“

 

 

 

Llegir la correspondència privada d’altri és, en principi, una intromissió, perillosa i no sempre legítima, en la intimitat de les persones. Tanmateix hi ha escriptors que prenen consciència que les seues cartes van més enllà del destinatari explicit i són alhora documents que ens acosten a una visió en primera persona de les coses que poden explicar la seua obra literària i fins i tot donar fe de les circumstàncies històriques del seu moment. Dit d’una altra manera, les seues cartes són, de fet, textos literaris i alhora documents d’un alt interès històric o cultural.

 

Alce la mirada i tinc davant meu els volums de la Correspondència de Joan Fuster. Milers i milers de pàgines d’intercanvi d’informacions, de projectes, de lectures i de tantes iniciatives que el mateix Fuster movia o en què s’implicava apareixen detallats en una vintena de volums publicats fins ara quan els treballs de compilació i d’ordenació continuen. Vindrà un dia en què disposarem de tota la correspondència fusteriana, que serà tant com dir una crònica extensa del món i del temps d’un dels protagonistes més destacats de la història dels Països Catalans del segle XX.

I si dic tot això és perquè també crec que el motor d’aquestes notes és a voltes una anècdota o una notícia més o menys recent que ens porta a tirar mà de la literatura. En aquests dies, quan el valencianisme és governat des de la més alta institució valenciana per uns personatges d’opereta, m’ha vingut a la memòria una carta de Fuster a Manuel Sanchis Guarner. Tot el volum de correspondència entre aquests grans homenots és una delícia d’humor, de confidències i de detalls que ens fan entendre moltes coses del passat i del present d’aquest país.

 

Els qui vam poder fer els cursos de valencià de Lo Rat Penat, quan aquella històrica institució estava en mans de personatges com Carles Salvador o Enric Valor més tard, defensors tots d’una llengua compartida, amb tota la seua dignitat i extensió, tot i que érem en temps del franquisme, vam tenir ocasió d’assistir a l’acte de lliurament dels diplomes d’aquells cursos, que se celebrava amb tota la solemnitat que el fet es mereixia al saló de corts de la Generalitat, llavors seu de la Diputació de València.

Eren els primers anys setanta, l’any que hi vaig assistir. Ho recorde bé. Hi havia una luxosa taula presidencial amb uns senyors molt ben vestits, i potser des d’una tauleta separada, una eminent personalitat acadèmica o de la cultura literària impartia, segons els usos de l’època, una “lliçó magistral”, una conferència que després era publicada per la mateixa institució. Recorde, per exemple, haver consultat la del doctor Miquel Dolç, llavors catedràtic de llatí de la Universitat de València: “Virgili i nosaltres”.

Fuster, home poc donat a les formalitats, en una carta més extensa datada el 28 de juny de 1956, segurament pocs dies després dels fets, conta al seu amic Sanchis Guarner, que encara vivia a Mallorca desterrat per haver servit a l’exèrcit republicà, la seua lliçó magistal, pronunciada aquell any:

 

 

“L’acte del Rat va ésser una ratpenatada ameníssima. Hi hagué molta gent. vingué l’Huguet, l’Artola i algun altre foraster. El teu parent ceramista es va dormir mentre que jo contava per què els pica la figa, a les dones, seguint les indicacions del doctor Roig, don Jaume. Jo ho vaig passar la mar de bé; no sé si els organitzadors trobaren poc convenient la meua llibertat en tocar temes tan “atrevits”; uns capellans que hi havia abandonaren el local abans d’acabar el meu parlament. Vaig parlar de “Jaume Roig i sor Isabel de Villena: dos escriptors davant un mateix tema: les dones”, exposant-hi sense cap pretensió científica, és clar, la meua hipòtesi segons la qual el Vita Christi és una rèplica a L’Espill.

 

A la tarda, ens vam reunir uns quants chez don Nikolau [Primitiu] per discutir del futur dels cursets. No vam traure res en net. La substitució de la Gramàtica de Salvador per un text més breu i pedagògic, que jo vaig defensar-hi, acoseguí l’aprovació unànime, però fou rebutjada al final perquè el senyor Sanmartín encara té cinc-cents exemplars per vendre… i s’han de vendre als cursetistes. Huguet se’n tornà a Castelló prou decepcionat.”

 

 

Anem a poc a poc, uns quinze anys després d’aquella carta, jo encara vaig estudiar amb una d’aquelles gramàtiques, que conserve en l’espai destinat als llibres venerables de la meua biblioteca; la qual cosa vol dir que el negoci llibreter del senyor Sanmartín no era precisament un èxit comercial. Don Nicolau Primitiu, empresari, arqueòleg, bibliòfil i gran valencianista, era llavors el president de Lo Rat Penat. Ja ho havia sigut en una etapa anterior, abans de la guerra, i la seua actitud de defensor del patrimoni cultural li valgué el respecte d’ambdós bàndols en conflicte i destacadament pel que ens interessa, el dels rebels vencedors. Igualment Gaetà Huguet, un empresari, polític i mecenes de Castelló, col·laborava amb Lo Rat Penat i en subvencionava algunes activitats. Per la seua banda, Bernat Artola va ser un poeta també castellonenc que feu importants aportacions lèxiques en la seua obra. Tot plegat, aquest era l’ambient i els protagonistes del valencianisme de fa uns setanta anys.

I m’agradaria acabar referint-me al doctor Roig, don Jaume. La complicitat i el bon sentit de l’humor tant de Fuster com de Sanchis permetia aquestes ironies. Òbviament, el de Sueca es referia a Jaume Roig, metge de la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, examinador de metges i cirugians, benefactor del convent de la Trinitat de València on era abadessa sor Isabel de Villena, autora del Vita Christi, conseller de la ciutat i encara tingué molts càrrecs més. Però conscientment m’he deixat per al final la resposta del doctor Roig a la gran qüestió de per què “els pica la figa a les dones”.

 

El doctor Roig, don Jaume, és autor, com és sabut, de l’Espill, una joia literària de setze mil versos tetrasíl·labs apariats en què recull tota la tradició misògina, des de l’Antic Testament ençà, i  en fa un divertidíssim relat, d’una riquesa lèxica impressionant. En parlarem un altre dia, perquè continem sense saber la resposta a la gran qüestió del dia. Com a mostra del que és l’Espill, literatura de per riure abans que qualsevol altra cosa, vaja el relat, extret del Genesi i manipulat a conveniència del doctor, de quan Deu parlà a Eva després que ella induís Adam a tastar la fruita prohibida:

 

Per Deu represa
fon e citada
tota esglaiada
conmoció,
compunció
e resistència,
erubescència
se hac sentida;
envergonyida,
al natural
lloc maternal
de fer infants,
de fulles grans
de les figueres
verdes, lleteres,
feu cubertura;
en llur fissura
tocà-hi la llet,
lleixà-hi de fet
la ordinària
hereditària
proïg i ardor.

 

En conclusió, a voltes les casualitats marquen els camins de la història. Si hem de creure el relat del doctor i la seua ciència, si Eva, en lloc d’una figuera haguera tingut a mà una parra, i si s’haguera tapat amb una d’aquelles fulles més dolces, ara les dones potser viurien sense l’inconvenient tan molest que assenyala el doctor. Tornarem un altre dia a les seues històries.