(Recomane especialment l’audició d’aquest pòdcast perquè incorpora els fragments musicals citats)
Ha passat l’estiu del Mundial, dels incendis, de la calor incessant i extrema, de l’eclipsi i de l’Odissea de Christopher Nolan. Tot ho hem anat suportant, salut que tinguem i, si n’han de venir, «que me’n vinguen de noves», com exclama l’Ulisses d’Homer en uns versos dramàtics referits a les desgràcies, que nosaltres transformaríem dient que ens en vinguen de noves, d’alegries, posats a dir i a desitjar en aquest inici de temporada.
Confesse que no tenia gaire curiositat inicial per la pel·lícula de Nolan però les tertúlies estivals prenen molt de temps i són ocasions per a parlar llargament sobre qualsevol tema. És clar que sobre l’Odissea, així dita en general, tothom s’ha cregut amb dret, que jo no negaré a ningú, i amb autoritat per a parlar, en molts casos sense haver llegit el text homèric o també sense haver vist la pel·lícula de moda. Passa com amb el futbol, que ja és trist, cal fer un exercici arriscat i no impossible de funambulisme argumental per a posar al mateix nivell de debat el poema èpic i el joc de la pilota, del qual segons deia Johan Cruyff tothom es creu que ho sap tot però molt poca gent és capaç de diagnosticar encertadament una fase del partit i molta menys encara de corregir-la, si convé. Tot demana un punt d’especialització o d’aprofundiment en el tema, si hom no vol caure en els vicis gratuïts d’una tertúlia d’esmorzar o en un sopar de cunyats, que estan molt bé però no «van a missa», ni enlloc.
Però després de veure la pel·lícula, el fastuós espectacle visual i sonor, em van venir les preguntes esperables: quanta gent que ha anat al cinema creurà que «ja» coneix l’obra d’Homer? Quanta gent prescindirà del text literari perquè la pantalla ja li l’ha substituït? I, finalment, quanta gent que, per la inducció fílmica o per la moda o per qualsevol altra causa, llegirà els versos homèrics, sense l’entrenament necessari ni la documentació mínima, acabarà creient que perquè sap que hi ha unes sirenes, un ciclop, unes deesses i un gosset vellet que es mor ja coneix l’Odissea?
Què hi ha darrere de l’evidència que fa infinita i eterna l’Odissea d’Homer i totalment efímera la versió de Nolan? Els experts coincideixen en el divorci entre tota versió literària original i la immensa majoria de traduccions al llenguatge cinematogràfic. «És una altra cosa», diran la majoria, i és lícit que cadascú faça «una altra cosa», perquè l’original és l’original i de la resta no podem ni tan sols dir que són còpies, són «una altra cosa».
Una simple cerca per Internet, em du al vídeo «Por qué la Odisea es tan fascinante», una entrevista amb l’historiador i expert en mitologia Gonzalo Rodríguez, publicada a Youtube, en què qualifica La Iliada, La República de Plató i l’Odissea com textos «sagrats», «fundacionals» de la cultura europea i explica per què. Comença situant el llibre que ens ocupa en el seu marc històric i cultural: es tracta d’una llegenda contada en l’Edat del Ferro, que remet a una història ocorreguda a l’Edat del Bronze. Per tant parla ja d’un mon antic i desaparegut a causa de la indoeuropeïtzació que és a la base de la formació dels pobles hel·lens, llatins, germànics, etc.
Gonzalo Rodríguez opina que per al lector europeu contemporani, l’acostament a l’Odissea ha de ser un exercici de «reconnexió identitària ancestral», el món contat per Homer, amb els deus grecs, Circe, Calipso, Ulisses, etc. ha de ser un viatge a la nostra «matriu ancestral sagrada». Les citacions entre cometes són seues; l’expert repassa, tot seguit, i aprofundeix en el significat simbòlic de cadascun dels passatges del relat homèric, a la llum del seu plantejament inicial resumit més amunt.
En conclusió, l’entrevistat, al final, parlant de la pel·lícula, diu que no la veurà, que tenint el text original no li fa falta la versió de Nolan, ni a Nolan —afirma— li fa falta que ell vaja a veure la seua pel·lícula. Són, òbviament «coses diferents», quan no contradictòries i fins i tot enganyoses. Em remet, torne a dir-ho, a l’entrevista completa i la recomane. Jo modestament he llegit i rellegit els versos d’Homer en diferents traduccions —lamente que no puc fer-ho en l’original— i he anat a veure la pel·lícula, així crec que tinc una opinió pròpia, afortunadament molt coincident amb la del doctor Rodríguez, fins i tot abans d’haver-lo escoltat i d’haver après moltes coses que no sabia.
