Que no tot és blanc o negre i que en un conflicte hi ha més que dos bàndols són algunes conclusions després de llegir Cremareu aquesta carta, la novel·la de Tomàs Llopis guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira 2022.
Llopis (Beniarbeig, 1954) torna a apostar pel relat històric i endinsa els lectors en la València del segle xvi, on els carrerons bullen intramurs i els gremis tenen molt a dir. Concretament, transcorre al voltant del 1520 i conta la revolta popular de les Germanies, encapçalada pels mercaders, que demanaven més poder enfront de la noblesa, a més de no perdre drets pel centralisme de Carles V.
No és la primera vegada que Llopis aposta per aquest episodi històric, que no acostuma a protagonitzar relats literaris però és cabdal per al País Valencià.
Lobra guardonada té un protagonista omnipresent, Joan Caro, si bé el relat el realitza Beatriu Ferre, la seua vídua, que repassa la vida del seu marit i els fets que el portaren a la mort. Joan Caro era sucrer a Ciutat Vella i es mostra el poder que tenien comerciants com ell, a més de la importància del negoci del sucre, especialment en zones com Gandia.
Amb veu de dona
Així, es tracta d’un relat amb veu de dona però, a més, en forma de carta, de principi a final, ja que Beatriu Ferre s’adreça a la noble Hipòlita Roís de Liori. A través de confidències, reflexions i secrets, l’esposa del sucrer detalla com és la València del segle xvi -assolada per la pesta i la fam-; i com es couen, esclaten i s’apaguen les Germanies. Tot des del segon pla que les dones ocupaven a la fi de l’edat mitjana.
Amb converses escoltades a la sucreria, amb les anades i tornades dels clients, i les negociacions que feia el marit i després li relatava en la intimitat, Beatriu Ferre mostra una visió global del conflicte i vaticina els encerts i les errades del sucrer, un dels primers líders de les Germanies -tot i ser contrari a la batalla- i a qui els dolços li obrien moltes portes… però que també tenia més d’un enemic.
«Un llibre al qual cal tomar -no cremar- per a mirar, remirar i descobrir detalls verídics de la història valenciana»
Precisament, un dels punts forts de la novel·la és que tant aquests personatges com la resta que apareixen, existiren realment i formen part de la història valenciana. Tanmateix, a més dels noms propis que Llopis recupera, el llibre és un passeig per València, amb menció a un fum de carrers pels quals encara és possible passejar, si bé la ciutat té menys penúries que les relatades per l’autor, catedràtic i rapsode, que el 2012 va guanyar el Premi Andròmina de Narrativa.
Cremareu aquesta carta aglutina els intríngulis de la Ciutat Vella de l’època, les tafaneries entre els nobles i els mercaders, a més de reflectir com funcionava la política i el poder -amb fideitats i traïcions-, així com les passions i misèries que tot ésser humà té i que són universals i atemporals. En definitiva, un llibre al qual cal tornar -no cremar- per a mirar, remirar i descobrir detalls verídics de la història valenciana, del Cap i Casal però també d’altres municipis com Gandia, Xàtiva, Corbera o Morvedre.
Miriam Bouiali
Periodista cultural en Levante-EMV
Font: https://bromera.com/educacio/module/aveilla/FrontAveillaModels?module_action=detail&id=51#revista/11