Fa unes setmanes al·ludíem a la «pallassada parlamentària» —així la vam qualificar i no ens en desdiem— que havien muntat ses senyories del PPVOX al voltant dels autors catalans i de Fuster i d’Estellés. I fa uns dies vaig escoltar un parlamentari francès que, en seu parlamentària, citava el següent proverbi turc: «Quan un pallasso s’estableix en un palau, el pallasso no esdevé rei, sinó que el palau esdevé circ». I com que el circ em mereix molt de respecte i els pallassos també, ens mantindrem lluny dels circs transitoris, i fidels al fil de les nostres consideracions.
També fa unes setmanes, evocava una discussió al voltant d’una paella pasqüera. I per una estranya associació m’ha vingut a la memòria un dia de classe de literatura contemporània de segon de batxillerat i un alumne, de nom Vicent, que recorde molt. Havíem dedicat aquella sessió al Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, i convé recordar que, com va ironitzar escèpticament ell mateix, «Joan Fuster és la mesura de totes les coses». Aquelles classes eren apassionades, dialogades, llegíem i comentàvem distesament, sense cap aparença de «rigor acadèmic» però amb un mètode clar i definit que conduïa l’alumne a viure la literatura com a una cosa important. No recorde l’article del Diccionari que llegíem aquell dia, probablement un dels darrers del llibre, i devia ser al final de la classe quan Vicent va exclamar:
«Hosti, este llibre me l’emportaré jo a les paelles amb els meus amics!»
Després ho va explicar més detalladament. Aquella colla de jóvens, quan acabaven de fotre’s la paella, jugaven unes partides a cartes i parlaven, es veu que fogosament, de tot i de no res. Per això Vicent va pensar que aquell llibre, que ell havia descobert feia potser un parell de setmanes, era adient per a traure temes i discussions entre els seus amics.
Ens veiem, molt de tant en tant, Vicent i jo, passats tants anys, i algun dia hem recordat aquella troballa seua i aquella frase tan espontània.
Fuster té aqueix encant, que és capaç de parlar de qualsevol cosa, d’exercir un mestratge, d’interpel·lar el lector i, si és el cas, de traure’l de qualsevol «somnolència digestiva», com deia ell mateix.
I com que tinc el vici de tenir sempre un «Fuster a mà», m’he trobat inesperadament aquest text seu:
L’altre dia, a Londres, vaig assistir a un «recital» de Joan Salvat-Papasseit. En les occasional publications de l’«Anglo-Catalan Society» acaba de sortir un volum de Selected poems d’en Salvat, firmat per Dominic Keown i Tom Owen. Jo ara dubto respecte al sentit «semàntic» que s’hagi d’atribuir a l’adjectiu anglès occasional. Penso, en definitiva, que la traducció de Salvat, i de molts altres escriptors catalans, poetes o no, a l’anglès, no hauria de ser occasional, sinó sistemàtica. La «projecció exterior» de la literatura catalana no ha estat fins ara preocupació de ningú, oficial o privada. La quantitat de merda literària que ens empassem en castellà, i vinguda dels quatre punts cardinals, hauria de preocupar-nos. Això és el mercat: d’acord, però ¿no estem fent l’imbècil els qui encara, i de tant en tant, tenim l’obsessió d’escriure en aquesta acantonada i acartonada llengua que és i —ai!— ha de ser el català? I el cas és que, quan, a Londres, sentia recitar els poemes de Salvat-Papasseit en català i en anglès, em vaig retrobar «deprimit». Quin gran poeta, en Salvat, amb mitja dotzena de poemes! Salvat és, encara avui, un poeta tan «marginat» com sempre ho fou: per anarcoide i per tísic. La collonada de l’«avantguarda» dels crítics l’ha afligit encara més. Les petulàncies retòriques de Carner, de Riba, de Foix, són magnífiques: magnificents. Però Salvat era una altra cosa. Avantguardista? «I tan pobres com som…».
«Salvat era una altra cosa». En altres llocs, Fuster ha escrit ben àmpliament sobre Salvat. Fa molts anys, per exemple, vaig comprar un volum, atractivament editat, Contra el Noucentisme, que conserve, a pesar que aquells textos sobre Pla, Espriu i el mateix Salvat ara ja formen part de la meua biblioteca en el cinquè volum de l’Obra Completa del mestre de Sueca.
«Salvat era una altra cosa», un poeta proletari, el primer de la literatura catalana:
NOCTURN PER A ACORDIÓ
Heus aqui: jo he guardat fusta al moll.
(vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll)
Però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l’angoixa;
sota els flandes
i els melis,
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d’esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d’estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc.
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes.
i en la boira es perdia el trepig
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll.
Ni sabeu l’oració dels fanals dels vaixells
—que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles.
«Salvat era una altra cosa», no són les «petulàncies retòriques de Carner, de Riba, de Foix […] magnífiques: magnificents.» Els poetes, cada poeta té les seues èpoques propícies; nosaltres, els de la meua generació, llegíem Salvat allà pels anys setanta del segle passat, quan totes les llibertats estaven per estrenar, érem jóvens i teníem il·lusió en les coses que havien de venir i no ens calien les retòriques. Per això Salvat era el poeta de l’amor, quan l’amor era un joc que calia amagar:
QUIN TEBI PLER
Quin tebi pler l’estimar d’amagat
tothom qui ens veu quan ens veu no ho diria
—però nosaltres ja ens hem dat l’abraç
i més i tot, que l’abraç duu follia.
La seva cambra si em té enamorat!
¿On és l’espieta que l’amor ens priva?
No costa gaire de compartir la sensació que degué tenir Fuster aquell dia a Londres quan escoltava els versos de Salvat-Papasseit traduïts i aïllats de tot condicionament, així, en estat pur, sense complexos, ni prejudicis, ni necessitat de justificacions. La nostra literatura aquella nit lluïa com hauria lluït el bo i millor de qualsevol literatura.
Salvat era un poeta de qui deien que se servia de la poesia per a viure allò que no podia viure en la vida real a causa de la seua tuberculosi.
TOT L’ENYOR DE DEMÀ
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
—Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrents
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
I retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: —Ja ho té tot?
i les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
—Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Sí, Salvat és això i molt més, un poeta sincer, un poeta lluitador, un poeta valent, un poeta que ens fa viure i sentir la vida a flor de pell, com segurament acabem de sentir-la ara. En algun temps va ser un poeta «avantguardista», transgressor en el fons i en la forma, un poeta provocador. Deixeu-me citar-ne uns versos darrers, casualment de tema circense, un veritable crit de guerra:
Margot ara m’esguarda fit a fit i en caient del
Trapezi he llegit un anunci a la pantalla:
ESCOPIU A LA CLOSCA
PELADA
DELS CRETINS
I sí. Pense en aquell alumne Vicent a qui també vaig fer assaborir alguns versos que acabe de citar. Potser li veig encara els ulls vibrants d’emoció i aquell somriure vivaç que no enganya.
I sí. «Escopiu a la closca pelada dels cretins» que, per exemple, ens volen privar de poetes com Salvat-Papasseit pel simple fet d’haver nascut a la Barceloneta.
Cretins! Que nosaltres ja ens hem dat el plaer i més i tot, que el plaer du vida.