M’agradaria ara poder fer un repàs complet de totes les pel·lícules i novel·les i fins i tot poemes que han partit dels relats homèrics, tots són «coses diferents» de l’original, alguns l’han traït i tot, d’altres l’han il·lustrat més honestament i n’hi ha que se n’han servit només a manera d’homenatge sense més pretensions. Tots són «licitament» coses diferents de l’original, que és un i només un i sagrat i inviolable.
I mentre escric, encara sota la calor de la Mare de Deu d’Agost, pense en el Misteri d’Elx, que enguany no he vist encara però l’any passat sí i moltes voltes abans també. Sona al reproductor musical que gairebé sempre em fa companyia el «Cant de l’enyor» de Lluís Llach, i evoque l’impacte que em van produir aquelles veus de Marina Rossell, de Maria del Mar Bonet i del mateix Llach allà cap a la meitat dels anys vuitanta, fa uns quaranta anys, quan ja havia anat a veure el Misteri d’Elx i vaig poder identificar clarament aquelles melodioses notes de fons. Em va agradar que un cantautor modern com el de Verges recollís i transformés la nostra tradició medieval per a cantar la mort d’una altra Maria, la seua mare.
És clar que allò no era el «Misteri» però me’l recordava molt. I continue la cerca, busque el Misteri d’Elx al mateix reproductor, però no vaig directament a les fonts genuïnes sinó que espigole i em trobe el cant «Ai, trista vida corporal» en una versió de la Capella de Ministrers. El text és el mateix del Consueta il·licità, però la música té variacions importants, com veurem.
Ai, trista vida corporal!
Oh, món cruel tan desigual!
Trista de mi! Jo què faré?
Lo meu car Fill, quan lo veuré?
Deu fer un parell d’anys, un amic que sabia el meu interès antic i sempre renovat pel Misteri, em va regalar un estoig amb dos CD de la Capella del Misteri on puc escoltar aquesta altra versió, una variació, del mateix tema.
I sense ànim de ser exhaustiu, vaig finalment a l’audició dels mateixos versos tal com sonen a la celebració de la Festa, reproduïts al mateix disc.
Les variants citades del Misteri no són les úniques que podem trobar, n’hi ha moltíssimes més, cantades per dones o per homes, per la Capella del Misteri o per altres formacions, la diversitat és major del que sembla, al marge de l’original que es representa, només, a la basílica de Santa Maria d’Elx.
I estant en això, faig un cafè, un descans, que aprofite per a furgar per les xarxes socials i em trobe una notícia relacionada amb el Misteri, els algoritmes saben de nosaltres més que nosaltres mateixos. Un grup de feministes, desconeixent i desafiant els conceptes definitoris del teatre religiós medieval i els seus peculiars resultats sonors, ha engegat una campanya en favor que les dones participen i canten en la representació del Misteri. La «discriminació», diuen, «és incompatible amb els valors propis d’una societat democràtica».
No puc evitar de tornar a pensar en l’Odissea d’Homer i en la pel·lícula de Nolan, en la peça única i en totes les variants, en l’original intocable i en la llibertat creativa. Però pense també que pel·lícules com la de Nolan, versions massa esbiaixades de l’original, ens desvien del sentit profund, «ancestral» i ens projecten cap a una identitat i un missatge diferents, contradictoris i tot, a voltes; tant que, com en el cas de la notícia, perdem i trabuquem el sentit genuí de la paraula «democràcia», és a dir del concepte etimològic de «govern del poble», i la confonem amb la falta de respecte, amb la reescriptura ideologitzada de les peces clàssiques úniques i irrepetibles.
Conservem l’original i creem «una altra cosa» en un altre llenç, si volem, però no n’alterem la base. Aprofitant un argument del doctor Rodríguez, quan convertim Ulisses en un repatriat de la guerra de Vietnam i l’espectador ho accepta, la cosa ja ha arribat molt lluny. Cal que tornem enrere i que pensem. I senzillament, no podem repintar els retaules medievals i ocultar les vides, a voltes massa truculentes, dels sants màrtirs per allò de no fomentar la violència i la crueltat entre «els xiquets i les xiquetes». Sempre podria quedar, és clar, l’alternativa de no entrar als museus ni a les esglésies, però crec que llavors encara hi perdríem més.