De sobte m’adone que estic escrivint el darrer pòdcast d’aquesta tercera temporada d’Amb veus d’altri. Tres anys d’aprenentatge del seu autor i tres anys d’anar compartint petits detalls de la nostra literatura, sobretot, però també algunes pinzellades de textos importants d’altres literatures. Tres anys, en definitiva, de trobar-nos quinzenalment —llevat dels períodes de vacances escolars que Ràdio Pego respecta— al voltant d’una veu manllevada «que té coses a dir».
I m’adone que escric mentre a fora el col·lectiu docent del País Valencià està en peu de guerra, des de fa ja quasi un mes, contra les arbitrarietats i la mala voluntat de diàleg de la conselleria del ram i de tota la Generalitat de l’odi i de la insensibilitat social, que pretén fer esborrar la memòria de dos-cents vint-i-set morts per una DANA mal gestionada per ells, tot destruint l’ensenyament públic i desballestant el treball de tanta gent, durant més de mig segle, per recuperar el nostre valencià, «el català de tots» —com deia Enric Valor.
Vaig fer la vaga estatal de l’ensenyament de l’any 88, que ara s’invoca tant, i sé com és de dura una vaga. En aquella, entre altres guanys importants, vam fer dimitir el ministre Maravall, també per incapaç d’afrontar el conflicte, i vam doblegar la prepotència del llavors invencible PSOE de Felipe González. No va ser poca cosa, tampoc per a nosaltres, que vam haver de resistir molt i molt costosament. Ara, el final encara és incert però siga quin siga, la lluita serà persistent i farà forat, serà un pas més, un pas necessari per a la recuperació dels valors democràtics, pedagògics, cívics i òbviament lingüístics que l’escola progressista d’aquest país defensa.
I és en homenatge i reconeixement als mestres i professors que estan lluitant d’una manera tan exemplar —òbviament no m’oblide de «les» mestres i «les» professores, que incloc en el “genèric” no marcat— que voldria reportar avui el relat d’una altra lluita narrada precisament per Enric Valor a Sense la terra promesa, una novel·la enciclopèdica, amb més de cent-trenta personatges, centrada sobretot en el desclassament dels germans Mauri i també en una sèrie de conflictes humans que abasten totes les classes socials de Cassana.
La novel·la és coneguda i no m’entretindré en aspectes argumentals o estilístics, tan valuosos sempre en el novel·lista de Castalla. Ara, senzillament reproduiré la notícia de l’esclat d’una vaga general, la de 1917, que arribà a agitar la societat cassanenca a causa de la crisi agrària, tal com la recull al seu diari Joan Monlió, «Garibaldi», un excèntric ciutadà:
Dia 20 de juliol.- Segons notícies fidedignes que arrriben de Madrid i València, ha esclatat una extensa vaga revolucionària que ahir ja afectava totalment aquesta darrera capital. El personal ferroviari i portuari valencià ha adoptat una actitud revoltosa.
Per no allargar massa aquestes reflexions, em limitaré a seleccionar alguns apunts més del diari de Monlió:
Dia 28 de juliol.- La vaga revolucionària que ha commogut tota Espanya, duta a terme amb la manca de coordinació habitual, no ha tingut la menor repercussió a la nostra vila; tothom, durant els esdeveniments, s’ha lliurat ací tranquil·lament a la sega i al començament de la batuda de cereals.
Aquest mal endèmic de la falta d’una acció proletària conjunta, s’explica a Cassana en aquesta ocasió per haver coincidit amb el moment de guanyar jornals una mica extraordinaris. Les dones dels camperols, elles prudents i conservadores, deuen haver-los aconsellat de no moure’s.
[…]
Dia 5 d’agost.- Les tertúlies dels casinos s’han animat amb la crisi, amb la imminència d’aquesta prova de força entre el règim corromput de la falsa democràcia monàrquica i una àmplia però desordenada oposició. Hi ha molts assumptes polèmics damunt les tauletes de pedra marbre i a l’ombra de les nogueres de la carretera.
La marxa de la Guerra Europea, la Revolució Russa ja en definitiu avanç no sabem cap a quins objectius concrets després de la caiguda del tsarisme, la proximitat de la Revolució Espanyola, l’esfondrament dels preus del vi, ja definitiu… són temes que apassionen i omplen el noranta-nou per cent de les públiques conversacions.
Monlió escriu poc més, al seu diari, sobre aquells fets, però ix al carrer el dia 17 d’agost quan les passions esclaten, i pensa:
No era d’aleshores, clar és, que ho tenia meditat. Però ara se li clavava als ulls i a les orelles amb una amarga evidència. La República? Tal vegada. Però no la panacea. la revolució social, tan necessària, trigaria anys, molts anys a venir. Les teories del socialisme científic, a ell mateix li havien costat d’entendre i sobretot de «sentir». Què n’havien de saber aquella munió d’homes? Certament no coneixien altra cosa més que haver patit i que patien, de generació en generació. Però quin remei hi veien? Garibaldi sabia millor que ningú que aplicaven un sentit comú fals, fet d’ànsies individuals i de seculars prejudicis ficats en el moll dels ossos. Eren revolucionaris, i lluitaven contra la propietat privada precisament per la seua profunda vocació de propietaris frustrats. Ells amaven la terra que treballaven, i la volien seua, per a cadascun d’ells, però en total gaudi; privat, terra pròpia, «el seu tros», en una organització econòmica de plantejaments confusos que no presentava cap eixida vers la vertadera revolució social.
