha clavillat la vista, com un tret de llum, una pedrada en un espill. Han començat a caure gotes amenaçadores. Plou poc però… Un espectacle pirotècnic. Efímer.
No ha pedregat. Passa veloçment. Torna la calma.
I la llum enlluerna.
Els ocells escampen el revol pels arbres, contents piulen i encanten els jardins, i l’olor de la muntanya embauma l’ànima mineral i la pròpia.
Els bancals s’omplin de flors silvestres, les malves reials destaquen en aquest llenç amb taques de llum.
Els geranis floreixen a les finestres, a les escales, als balcons i a les terrasses, als patis de cada casa. Colors cridant cançonetes pasqüeres.
Alegria.
Les fruites van madurant de pressa. Els albercocs, les cireres, els nispros, les mores de les moreres, no les dels esbarzers. Unes les mengem acabades de collir, fresques i dolces; unes altres cauen a terra, i les mengen les merles, o les formigues.
Fa uns dies vaig veure sobre la tija espigada i florida d’una xicòria, dues descarades caderneres: un dibuix xinés.
La instantània va durar uns segons, però se’m va quedar grafiada.
La imatge fugaç de la bellesa. Una instantània feliç. La gràcia efímera del goig.
La vida és això, al capdavall: sentir el vol d’un ocell que s’atura a besar una flor, i li xupla la mel de l’ànima.
L’estiu.
Sí, Pep. La vida és això, i la literatura també és això, que acabe de rellegir. Perquè, al capdavall hi ha llibres que arriben tard però la literatura sempre troba una hora per a arribar i quedar-se entre nosaltres.