Parlàvem en un programa anterior del perill que suposava desconfiar de la universitat com a dipositària legítima del coneixement humà. És clar que en aquella intervenció, vam comentar una veu que representava una opinió personal, coincident, això sí, amb certs sectors de la societat, que defensava una posició contrària al que prescriu, en el cas que ens ocupa, la gramàtica, o siga la descripció formal del funcionament de la llengua. Tant és, ara, el cas concret. L’important al meu parer és que l’autora de les paraules que comentava pretenia, amb l’argument de la seua sola opinió, rebatre el resultat de molts estudis i de segles de pràctica, d’anàlisi i d’escriptura, tal com recull l’autoritat en la matèria, és a dir la universitat i les acadèmies formalment i legítimament reconegudes. La comunitat científica, en definitiva.
Fa poc vaig tenir la sort d’assistir a la cerimònia acadèmica en què Joan Francesc Mira, il·lustre traductor, antropòleg, novel·lista, assagista, etc. era investit doctor honoris causa per la universitat d’Alacant amb tota la pompa i el ritual que l’ocasió reclama. Aquell dia, el flamant doctor va parlar de la universitat i del que és i significa. Ignore si el seu discurs ha estat publicat, no em cal anar-lo a buscar, ara, perquè ell mateix havia publicat l’any 2020 Papers de l’observador, un llibre en què recull una bona mostra del seu variat quefer com a articulista, assagista, conferenciant i moltes coses més, que ha sigut en aquesta vida.
I precisament un dels treballs recollits porta com a títol “Ciència i consciència: universitats”. Qui conega l’obra de Mira sabrà que és home de pensament ordenat i rigorós, honest i sempre ben documentat. Diu això de la universitat:
“…no estarà de sobres recordar que aquesta original institució que anomenem universitat és, com tantes altres que emmarquen la vida contemporània, un invent europeu, i més exactament una creació medieval d’Europa occidental i cristiana […] No és debades ni accidental que parlem de càtedres (“seus” o seientgs del saber, pròximes a la cadira del bisbe) o de rectors tan magnífics com el degà de capítol catedralici […] o que es conserve activa, i s’haja expandit per gran part del món, una litúrgia acadèmica amb el cant del Veni creator spiritus, fórmules en llatí, i togues, birrets, capells variats, medalles i guants. Sense això, sense l’evocació de fórmules i formes amb una miqueta de solemnitat i d’autoritat antiga, la imatge pública de la universitat no seria la mateixa: seria encara més “empresarial” del que alguns tenen tantes ganes de donar-li.”
Es refereix, ací Mira al famós pla de Bolonya que tant ha encarit i crec que no ha millorat els estudis universitaris en els darrers anys. Però no és això el que ens ocupa ara, sinó el sentit de la institució. Recomane la lectura de tot el text de Mira, jo em limite a extraure’n allò que és essencial en la meua reflexió. Diu l’autor que “la universitat està lligada originalment a la transmissió de la doctrina, a la interpretació i glossa de textos i a l’acumulació i difusió del pensament (la “lliçó” era precisament això: la lectio o lectura d’un text i el comentari corresponent”.
“Però aquest component de connexió amb l’Església i amb els textos —amb el control de l’ortodòxia, la llicència de la predicació i el magisteri teològic— és justament la part que la societat burgesa va eliminar a poc a poc, al llarg del segle passat, de les universitats que pagava i a les quals enviava els fills. Ha desaparegut, gràcies a Déu la relació de dependència entre la universitat civil, la teologia i l’ortodòxia doctrinal (exceptuant, és clar en l’exensa llista d’universitats catòliques, baptistes, episcopals, adventistes o el que siga) però aquesta antiga connexió no s’ha esvaït del tot: la “universitat” en abstracte, i el conjunt d’universitats d’una societat concreta, continua sent percebuda com una font d’autoritat, si no de doctrina teològica, sí de doctrina científica.”
I ara que estem arribant al moll de la qüestió, cal formular-se la pregunta de com s’arriba a establir allò que anomenem “doctrina científica”, ja sé que el substantiu “doctrina” i el verb “adoctrinar” tenen unes connotacions a voltes perilloses i políticament manipulables, però ara no ens posarem a discutir-ho. Continuem seguint Joan Francesc Mira, que sí que dona una definició exacta del que ara entenem per “doctrina”,
“és —diu— el “consens acadèmic” general i pacífic com a criteri últim i font d’expressió d’autoritat. Mentre aquest consens es manté sobre un determinat “punt de doctrina” (és a dir mentre és acord general i pròpiament acadèmic, no de sectes o de clubs d’opinió), aquest punt no pot ser combatut o impugnat per cap poder polític, administratiu o judicial: cap govern, parlament o tribunal no té autoritat per a declarar que la terra és immòbil i plana, que l’aigua no està composta de dues parts d’hidrogen i una d’oxigen, o que el valencians ja parlaven valencià abans de Jaume I.”
M’he allargat molt avui, aprofitant la veu d’altri, però és que la de Joan Francesc Mira és per a mi magisteri. He tingut la sort d’aprendre molt dels seus llibres i de les nombroses converses i reunions que he tingut amb ell. Però ni tan sols la seua saviesa seria “autoritat” sense el “consens acadèmic”, i subratlle “consens acadèmic” en què fonamenta allò que diu i allò que ensenya. No insistiré: entre una conversa de bar, o una reunió d’amics, i una sessió “acadèmica” amb dret a ritual i als símbols de l’autoritat, hi ha la mateixa diferència que entre els gols de Messi o els sets de Nadal i els que puga fer jo, que pegaré a la pilota per si em passa allò de “si l’encerte, l’endevine”. Ara, seré prudent i procuraré no jugar contra ells.