Ignore si la pallassada parlamentària que han muntat ses senyories del PPVOX prohibint als currículums escolars l’estudi d’autors «catalans», dit així, vagament, per a entendre’ns, i condemnant, a més, les figures de Joan Fuster i d’Estellés, acusats de ser «paradigmes del catalanisme literari», en benefici de Blasco Ibáñez y de Vizcaíno Casas, té o tindrà molt o poc recorregut. Les pallassades, quan no venen de pallassos reputats i seriosos, solen ser totalment prescindibles i no es mereixen ni una sola línia de reflexió. Es desqualifiquen per elles mateixes.
És preferibe anar «amb el cabet a la faena», com diu la gent d’ací, i no deixar que una estupidesa d’una magnitud tan considerable marque l’agenda de ningú. Tanmateix, el fet m’ha dut Mahatma Gandhi a la memòria quan, davant d’un tribunal britànic que el març de 1922 l’acusà de sedició i el condemnà a sis anys de presó, afirmà: «considere una virtut sentir desafecte per un govern que en la seua totalitat ha fer més mal a l’Índia que qualsevol sistema anterior.» I més endavant va dir: «En la meua modesta opinió, la desobediència al mal es un deure igual com ho és l’obediència al bé.»
No sé si hi ha cap altra alternativa. Contra l’arbitrarietat i el despropòsit, la desobediència, la desobediència i, en el nostre cas, més Fuster, i més Estellés i més autors «catalans» —així a l’engròs, per a entendre’ns— nascuts entre Salses i Guardamar i entre Fraga i Maó.
En el fons, parlem de catalanofòbia, que és el mal que tenen ses senyories grotesques; un mal que Fuster ja definia en un text de l’any 1982:
Sembla que, en un programa de TVE, preparatori del festival de la pilota i transmès des de Barcelona, uns cantants catalans van cantar en català. I sembla, també, que la cosa ha provocat l’eterna ira carpetovetònica. Naturalment, si en comptes de ser uns catalans que cantaven en català, haguessin estat uns ianquis cantant en anglès, per exemple, els «patriotes» de Màlaga, de Valladolid, de Saragossa, de Villaconejos de Abajo, ho haurien trobat perfecte. No hi haurien entès res, però ah! I el fet es repeteix, de tant en tant, a tots els nivells. Com sempre. La catalanofòbia—no crec que això sigui cap secret—ha constituït, de fa temps, potser segles, un ingredient fonamental de l’«espanyolisme», i, sobretot, quan es tracta de la llengua. El fenomen es pot detectar entre gent de dreta i entre gent d’esquerra: grateu la pell de l’«espanyol» i hi apareixerà l’«anticatalà».
Cal aclarir que Fuster reconeix—i jo amb ell— la bona voluntat de moltes iniciatives que «de terra endins» han volgut i han intentat infructuosament resoldre el problema. Tanmateix «som on érem», conclou el de Sueca.
