El conegut programa d’À Punt Podríem fer-ho millor té un llibre d’estil ben particular, si és que en té. De fet em crida l’atenció que una certa locutora, el nom de la qual no vull esbrinar, “s’adreça a les oientes”. Jo, quan ho he sentit per enèsima volta, dit clarament i sistemàticament, m’he sentit exclòs com a oient destinatari, m’he posat a l’Spotify marxes mores del mestre Pérez Vilaplana i he continuat fent el que feia. Un femení tan agramatical, tan incorrecte, tan tret de la màniga, em sembla greu per moltes raons i començaré per la primera: Algú ha dit o ha escrit mai el singular “oienta”? De quina gramàtica ha eixit, doncs, un plural “oientes”, si no existeix cap singular “oienta”? Que no hi ha ningú a À Punt que ensenye aquesta locutora a parlar bé? Ja sé que una actitud semblant prové d’un feminisme radical i al meu parer desenfocat. Parlem de llengua, no de drets humans, ara. Parlem de llengua i no de les necessàries i justes reivindicacions de sectors desfavorits de la societat, parlem de llengua i no de les necessàries i justes reivindicacions de les dones de cara a la igualtat de drets i d’oportunitats en una societat tradicionalment molt masculinitzada, digueu-li “patriarcal”, si voleu. Parlem només de llengua.

Tampoc no entraré en el debat sobre l’ús o no del llenguatge que les feministes anomenen “inclusiu”, ja sabeu, allò de “xiquets i xiquetes”, etc. Em limitaré a reproduir la notícia que la Universitat de Barcelona, seguint el criteri entre altres de la lingüista Carme Junyent i de les autoritats acadèmiques en la matèria, ha decidit recuperar en el seu llibre d’estil el “masculí genèric”, perquè diu textualment “que no és excloent” i desestima l’ús del llenguatge desdoblat, allò de “ ciutadans i ciutadanes”, “pares i mares”, “metges i metgesses”, etc. que tan carregós resulta.

I no entraré en el debat perquè voldria comentar l’opinió d’una persona que amb aquestes paraules s’ha mostrat en les xarxes socials contrària a la decisió de la universitat: “Un gran error —escriu— amb tots els meus respectes a la inspiradora Carme Junyet [sic]… El llenguatge ha de canviar al ritme de les societats i la societat demana canvis revolucionaris de la ma del feminisme per alcançar un futur més igualitari i inclusiu; la llengua també…Ja fa temps que les universitats no són avantguarda de res… malauradament…”

D’acord que el llenguatge ha de canviar al ritme de les societats: qui sap ara què volen dir “esteva”, “burot” “barcella”, “cafís”, “arganell” o “cornaló”, tan familiars en el llenguatge agrari dels nostres avantpassats més pròxims? I si als nostres avantpassats els haguérem preguntat què era un forat negre, una autopista, o un ordinador, una “led” o senzillament “Internet”, haurien sabut què contestar? Així evoluciona el llenguatge al compàs dels temps. D’acord també que hem de treballar i la llengua ho ha de reflectir també “per un futur més igualitari i inclusiu”, com diu aquesta persona, no només entre hòmens i dones, sinó també entre blanc i negres, entre persones de tota condició sexual, social, territorial, etc. Tots hem de ser iguals i tenir els mateixos drets, inclosos, si hi han de ser que no ho crec, els monarques i els seus familiars.

Ara, afirmar “que les universitats no són avantguarda de res”, em sembla d’un gran atreviment. En primer lloc per la confusió de conceptes: les universitats no han de ser necessàriament “avantguarda” de res sinó que han de ser i són dipositàries del saber, de la ciència, del coneixement humà, de l’autoritat científica. I qui gosa dir que no ho són o no ho han de ser? En base a què? Qui ho ha decretat? Amb quins arguments i quina autoritat? Ha fet algú algun referèndum sobre el tema?

Qui afirme una cosa així juga amb foc i s’equipara a aquell president nord-americà que desqualificava la farmacologia internacional i els metges que es jugaven la vida per a curar la Covid, i en el seu lloc proposava com a remei injectar-se lleixiu a la vena. Desqualificar les universitats és desqualificar també els arquitectes, els enginyers i els meteoròlegs; desqualificar la universitat és desqualificar els mestres i decidir cadascú a la seua manera i segons la seua ideologia o la seua ignorància o conveniència què s’ha d’ensenyar i què no s’ha d’ensenyar a les escoles. Desqualificar la universitat, en definitiva, dona la raó als secessionistes del valencià, als blavers, per a entendre’ns, i a aquell conseller del PPVOX que dubtava si l’Acadèmia Valenciana de la Llengua tenia o no l’autoritat sobre no sé què del valencià. Desqualificar la universitat, vulguem o no, ens acosta al feixisme, a la irracionalitat i a la barbàrie, encara que també a un feminisme de cartró pedra. Els extrems, a voltes, es toquen.

O és que algú pretén que pot desqualificar la universitat, la ciència, l’autoritat només quan li convé? Quan la universitat, la ciència o l’autoritat no li donen la raó i no diuen allò que pensa o allò que vol que diguen? Siguem honestos. Les regles han de ser per a tots. Desqualificar, en definitiva, la universitat és el campe qui puga, és arribar a inventar-nos del no res un femení plural com ara “oientes” i creure que hem fet un gran pas en favor dels drets de les dones. De veritat, el títol del programa “podríem fer-ho millor” dona la raó als seus inventors, podrien fer-ho millor. Ara, pitjor, en això del coneixement de la gramàtica, probablement no.