Diuen que la política és lletja. Però la política també pot ser un art, per exemple, segons va escriure Fuster, el de “convèncer el nostre veí que deu ser conseqüent amb ell mateix i amb la seva dignitat d’home”. En sentit contrari, més perversament, més malèvolament, aquest art es pot transformar en l’habilitat per a convèncer el veí que les seues idees coincideixen exactament amb les del candidat que té l’ús de la paraula per a demanar el vot amb un programa que amb tota seguretat no complirà.
Això passa a voltes en les anomenades democràcies occidentals, però no sempre és així, ni ha estat sempre així. Lligant caps, si l’altre dia parlàvem de Joan Francesc Mira i darrerament hem assistit a un exercici parlamentari intens en què la investidura del president del govern espanyol ha mostrat el bo i el pitjor de l’art de l’oratòria, ve al cas l’evocació de Dante i de la gran traducció que l’autor de Borja papa va fer de la Divina Comèdia. Dante també va ser víctima de la política del seu temps.
Com tothom sap, quan Dante va nàixer, l’any 1265, Florència, la seua ciutat natal, estava dividida en dos partits: els gibelins (partidaris de l’Imperi romanogermànic) i els güelfs (partidaris del papat). Exiliats els gibelins —en aquell temps qui perdia la confrontació s’havia d’exiliar, no com ara, que senzillament se’n va a l’oposició—, els güelfs es van escindir en els blancs (moderats, facció on estava Dante i pròxims als gibelins fins que també van haver d’exiliar-se) i els negres (més tradicionalistes), que expressaven l’aliança de l’alta noblesa amb l’alta burgesia financera i mercantil i el poder dels gremis.
El papa Bonifaci VIII donava suport als negres, que dominaven els recursos bancaris. Dante s’inclinà cap als blancs, que van ser derrotats, i fou acusat d’estafador i condemnat a la confiscació i a l’exili. Fins a 1304, va participar en les accions dels blancs per recuperar el poder i tornar a la ciutat, però no ho van aconseguir i el gran poeta va haver de viure exiliat en successives ciutats: Verona, Pàdua, Bolonya, etc. fins que va morir a Ravena el 1321.
En resum, Dante va ser un moderat, del sector més moderat del seu partit; tant que fins i tot tenia capacitat d’aproximar-se a les tesis de l’adversari, i això el va portar a viure gran part de la seua vida lluny de la seua ciutat. Aquest va ser el seu castic.
Viure a l’exili deu ser terrible, hi ha gent que pot contar-ho i a més la literatura ens en dona mostres molt punyents. No sé si Dante va parlar de l’exili, pròpiament, però sí de la política del seu temps i de la vida, que és tant com dir de la immensa ràbia que deu donar la força per a imaginar un poema de l’univers que deixa cadascú al seu lloc: els bons al paradís, els “redimibles” al purgatori i els roïns a l’infern. Tot queda explicat i tothom queda retratat a la Divina Comèdia.
La part més coneguda d’aquest immens poema és l’Infern, ja se sap: quan Llucifer va caure del cel, va fer un immens forat a la terra, en forma de con i de cercles concèntrics que van estretint-se fins arribar al novè cercle, al centre de la terra, on hi ha el mateix monstre amb tres caps, traient mig pit del gel -no del foc- on està submergit i devorant els condemnats per traïció, que és el pitjor pecat que es pot cometre. Ho conta el mateix Dante, que va baixar a l’infern acompanyat per Virgili, el mestre: (Llucifer)
Plorava amb sis ulls, i li degotaven
baves sagnants i plor per tres barbetes.
Cada boca triturava amb les dents
un pecador, com un molí de cànem,
i tots tres eren turmentats alhora.
Pel de davant, els mossos no eren
res comparats als arraps que, de vegades
li deixaven l’esquena sense pell.
«L’ànima que pateix més dura pena»
digué el mestre, «és Judes Iscariot,
que té el cap dins i mou les cames fora.
Dels altres dos amb el cap per avall,
el que penja del morro negre és Brutus,
mira com es retorç sense dir res!;
i l’altre és Cassi, que es veu tan robust.
Però abans d’arribar al nové cercle, cal passar pel vuitè, on hi ha els promotors de discòrdies civils, els qui trenquen i tallen el cos de la societat. Aquest es mereixen anar per l’infern tallats a trossos eternament. Segons una suposició que corria, Mahoma havia estat originàriament cristià, i per tant és culpable de cisma i divisió; també Alí, el gendre del profeta, que va fundar una secta dissident. Escoltem com ens conta Dante el que va veure d’aquells condemnats: (Mahoma)
Duia els budells penjant entre les cames
i mostrava els pulmons i el fastigós
sac que fa merda d’allò que engolim.
Mentre jo el contemplava amb atenció
em mirà i amb les mans s’obria el pit,
dient-me: “Ara mira com m’esqueixe!,
Mira com d’esguerrat està Mahoma!
Davant de mi camina Alí plorant,
amb un tall que va del mentó al tupè.
I tots els altres que tu veus ací
varen sembrar cisma i escàndol quan
eren vius, per això ara van tallats.
Ací darrere un diable els deixa
cruelment arreglats a tall d’espasa,
i ens repassa tots els d’aquesta colla
quan fem el tomb del nostre amarg camí;
ja que se’ns tanquen totes les ferides
abans de presentar-nos davant d’ell.
M’he aturat ací deliberadament, perquè he pensat que si els qui han promogut i promouen la mentida, l’odi i la discòrdia en els nostres dies amb la sola intenció d’enganyar el proïsme fent-li creure que les seues idees coincideixen exactament amb les dels qui tenen més ànsies de poder, per il·legítim que siga, si hagueren llegit la Divina Comèdia i les penes que els esperen a l’infern, s’haurien limitat a reconèixer que han perdut les eleccions, que no tenen la majoria, i no caldria que se n’anaren a l’exili, com va fer Dante, sinó que n’hi hauria prou si se n’anaven a casa o a fer honorable oposició, o qui sap si a missa, a fer penitència, que en això sí que diuen que creuen.