Hi ha situacions en la vida que, arribades a un cert punt, fan impossible el consens, l’arribada a una solució mitjanament i igualment satisfactòria per a totes les parts en conflicte.
Pense per exemple en aquest conte breu de Pere Calders:
Qüestions de tràmit
Van dir al reu que tenia el dret d’una última voluntat, però ell respongué que passava, perquè no s’entendrien pas.
Però no cal anar tan lluny per a trobar-nos amb posicions irreconciliables. N’hi ha prou amb una manca de flexibilitat, en un error o en una informació inexacta perquè dos no puguen avenir-se.
Tot això ve per una discussió que vaig presenciar en un dels dies de les paelles pasqüeres. El tema, ara, no ve al cas; com no ve al cas la qualitat del vi ni de les menges cuinades i servides. Però l’escena, des del meu punt de vista d’observador, s’assemblava al conte també de Pere Calders que llegiré i comentaré tot seguit i a gran part del xoc de realitats que oposa l’autor al llarg de la seua obra.
No sé per què ara no està de moda llegir aquest agut narrador i en altre temps ninotaire i fins i tot cartògraf i infiltrat republicà en les files feixistes en temps de guerra. Exiliat també va ser, Pere Calders, i potser això el va ajudar a conviure amb mons diferents i a reflectir-los i a contrastar-los en els seus contes, sempre lúcids i plens de sentits no del tot evidents a primera vista. El conte que llegiré és dels més coneguts però s’ajusta al tema de l’«obstinació», de què volia parlar avui, i a l’extensió requerida per a un espai com el que podem destinar a «Amb veus d’altri»:
Invasió subtil
A l’Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.
A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.
Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida —«amb força ceba», digué—, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.
M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.
D’altra banda, parlava el català com qualsevol de nosaltres, sense ni l’ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació —gestos, paraules, entrades de conversa—, al fet concret que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.
Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. «Venc sants d’Olot, jo», digué. «Encara hi ha mercat?», vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…
—No hi ha res com a casa! —reblà amb un aire de satisfacció.
—Viviu al vostre país?
—I doncs? On voleu que visqui?
Sí, és clar: són rodamons i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Club de Futbol Barcelona a la solapa.
Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.
—I d’on ho has tret que és japonès? —em preguntà ella.
Vaig riure, potser no de bona gana, compadit de la seva innocència.
—Els conec d’una hora lluny… —vaig contestar-li.
—Que vols dir que n’has vistos gaires?
—No, però els clisso de seguida!
—T’ho ha dit, ell, que era japonès?
—Ni una sola vegada. Són astuts…
—T’ho ha dit algú?
—Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!
Ens vam barallar. Sempre em burxa dient-me que sóc malpensat i que qualsevol dia tindré un disgust dels grossos. Com si no em conegués prou! Sembla que es complagui a no raonar i és d’una candidesa increïble.
Aquella nit vaig dormir poc i malament. No em podia treure el japonès del cap. Perquè mentre es presentin tal com són, amb la rialleta, les reverències i aquella mirada de través, hi haurà manera de defensar-se’n. Així ho espero! Però si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina.
La primera edició del volum Invasió subtil i altres contes, on apareix aquest relat, és de 1978, l’any en què vaig començar a ser professor. I de llavors fins a la meua retirada com a docent he tractat sempre de referir-me a Pere Calders en els programes de les meues classes. M’agradava abordar amb els seus contes la frontera entre la realitat i l’absurd, entre l’insòlit i la «veritat oficial». I en el cas del conte que ens ocupa, al llarg dels anys, sempre hi havia algun alumne que preguntava al final de la lectura: «Però és japonès o no?»
Ara, però, voldria cridar l’atenció en el protagonista i narrador i en l’obstinada defensa de la seua tesi:
«Vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.»
És a dir que la coneixença d’un personatge desconcertant, per a ell, li fa canviar una opinió pròpia, fixada prèviament i hauríem dit que inamovible. De la dona, diu que es complau «a no raonar». Però ell no és un home cabut, sinó tot el contrari, confia en els seus coneixements i en el seu instint, i diríem que no es deixa enganyar per l’aspecte, l’actitud, els gusts i la conversa d’aquell embaucador personatge misteriós, que potser no pretenia enganyar ningú. I no deixant-se enganyar, el bon home s’autoenganya.
I és durant la conversa amb la dona que el nostre protagonista dona els seus arguments: «Els conec d’una hora lluny», «els clisso de seguida», «són astuts», «Ningú no m’ha dit res, ni falta que em fa. Tinc l’instint esmoladíssim!»
Estalviaré ara les consideracions sobre el to deliberadament premonitori del conte que comentem. Certament, des de la publicació d’aquest «Invasió subtil», escrit potser alguns anys abans encara, hem passat unes dècades en què l’habilitat comercial i tecnològica del Japó ha condicionat les economies dites occidentals. Fins i tot actualment, l’àrea d’influència sobre nosaltres de més civilitzacions asiàtiques ha augmentat considerablement en extensió i en potència. Aquesta potser era la «veritat oculta» que Pere Calders ens presentava en aquest conte.
Però jo voldria tornar a la discussió d’aquell dia de paella. Ambdues parts no es podien posar d’acord perquè partien d’informacions contradictòries, procedents de fonts diferents, de tendències polaritzades i de la desconfiança en la fiabilitat del material probatori presentat per l’adversari.
En això, els acalorats comensals s’assemblaven al nostre protagonista, que, obstinat en les seues conviccions i confiat en el seu instint, no era capaç de considerar cap possibilitat d’error en la seua argumentació.
La cosa va acabar bé. Em consta que després d’aquella paella ja hi ha hagut alguna taula parada al voltant de la qual els tertulians de què parle s’han ajuntat i han intercanviat els parers cortesament i cordialment.
Però aquell dia, abans d’haver arribat al punt del no retorn, de l’acord impossible, m’hauria agradat llegir aquest altre conte breu de Calders on triomfa el poder de l’evidència, la valentia de l’oportú canvi de parer i l’avís que un excés de confiança —de fe cega, podríem dir millor— pot ser tan perniciós com una sobredosi d’obstinació:
Història castrense
Si els hagués manat de saltar per la finestra, ho haurien fet gairebé amb alegria, perquè hi confiaven cegament.
Fins que un dia els ordenà que saltessin per la finestra, i aleshores desertaren tots, perquè un home que disposa coses així no és de fiar.
Heus ací la qüestió: avui dia qualsevol, amb arguments enganyosos o no, ens podria fer saltar per la finestra. I caldrà tenir l’ull ben viu per a saber si qui mana o (mal)informa es mereix o no que l’obeïm o que desertem. I, arribat el cas, que salte qui haja de saltar per la finestra, si vol, si és que vol, que no crec que vulga, si el salt és veritablement perillós.