“I com s’han unit tan fermament contra l’opressió?” -meditava Joan- I ell tot sol es responia: «Es senten units perquè són tots pobres, no perquè són tots homes».
Eren pobres que havien dit prou, potser sense entendre l’abast del conflicte que els donava, potser per primera volta, l’oportunitat d’enfrontar-se als poderosos i l’esperança de derrotar-los.
Estalviaré el relat dels fets que ocorregueren aquell dia a Cassana, segons la novel·la, la lectura d’Enric Valor és insubstituïble i sempre molt recomanable. En resum hi hagué aldarulls i discussions, els conservadors des del balcó de la casa de la vila i el poble des de la plaça; hi hiagué insults, amenaces, armes a mà, i algun intent de violència. Però també intercanvi d’informacions contradictòries, tothom volia “guanyar el relat”, no hi ha res de nou sota el sol. Diu l’alcalde, el conservador Roc Vilaplana:
—Us haig de donar una mala notícia… i és que m’han comunicat per telèfon, i no fa massa, que la revolució ha estat dominada quasi per complet per les forces addictes a la monarquia i a l’ordre establit. M’acaba de dir el governador que la capital de la província ha estat presa militarment, igual com s’ha esdevingut a Barcelona i Saragossa i València i Bilbao… i per a què dir-ne més? També a Madrid…
—Això és mentida —interrompé u.
Per sort per als jornalers, no estaven sols, hòmens com Albert Mauri, pertanyent a la petita aristocràcia local, i Ferran Cervera, propietari rural, havien abraçat el republicanisme. I és aquest darrer qui contesta al batlle:
Llavors es sentí baix a la plaça una veu ferma que començà:
—Senyor alcalde! En nom del Centre Republicà de Cassana, permeteu-me que us diga que dubtem molt de les vostres informacions arrogants i interessades.
Era Ferran Cervera, és clar, moltes dones i molts hòmens -pobres!- es meravellaren de mots que tan encertats i cultes que a penes entenien.
—Quin gust saber parlar així —murmuraven.
—Les notícies… les que tenim nosaltres, són totalment diferents —continuà el tribú republicà— la república ha estat proclamada en la major part de les capitals d’Espanya i també a tots els pobles importants.
Ell sabia que exagerava; però esperava, alhora, que les coses acabarien per ser tal com les deia.
Els llibres d’història expliquen a bastament el desenllaç d’aquell episodi revolucionari, una frustració més de la causa popular i republicana. Sembla que la història és feta de frustracions, però vivim a cavall de petits guanys, de drets que avui ens semblen normals i inamovibles i en realitat són el resultat de lluites intermitents no del tot reeixides, de petites o grans victòries d’aquells que un dia van dir prou, no de la magnanimitat del poderós, rara és la magnanimitat en ell. Però són també el resultat de l’esperança, per això volia acabar aquesta tercera temporada d’Amb veus d’altri amb un cant a l’esperança, amb una proclamació narrada a Sense la terra promesa:
Ferran [Cervera] va eixir al balcó, vermell, una mica exaltat. L’acompanyaven els dirigents dels treballadors i la junta del Centre Republicà, on hi havia l’Albert Mauri, que, per fi, es sentia més poderós que l’invisible Olcina. Mentrestant, de tots els racons de la vila havien anat acudint a la plaça moltes dones i xics, i també molts homes més o menys neutrals o més o menys temorosos i escèptics. Degué passar de quatre mil el nombre de persones que van escoltar la proclamació que féu Cervera.
-Cassanencs!
L’entusiasme es traduïa en una remor confusa.
-Cassanencs! -repetí la seua veu de baix, ferma.
-Txxxt!
-¡Avui és un gran dia per al nostre poble i per a tota Espanya! El poble honrat i treballador, els homes de cor generós i lliberal, els amants de la justícia, del progrés i de l’ordre, i també, per damunt de tot, de la fraternitat i de la igualtat dels homes, s’ha alçat pacíficament contra una monarquia que s’aguantava com un arbre corcat, un arbre de vicis inconfessables, de lladrera administrativa, de privilegis irritants, de falta d’honestedat pública… aquest arbre, dic, que ha estat dessocat per fi pel vent de la nostra revolució.
La gent va aplaudir amb gran aldarull.
-Cassanencs! En nom de tots vosaltres, treballadors, comerciants, propietaris progressistes, artesans, industrials emprenedors… i en el meu, és a dir, en nom de tot el poble que refusa un règim de caciquisme i oprobi i esclavitud, proclame solemnement la república en la noble i lliberal i laboriosa vila de Cassana. Visca la república!
-Viscaaa! -bramà la gentada.
I visca la lluita dels nostres docents. Algun dia, tots junts, proclamarem «la república» de bona veritat. I serà un dia que durarà anys.
Ens tornarem a trobar la pròxima tardor. Mentrestant, moltes gràcies per l’atenció i que passen bon estiu, amb bones lectures, un somriure, i tota la llibertat de què puguem gaudir i ens faça ben feliços.
I visca!!! Però tinc tants por de tot el que pot passar amb el panorama que tenim en tota la península.!!!!
Que
Helena, se m’ocorre una dita que diuen al meu poble: “la por guarda la vinya”. I tanmateix…