No voldria perdre el temps, ni fer-los perdre a vostès ni un minut, amb el tema que origina aquesta nota. La premsa ha publicat que el coneixement del valencià puntuarà menys que el coneixement del letó, l’hongarès, el polonès i unes quantes llengües més, per a l’accés a una plaça de sanitari, segons la decisió adoptada per la conselleria del ram. És absurd, pervers i malaltís. Segurament el País Valencià deu ser l’únic lloc al món on la llengua pròpia, reconeguda estatutàriament, té menys valor per a l’accés a la funció pública que qualsevol altra llengua estrangera. Ja està bé el coneixement del major nombre possible de llengües però el menyspreu a la pròpia és característic de ments contaminades d’odi, d’autoodi i de mala llet. És propi de revengistes malintencionats i mediocres.

No tant el fet com l’actitud, m’ha recordat una vella pel·lícula de Woody Allen, Bananas, on uns revolucionaris, uniformats com els barbuts castristes de la Sierra Madre, que parodien, guanyen la seua revolució i un d’ells, el qui més manava, fa un ban amb les primeres disposicions dels vencedors, una de les quals, que recorde, ordena que en endavant la gent haurà de portar la roba interior per fora. És capgirar el món per a mostrar qui mana. No recorde més detalls de la pel·lícula, m’agradaria ara recordar si els súbdits d’aquells dictadors de cel·luloide es van indignar o no amb les arbitrarietats dels nous governants. Perquè m’imagine que la regla principal de qui mana —també la de qui és manat, però ja parlarem d’això un altre dia— és anar provant la capacitat de reacció, d’indignació en aquest cas, de l’altre. Tot em fa pensar que si la reacció en contra és contundent i prou secundada, el mandatari recularà fins a calmar els ànims dels protestants. Si per contra, la reaccció és inexistent o poc sòlida, no cal ser molt llest per a imaginar una nova arbitrarietat, segurament més abusiva que la primera. En l’exemple que ens ocupa podria ser que els calçotets haurien de ser vermells i s’haurien de dur de davant darrere, per dir alguna cosa. Qui sap. També en el cas de la marcianada del conseller de sanitat, si ningú no protesta cal esperar que a la pròxima el valencià no puntue gens i a la següent que puntue justament el contrari, el desconeixement del valencià.

Tot, en defintiva, és una qüestió d’hàbits, de costums, d’acostumar-se a dur la roba interior per fora i de desaprendre a protestar. El pas de dur-la per dins a dur-la per fora pot ser més o menys costós però a la llarga, si ningú no hi diu res en contra, el món s’haurà capgirat de tal manera que ja funcionarà del revés de com funcionava abans.

Em ve per això al cap, el llibre Els narradors de la nit,de l’escriptor sirià resident a Alemanya, Rafik Shami, en què una colla d’amics es reuneixen per a contar cadascun un conte amb la finalitat que un altre amic, en escoltar tots els relats, recupere la parla. Contat amb molt d’humor, un dels narradors explica a un auditori atònit la inimaginable història d’un libanès, emigrant als Estats Units, que va anar a comprar-se una americana en uns grans magatzems i quan va voler regatejar-ne el preu a la dependenta aquesta el va fer fora de mala manera sense pietat ni dret d’apel·lació. No puc estar-me de donar la paraula a un narrador tan excepcional i als seus oients, incapaços de comprar i vendre res sense regatejar-ne el preu. Així ho conten:

«Bé. Hi vaig entrar. Volia comprar-me una americana. Me’n vaig triar una i em vaig acostar a la dependenta. “Quan costa aquesta americana?” vaig preguntar.

La dona em mirà estranyada. “Ho pots llegir tu mateix, mister, és ací: cinquanta dòlars”, va dir amablement.

“Sí, és clar que hi és, però la vida és una conversa: pregunta i resposta, donar i prendre! Te’n dono vint”, vaig dir-li, com qualsevol que ací comença un regateig.

“Donar i prendre, pregunta i resposta?”, balbucejà la dona sorpresa. Però es va tranquil·litzar de seguida i va dir en veu alta, pensant que parlava amb un sord: “Americana costa cinquanta. Meitat bitllet cent dòlars!” I per tal d’assegurar-se més em mostrà el preu de l’etiqueta.

“És la teva última paraula? Te’n pago vint-i-cinc, perquè facis un bon negoci.”

“Què vol dir l’última paraula?, i vint-i-cinc? Ací hi ha un cinquanta ben clar. Un cinc i un zero”, va cridar la dona dibuixant el número cinquanta en un paper d’embolicar del costat de la caixa.

“ Well, no voldria ser garrepa ni decebre una venedora jove: te’n pago trenta”, li vaig proposar, perquè la volia ajudar. “Sóc un client nou, i si avui ens posem d’acord, seré un més de la parròquia habitual”, vaig afegir. És a dir, allò, precisament, que davant d’un comerciant de Damasc desfà la darrera resistència.

Doncs tot al contrari, la dona cada vegada estava més desconcertada. Parròquia? Què és això. Ací jo faig la meva feina i prou, mister. Cinquanta. “O la prens o la deixes”, va fer impacient. Jo estava irritat. De tota manera vaig seguir el consell del meu pare. Una vegada em va recomanar: “si un comerciant és tan ximple que no t’accepta la proposta, eleva l’oferta una mica i digues: me’n vaig. Si l’altre és tan beneit que encara fa l’orni; aleshores te’n vas ben lentament de la botiga. No et giris, perquè no s’adoni que t’interessa la mercaderia. No et giris. Això està escrit a la Bíblia. Segur que et crida i abaixa una mica el preu!” El meu pobre pare no havia estat mai a Amèrica! Jo prou vaig augmentar l’oferta fins a quaranta dòlars i vaig dir a la venedora: “si avui no vols fer calaix, me’n vaig en una altra botiga i li compro l’americana per vint dòlars.” Vaig deixar l’americana i me’n vaig anar sense girar-me. A Latakia o a Damasc, qualsevol comerciant m’hauria cridat i hauria intentat de salvar el negoci, però ella no ho va fer. En trenta anys no em va cridar mai ningú. Vaig renunciar a regatejar.»

—No. No hi podria viure jo a Amèrica —es va lamentar Isam.

Una gran part del món, i molt especialment els musulmans o els hindús, no s’ha habituat mai als preus fixos i el fet de no regatejar és entès com una ofensa, però jo recorde encara en la meua infantesa el regateig a les botigues, en la venda de la taronja o en qualsevol transacció de certa importància. A poc a poc ens hem acostumat a no regatejar i ja veurem si ara serem capaços de regatejar i de plantar cara a la disposició grotesca segons la qual tota llengua o cosa que vinga de fora valdrà més que la nostra, o si al final acabarem acceptant el preu fix del caprici del mandatari revengista i lingüicida. Tot és una qüestió de plantar cara al  mandamàs o d’habituar-se, d’acceptar submisament un costum imposat capritxosament; però un mal senyal és que l’acceptem sense piular, això voldria dir que patim una anèmia perillosament suïcida que podria dur-nos a l’absurd d’anar al metge i haver de parlar-li en croat, en maltès o en lituà. Qualsevol cosa abans que ser normals.