,

Volia escriure avui, reprenent el fil del pòdcast anterior, sobre el doctor Roig, don Jaume, com l’anomenava Joan Fuster en aquella carta que citava, i glossar alguna tirallonga de noves rimades en què el metge malparlava de les dones, seguint la tradició misògina imperant aleshores. Volia, abans, documentar la universal consciència de la culpa original femenina, podria haver tirat mà de la mitologia grega, de la malifeta de Pandora, però en la nostra tradició judeocristiana era inevitable anar al Gènesi i recuperar les paraules que va dir Jahvè Deu a la dona després que hagués caigut en la temptació de tastar aquell fruit prohibit:

“I digué a la dona:
Augmentaré molt els neguits de les teves gravideses,
amb dolor infantaràs els fills.
Cap al teu home anirà el teu afany,
però ell et voldrà dominar.”

He trobat el text, naturalment, després que he anat a cercar l’exemplar de la Bíblia de Montserrat que consulte quan em cal des que la vaig comprar l’any 68 del segle passat. Per no anar directament el gra de la tesi misògina que recull el mestre Roig, he preferit iniciar la cerca al·ludint un altre passatge bíblic d’una gran transcendència:

“Aleshores Josuè s’adreçà a Jahvè […] i digué davant els fills d’Israel:

Sol, atura’t a Gabaon,
i tu, lluna, a la vall d’Aialon
i el sol s’aturà, i la lluna es detingué,
fins que el poble es venjà dels seus enemics.”

Resulta difícil fer-se càrrec de la influència que aquest passatge del llibre de Josuè va exercir durant segles. “Sol, atura’t a Gabaon”, una sola frase va determinar la cosmologia del món judeocristià. La paraula era més poderosa que l’evidència. No podia ser de cap altra manera, durant segles la Bíblia era la veritat, l’única veritat.

Se’ns escapa, sovint, aquesta relació entre revelació, veritat, autoritat i misogínia. Han calgut segles per a arribar a un ampli consens sobre els valors literaris de la Bíblia, al marge de les creences que tinga cadascú. I se’ns escapa sovint també la influència que aquestes veritats “revelades” han exercit en la literatura i el pensament. Desempallegar-se d’aquells dogmes ha eixamplat les diverses maneres de conèixer el món i de fer avançar la ciència i les relacions socials, inclosos els rols de l’home i de la dona en la família, en el treball i en la vida quotidiana.

Però avui he tingut una sensació contrària. Fa temps que mire la Bíblia com a l’excelsa i infinita obra literària que és. I avui, quan m’he acarat a les paraules de Josuè m’ha envaït el pes de qui contempla una obra monumental, les piràmides d’Egipte, posem per cas, amb tota la seua història: els faraons, els hebreus esclavitzats, Moisès, les plagues, la fugida, i encara Ptolemeu o fins i tot Napoleó. I he seguit llegint, endarrere, cap al relat de la caiguda de Jericó i he tornat a llegir una història commovedora. Diu el relat:

“Josuè va dir als dos homes que havien explorat el país: Aneu a casa de la meretriu, i feu-ne sortir la dona i tot el que li pertany, tal com li juràreu.”

Tornava a trobar-me la història de Rahab, l’hostalera meretriu, pagana, que és premiada per haver amagat a casa seua uns exploradors enviats per Josuè per a preparar l’assalt a la ciutat. El relat és, com es diu ara, “trepidant”, sense concessions a la filigrana, però bell i plaent.

De sobte m’ha vingut al record una anècdota de quan jo era professor a l’Institut d’Amposta i en voler documentar el sentit d’un poema vaig haver de demanar una Bíblia a mossèn Albert, un dels dos professors de religió, que conservava un aire místic primigeni i un parlar dolç i pausat. Em va dir mentre em donava el llibre:

—Vosaltres hi podeu fer més que nosaltres. Vosaltres feu cultura i nosaltres som vistos com a predicadors, que volem convertit la gent. I això no és ben vist. Som els últims de Filipines —va continuar el mossèn—. Això s’acaba, darrere de nosaltres no ve ningú. L’Església haurà de canviar molt, no hi ha gent, no hi ha ningú. Però vosaltres continuareu fent cultura. I això no morirà.

 Vaig entendre el seu lament i vaig apreciar la seua intel·ligència i la seua honestedat. Les muralles de la veritat revelada i llegida al peu de la lletra s’esfondraven i n’hauria de quedar la cultura. Tant de bo.

I la reflexió deu ser oportuna, ara, quan el laïcisme és doctrina reivindicada, ara que els catequistes han perdut la trona de les escoles, públiques si més no. Però cal anar amb molt de compte. Que el laïcisme no ens pague amb la ignorància. Probablement les noves generacions ja no saben identificar els personatges bíblics, ni tan sols molts dels principals. I la ruptura amb la tradició pot tenir unes conseqüencies empobridores. 