I no ens enganyem, aquest pensament catalanofòbic ha fet forat, ha fet mal també entre nosaltres. Sota la forma d’un o de molts intents de mitigar l’evidència de la realitat incòmoda de la diferència, aquesta mateixa incomoditat és percebuda com a pròpia —i no de l’altre— per les mateixes víctimes del mal que les assetja, i es tradueix en una autocensura generalitzada i condescendent, tant més com, paradoxalment, inconfortable. Dit d’una altra manera, l’evitació del conflicte esdevé més còmoda que la defensa «conflictiva», si cal o quan cal, d’allò en què hom no ha deixat de creure. El mateix Fuster ja ho denunciava per aquells anys en un article intitulat precisament «Països Catalans»:
Això dels «Països Catalans», a Barcelona, va de baixa. Els polítics de tots els colors—o de la majoria dels colors—s’estimen més no parlar-ne. I fins i tot, segons em diuen, pressionen perquè tampoc no se’n digui res fora de la política. La meva amiga Eulàlia Duran, que explicava a la universitat «Història dels Països Catalans», s’ha vist obligada a renunciar a l’enunciat. ¿Per ordre de qui? Podria citar noms, i no ho faré, perquè desgraciadament són noms amics i jo m’estimo les amistats. Però cal ser conseqüents. El doctor Badia i Margarit, o el doctor Molas, i tots els doctors que convingui, quan confeccionen els seus programes, i es veuen forçats a parlar dels dialectes catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, o especulen amb la prosa de Llull i els versos de Marc, i han de tenir en compte Llorenç Villalonga o Andrés Estellés, ¿com s’ho han de fer per no dir «Països Catalans»? Jo els invitaria a inventar un nom diferent però amb el mateix abast. O, si no ho fan i abjuren de «Països Catalans», que ens deixin caure en el cantonalisme: que es limitin a Bernat Metge i al parlar de Gratallops. I els valencians els negarem el dret a «apropiar-se» de Marc, de Corella, de Roig, del Tirant, i de l’Estellés, i els mallorquins reivindicaran en exclusiva el Llull, el Turmeda, el Costa i l’Alcover, i fins i tot el Porcel o la Maria-Antònia i el mític Rosselló… Siguem una mica sensats. O «Països Catalans» o, com a mínim, desconjuntem la llengua i la literatura catalanes. Desconjuntarem més coses, de passada. Pensem-hi.
Les renúncies, totes les renúncies per autocensura acaben passant factura i costant més que la defensa a tota ultrança de les pròpies conviccions. Resumidament, si hem llegit bé el text anterior, ja en els anys vuitanta del segle passat, Joan Fuster constatava en eminents doctors de la Universitat de Barcelona la tendència a disfressar el nom de «Països Catalans», per tal d’evitar les ires del nacionalisme espanyol, i els convidava «a inventar un nom diferent però amb el mateix abast». No s’hi valien els succedanis i ni els eufemismes genuflexos. L’alternativa, seguint la mateixa exposició irònica de Fuster, és el cantonalisme, la divisió i el repartiment dels nostres autors, els autors de tots, en funció del lloc de naixement; en definitiva l’execució de la mateixa pallassada que el PPVOX pretén legislar en l’àmbit de les Corts Valencianes, però feta des de les nostres institucions acadèmiques, aquelles que ens són dipositàries del coneixement, de la ciència i de la raó.
Per això cal ser persistents i dir «la veritat sense repòs», tal com reclamava el poeta Espriu, per més incòmoda que puga resultar. Però hem usat deliberadament el mot «convicció», un mot que demana cautela, tal com aconsella el mateix Fuster al Diccionari per a ociosos:
Tota convicció —convicció seriosa— se us convertirà en prejudici per a les conviccions ulteriors. Penseu-hi. Cada convicció que adquiriu és un prejudici més que acumuleu. I ja sabeu què vol dir un prejudici: un vici d’origen. Si sou zelosos de la vostra llibertat intel·lectual, si aspireu a conservar la «disponibilitat permanent» que n’és el pressupòsit, heu d’esforçar-vos per ser homes d’escasses conviccions. El fanàtic és un convençut: un individu que està convençut de tot, que té moltes conviccions. No crec que el fanatisme sigui una perspectiva gaire amable. La prudència, virtut cardinal, aconsella evitar aquestes exasperacions mentals i morals. I al capdavall, per a circular per la vida, no calen massa conviccions. N’hi basten tres o quatre. Només.
Tres o quatre conviccions, només, però sobretot, diu ell, la preservació de la pròpia «llibertat intel·lectual». Per això cal ser desobedients, ara que manen aquests i perpetren aquestes barrabassades. I quan manen els altres, veurem què diuen i potser caldrà tornar a ser desobedients, si no es posen «en tall de raó», com diuen al meu poble. I ja n’hi ha prou per a avui. Tornarem a parlar de Fuster, d’Estellés i de qui faça falta. Serà una de les moltes maneres que tenim de desobeir.