Confesse que la meua biblioteca és un caos, ara mateix. Són circumstàncies subsanables de la vida, que no sempre és plàcida i ordenada. Tanmateix, amb una exactitud aproximada sé trobar els llibres que vull en aquell cafarnaüm rebolicat  —i perdoneu-me la redundància— . De tant en tant em quede mirant aquelles fileres de llibres immòbils als prestatges i sovint salta la sorpresa quan n’hi ha un que dorm al costat d’uns altres amb els quals no guarda cap relació. Llavors no és estrany que l’agafe, el mire, el repasse un poc i intente recol·locar-lo amb un veïnat més afi.

És el que m’ha passat amb el llibre Plantem cara de Joan Solà. Tinc un record entranyable d’aquest eminent catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i un dels lingüistes més respectats del seu temps. Va morir el 27 d’octubre de 2010, mesos després d’haver publicat el llibre que citem, del qual es van fer tres edicions en dos mesos, cosa que dona la idea de la popularitat que excepcionalment pot arribar a tindre un lingüista, un professor universitari que a més era un divulgador de la llengua en el sentit més ampli i un patriota d’una catalanitat que, no sé si cal aclarir-ho, en matèria de llengua va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

Vaig conèixer personalment Solà en uns cursos a Mallorca l’estiu de 1985, era un home clarament de poble; nascut a Bell-lloc d’Urgell, conservava el do de de la proximitat  a la gent i un gran sentit de l’humor gens renyit amb la saviesa. Recorde que li agradava ballar, que el tragueren a ballar, i tenia una llengua sense pels, vull dir que sempre deia el que havia de dir, sense por, irritat, si calia.

Amb el doctor Solà també vaig coincidir quan ell era coordinador de les proves d’accés a la universitat i jo un professor de l’Institut de Solsona. D’aquell temps recorde una carta seua en què es mostrava indignat amb alguna decisió de la universitat sobre l’entrada del català a la selectivitat. Encara la conserve, aquella carta, de tan ben escrita com estava. Llegint-la senties parlar el seu autor, percebies el to de la seua veu, les inflexions; i tot perquè els signes de puntuació estaven tan ben posats que transmetien totes eixes sensacions. És clar, Joan Solà era un especialista en sintaxi i ell millor que ningú havia d’estar capacitat per a puntuar un text amb la màxima exactitud. Això és escriure bé.

Ara recupere el seu llibre, és un ampli recull d’articles de premsa relacionats amb la llengua: qüestions difícils de gramàtica, temes dialectals, comentaris de llibres, records i homenatges a personatges importants de la cultura, el que fora en favor del català de tots. Solà era molt més que un eminent catedràtic.

I avui voldria reportar unes recomanacions seues per a una situació molt freqüent. Ara, diu ell, “la situació és que el castellà ha envaït ja pràcticament tot l’espai català i que els que volem mantenir la nostra llengua topem amb dificultats sovint insuperables.”

Aquest és el diagnòstic del doctor Solà. I ara ve una recomanació seua, un remei, tres consells, “tres principis” en diu, que llegire a continuació:

“Principi de no-agressivitat: No ens hem d’enfrontar individualment persona a persona; no hi guanyem res ni nosaltres ni els altres, sinó tot al contrari: ells i nosaltres en sortim escaldats, enrabiats. A part que les persones, en solitari, som molt febles.

Principi de no-renúncia: En canvi, fora del cara a cara individual, es tracta de no renunciar mai al català: en una botiga, en un restaurant, en una entitat o en un acte públic qualsevol. Ens aquests casos la sensació d’agressivitat, d’incomoditat, és ja molt més feble o fins i tot desapareix. I a més a més, en aquest cas ens protegeix la llei. I és per aquí que podem fer forat: anant escampant la voluntant de no cedir.

Principi d’exigència pública. Davant els politics, davant les institucions, davant les entitats, es tracta d’exigir incondicionalment i implacablement almenys allò que les lleis s’han dignat a concedir-nos. Exigir que els polítics ens facin recuperar la confiança en nosaltres mateixos i ens facin respectables davant els altres. Cadascú practicarà aquest principi des de les seves possibilitats, des del seu lloc de feina o de responsabilitat, sense posar-s’hi pedres al fetge: simplement apel·lant a la llei i als principis més elementals (sovint no escrits) del dret a la pròpia personalitat. Sense rancúnies, sense aixecar la veu: amb tota la calma, però sense treva. Si un alumne d’Erasmus aixeca la mà a classe demanant que el professor parli en castellà, tu l’aixecaràs demanant que parli en català, cap complex, sense vergonya, sense por, amb la consciència clara que dones suport a la valentia del professor i al teu dret: és un acte natural i digne.

[…] Si tots féssim això, us ben asseguro que les autoritats també actuarien o reaccionarien de tota una altra manera.”

Plantem cara, té el subtítol de “Defensa de la llengua, defensa de la terra”, i crec que és el darrer llibre que va publicar Joan Solà, un home dedicat precisament a plantar cara i a defensar la llengua i el país. El seu exemple és admirable.

Acabaré amb una anècdota. En aquell curs que fa anys vam fer a Mallorca, el grup d’assistents solíem sopar junts i després eixíem a gaudir de l’estiu, alguna nit vam anar la platja i recorde que el professor Solà tenia alguna relació amb el món casteller. Així que una volta vam fer un castell, una muixeranga per a entendre’ns, d’un parell de pisos només —perdoneu-me el poc rigor terminològic—, tinc present el peu del professor Solà damunt el muscle d’un company de nom Toni, crec que de Beniopa. Quan vam desfer aquella construcció rudimentària i Joan Solà, home corpulent, va torna a tocar terra, Toni li va amollar: “Collons, Solà, trobe que m’has posat tota la gramàtica generativa damunt del muscle!” El mestre va ser el primer que va riure la broma, al capdavall es tractava de fer un castell entre tots, valencians, catalans i mallorquins parlant la mateixa llengua. Modestament, tinc l’honor de ser el propietari del muscle on Joan Solà va descansar l’altre peu, i crec que m’hi va deixar caure tanta saviesa que encara en note el pes però no sé si de saviesa me’n va deixar poca o molta. Això de la ciència infusa continua sent un misteri.