No sé si caminem cap a una societat que per respecte a les tradicions nouvingudes serà capaç de renunciar a la pròpia i es transformarà en una societat sense nadals, ni setmanes santes ni sants joans; no sé si les generacions futures celebraran la festa de l’hivern, la de l’entrada de la primavera i la de l’estiu —si és que els estacions es mantenen més o menys fidels el calendari meteorològic “tradicional”—; o qui sap si en una societat futura hi haurà lloc en una mateixa geografia per a celebrar el Nadal, el Ramadà, la Pasqua Jueva i l’Any del conill o de la serp. Però en tot cas, no serà una societat millor si renuncia i fa oblidar les històries els orígens de les quals es perden en les mitologies i es van transformant i actualitzant al compàs dels temps i de les persones que hi viuen.

Torne ara a Jaume Roig. Ell sí que va saber aprofitar la tradició per a fer literatura amb finalitats còmiques, grotesques i tot. No crec que la seua misogínia fos major que la de la societat on vivia. No oblidem que el  prefix grec “misós” significa “odi”, “aversió”, i ningú que odia s’entreté a rimar setze mil versos. Tira pel dret i, si pot, posa la bota damunt d’allò que odia. Jaume Roig no, com qui fa una novel·la en vers, es limita a enfilar històries que molta gent del seu temps coneixia de sempre. Pense ara en aquella dona que va ser escorxada, és a dir que li van arrancar literalment la pell, perquè robava les dents dels penjats a la forca i espantava els curiosos amb una olla foradada, que duia tapada amb un llençol, dins la qual hi havia una candela encesa i quan veia algú que s’acostava llevava la tela i aquelles llums feien creure en l’amenaça del dimoni en persona. Es podia fer broma de tot, però no amb els éssers de l’altre món. Així ho conta el doctor Roig:

Dones malignes
moltes vegades
viu condemnades:
mil bandejaven,
més ne penjaven
que de raïms
per varis crims.
Una en penjaren,
viva escorxaren.
Gran fitillera
e metzinera:
de nit venia
sens companyia,
sola pujava
e arrancava
dents e queixals
dels qui en pals
ben alt muntats
eren penjats.
La falsa folla
dintre una olla
ben enginyada,
llum amagada
ella tenia,
e si sentia
algú passàs
e s’acostàs
la descobria.
De lluny paria
espaventable
cap de diable:
per cinc forats
ben compassats
los raigs eixien,
ulls, nas parien,
gran boca amb foc.
Ab semblant joc
tots s’espantaven,
fugir cuitaven.
Gens no es torbava,
ans acabava
sos maleficis.
Porc ple de vicis,
un mal matí
son sent Martí
ella trobà:
la pell lleixà
per fer-ne bots!

Setze mil versos, és a dir vuit mil rimes, són un tresor de riquesa lèxica i no un exercici d’odi, bé que ho sabem. Mireu com, aquella mare fa fora de casa el fill, el protagonista de tot el relat.

ben desairat
i sens camisa—
dix: “A ta guisa,
ves on te vulles,
cerca on mulles
d’huimés ta sopa,
esta nit sopa;
demà camina
a la brogina!
E si no et plau,
bergant al Grau
te poràs fer!
o llanterner
de cap de guaites!
O, si t’afaites,
ser bon barber:
a ton plaer
cantant cançons,
ballant als sons
de les tisores
tots jorns dos hores,
prou guanyaràs.
O, si volràs
ésser obrer
de tintorer,
dos sous e nou
hauràs per sou!
O si troter,
puis escuder,
ésser volies
tan bé viuries!
Pensa esta nit
ton bon partit.
No et puc tenir
ves a seguir!
Taula ni llit
—ti t’ho per dit—
compte no en faces
que en mi trobasses;
peus e mans tens,
guanya’t prou bens
cerca ventura!”

I arribats en aquest punt, després de llegir aquest bell exercici lèxic d’inventari d’oficis, em pregunte si en una hipotètica i futura societat sense tradicions ni dogmes, però més igualitària i moderna, prescindirem d’aquestes meravelles literàries només perquè tracten inconvenientment un col·lectiu humà? Seran els gestors de la igualtat els qui exerciran la censura en base a una autoritat que limita la lectura de les bíblies, de totes les bíblies, en benefici d’una, la que algú determine? Ens portaria molt lluny, açò. Només un detall, crec modestament que la llibertat, i també la igualtat són el ple dret de cadascú a conèixer, a triar i a obrar en conseqüència i respecte. Jo m’ho passe molt bé llegint el doctor Roig.