Tinc una amic amb qui a voltes practiquem el joc d’incloure cites literàries en els missatges de WhatsApp que intercanviem. Ell és un home erudit i molt llegit i sé que li agrada aquesta partida de tennis literària en què la pilota té forma de frase escrita per alguna ploma venerable i va i torna d’un camp a l’altre donant sentit a les nostres converses. I el fet és que l’altre dia, no recorde per què, li vaig escriure: “tinc un desfici inclement”. En aquell moment sabia que havia llegit aquell vers però no vaig fer l’exercici de pensar de qui era. No calia, era un vers i el meu amic ja en tenia prou. A més, la frase era bonica i anava bé al tema de què parlàvem.
De seguida vaig caure que “Tinc un desfici inclement” és el títol d’un dels quatre poemes o cançons conservats de la Comtessa de Dia, de nom Beatriu, una dama culta, pertanyent a la noblesa occitana i considerada com a una de les trobairitz, dones que van contribuir des del punt de vista femení a encunyar allò que entenem per “amor cortès”, una bonica metàfora del feudalisme en què la dama assumeix el rang més alt, equiparable en la realitat al del senyor feudal, i rep el nom de midons, o siga meus dominus -meu senyor- i l’amant el del vassall, o siga el del servidor de la dama. Servir d’amor, doncs, la dama, complaure-la en l’amor, és el que havia de fer el vassall, l’enamorat. No el marit, que si volia paper en la història havia de conformar-se fent de marit gilós, o siga de marit enganyat i rabiós perquè un altre s’emportava els favors de la seua esposa. Sobre això hi ha històries ben divertides i el refinament que va adquirir el discurs amorós gràcies a la poesia trobadoresca es mereix moltíssima més atenció de la que podem dedicar-li ací.
Se saben poques coses de la Comtessa de Dia, només en tenim una curta —i molt probablement inexacta— biografia escrita en occità:
“La comtessa de Dia si fo moiller d’En Gilhem de Peiteu, bella domna e bona. Et enamoret se d’En Rambaut d’Aurenga, e fez de lui mantas bonas cansos.”
És a dir que va ser una dona bella i bona, muller de Gilhem de Peiteu o de Poitiers si ho traduïm al francès, i que es va enamorar de Rambaut d’Aurenga (en francès d’Orange) i li va fer bones i belles cançons. Val a dir que si la informació fora certa, tant el nom del marit com el de l’amant coincideixen amb els de dos celebrats trobadors i tant un com l’altre van contribuir a forjar la idea de l’amor, de l’amor cortès, s’entén. I tant l’un com l’altre, segons altres fonts tenen un celebrat currículum amatori, fora del matrimoni en el cas del marit de la comtessa, i en absolut fadrinatge en el de Rambaut d’Aurenga, que segons les informacions va morir sense que se li conegués esposa.
El poema, originàriament, no és en català, sinó en occità, i podria haver estat escrit a finals del segle XII o principis del XIII. El títol, per tant, que enceta aquesta nota no és més que una traducció bonica però no sé si del tot exacta de l’original “estat ai en greu cossirier”, més o menys literalment “he estat en greu meditació”, la paraula “cossirier”, en occità, té clarament el mateix origen del “cossirer” català (“meditació” “consideració”), que llegim en Ramon Llull, nascut aproximadament cap a finals de la vida de la Comtessa de Dia.
M’agrada, quan llig poesia, fer l’exercici inicial de deixar-me portar per la sonoritat de les paraules abans d’entrar a entendre el sentit del text, per això, deixeu-me llegir la primera estrofa del poema de la comtessa en l’original occità:
Estat ai en greu cossirier
Estat ai en greu cossirier
per un cavallier qu’ai agut,
e vuoil sia totz temps saubut
cum ieu l’ai amat a sobrier;
ara vei qu’ieu sui trahida
car ieu non li donei m’amor
don ai estat en gran error
en lieig e quand sui vestida.
Així, escoltat, potser se’ns han quedat unes poques paraules, “cavaller”, “amat”, “traïda”, “amor”, “error”, “vestida”. I si fórem en una classe de secundarària potser podríem fer l’exercici d’escriure una història a partir d’aquesta selecció de paraules, una cosa així: una dama, sabem que escriu una dama, s’ha enamorat d’un cavaller i ha estat traïda, la qual cosa ha estat un error. La paraula “vestida” ja em suggereix diverses interpretacions o orientacions de la història. Però per a eixir de dubtes del relat que conta la dama, llegim el poema sencer en la traducció que en va fer Alfred Badia:
Tinc un desfici, ai, inclement
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m’ha servit.
Massa l’he amat, m’ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us tindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.
Em sembla que ara queda clara la història. La dama protagonista de l’aventura està desficiosa en recordar un cavaller “que l’ha servida”, es a dir que li ha fet la cort sense èxit, perquè ella no li ha donat el seu amor i ara se’n penedeix. Diu que voldria “haver-lo avarament”, posseir-lo entre els seus braços nu una nit. I hàbilment, això ens sembla als refinats ulls literaris dels nostres dies, la dama aclareix, només al final del poema, que vol tenir el cavaller en lloc del seu marit.
Tot això ens permet extraure un parell de conclusions bàsiques. La primera és òbvia, a l’Edat Mitjana, una cosa era el matrimoni com a institució i l’altra l’amor, que solia ser extramatrimonial, llevat de les excepcions que confirmen la regla.
La segona conclusió és més subtil i lliga amb la reflexió sobre l’amor que fèiem unes setmanes enrere: on queda el sentiment, en l’amor? Què és? És només una atracció física? Un “desfici inclement”? En tot cas el poema ens dona una clau que ja és important: el record del cavaller ocupa el pensament de la dama, la neguiteja, li lleva la son, la mou al plor i, si fora el cas, li generaria goig.
Però hi ha una altra cosa encara més important: la dona exigeix penediment a l’amant, pendiment i obediència. I això em recorda un pensament de Ramon Llull, una definició d’amor que diu: “amor és aquella cosa que els francs (lliures) posa en servitud i als serfs dona llibertat. I la qüestió és a quin és més a prop amor: a llibertat o a servitud”.
Mentrestant no aclarim el dilema, ens quedem amb una comtessa delerosa de tenir al seu llit un cavaller a qui besaria amb més passió que al seu marit. Potser a aquest ni tan sols el besava, ni ell a ella, que això només era un matrimoni sense cap mena de desfici inclement, un contracte d’interès que havien signat per imposició paterna. Un tràmit per a oblidar.