Quan algú em va dir fa molts anys que la immensa majoria de la literatura parla de la mort o de l’amor, em vaig quedar pensant un moment i de seguida li vaig donar la raó. Les passions humanes, tant les pors com els plaers essencials, són ben simples. I és precisament la literatura l’instrument més utilitzat per a definir-les, complicar-les, explicar-les i si ho mirem bé per a fer-les evolucionar o, si voleu, maquillar-los la cara perquè semblen un poc més modernes.
L’amor, allò que d’una manera o altra uneix les persones, fa exclamar a l’emperador de Constantinoble al Tirant lo Blanc: “Per cert, jamés se féu en lo món negun bon fet d’armes si per amor no·s fes.” I d’una frase tan contundent podem començar la reflexió. Fa poc em van regalar La mort del rei Artús, una novel·la anònima d’amor i batalles, datada al segle XIII, que narra els amors adúlters del cavaller Lançalot i la reina Ginebra, esposa del rei Artús. Per aquest extens i ameníssim relat passen els principals personatges del cicle artúric, que és tant com dir d’una de les branques fonamentals de la literatura de cavalleries, una de les meues majors aficions, tot siga dit.
Però no voldria ara centrar-me en els amors del cavaller i la reina sinó en una anècdota continguda a la novel·la, que m’ha cridat l’atenció. La història és la següent: s’havia convocat un torneig a Wincherster, al qual havien d’acudir molts cavallers de la Taula Rodona i altres; però Lançalot hi volgué anar d’incògnit i cavalcà, amb un sol escuder, només de nit per no ser vist ni reconegut per ningú. Arribat en un castell, Lançalot fou servit per una donzella bellíssima “tant —diu el text— que en el món no se’n podia trobar altra de semblant”. Quan la jove pregunta el nom al cavaller, ell li respon que no li’l pot dir, recordem que va d’incògnit, ella li demana en canvi un do i ell s’obliga a concedir-li’l. Aquesta va ser la demanda:
“Durant el torneig portareu la meva màniga dreta fent de banderola damunt l’elm i que lluitareu per amor meu”.
És a dir, la donzella demana al cavaller que proclame l’amor, la seua fidelitat amorosa, a ella, exhibint un tros de màniga a manera de banderola. Lançalot, ja no li ho podia negar i entra en combat d’aquesta manera, resulta proclamat el millor cavaller però, ferit greument, ha de refugiar-se allà on no el trobe ningú. Mentrestant, per una coincidència de la vida, el cavaller Galvany, nebot del rei, troba la donzella, la requereix d’amors i li promet fidelitat. Mireu com:
Soc cavaller —va dir—, em dic Galvany i el rei Artús és el meu oncle. Si us plagués que us estimés per amor, ho faria de tal manera que, mentre durés l’amor de vós i de mi, no estimaria cap altra dama ni donzella, sinó vós, seria el vostre cavaller i m’obligaria a fer la vostra voluntat en totes les coses.
—¡Ah, monsenyor Galvany! —va fer la donzella—, no us burleu de mi. Sé que sou un home massa encimbellat per estimar una pobra donzella com jo. A més, si m’estiméssiu ara per amor, sapigueu que em sabria greu per vós.
—Donzella —va fer monsenyor Galvany—, ¿us sabria greu per mi? ¿Per quin motiu?
—Senyor —va fer la donzella—, encara que vós m’estiméssiu fins que el cor us esclatés, no podríeu arribar a mi de cap manera, perquè estimo un cavaller i no l’enganyaria per res del món. Sapigueu que encara soc verge i que, quan el vaig veure, no havia estimat mai, però el vaig estimar tot d’una i li vaig demanar que fes armes per amor meu en aquesta trobada. Ell va prometre que en faria. Com que n’ha fetes de tan lluïdes, quedaria deshonrada com a donzella si ara el deixés a ell per prendre-us a vós. Ell no és pas menys cavaller que vós, ni menys valerós en les armes, ni menys bell que vós, ni menys noble, i ho dic sense fer ofensa. Cal que sapigueu que voler-me requerir d’amor seria perdre el temps, perquè jo no faria res per cap cavaller del món llevat de per aquell que estimo amb tot el meu cor i que estimaré tots els dies de la meva vida.
Quan monsenyor Galvany veu que la noia l’esquiva amb tanta energia, li respon tot enutjat:
—Donzella, feu, doncs, per manera que jo pugui provar davant d’aquest cavaller que valc més per les armes que no pas ell: ho manen la cortesia i el meu propi honor. Si el guanyo per les armes, deixeu-lo a ell i preneu-me a mi.
—¿Com podreu pensar, senyor cavaller —diu ella—, que faci això que demaneu? Si ho fes, mataria un dels millors cavallers del món.
L’escena commou de tan simple, i això és el que m’agrada, és d’una simplicitat diguem-ne romànica, com la d’aquelles figures de les esglésies romàniques, precioses, impressionants, però no “realistes”.
Al fil d’això, el relat em suscita una pregunta: com és l’amor que senten els personatges? Sabem a què es comprometen els enamorats però no sabem què senten. Fixem-nos bé: el cavaller Galvany demana permís a la donzella per a “estimar-la per amor” i es compromet a ser el seu cavaller i a obeir-la en tot. La donzella, en resposta, diu que ja estima un altre cavaller a qui vol ser fidel, no tant per l’amor que sent per ell com per a preservar el seu propi honor, “quedaria deshonrada com a donzella si ara el deixés a ell per prendre-us a vós”, li diu.
Tenim un triangle amorós, dos cavallers enamorats de la mateixa dama. I com es resol el conflicte? En el món cavalleresc, el dilema de la donzella només té una solució: els dos cavallers lluitaran i el que valga més “per les armes” serà l’afortunat que s’emporte el premi en forma de donzella. Un “fet d’armes” com volia l’emperador de Constantinoble, té la paraula sobre un conflicte amorós. Curiosament, l’únic inconvenient per a ella no és el seu propi sentiment cap a un o altre sinó que això provocaria la mort “d’un dels millors cavallers del món”. Dit en termes una miqueta desinhibits, ella no té prejudicis ni inconvenent a anar-se’n amb un o altre cavaller, senzillament deu fidelitat a un i no vol provocar-li la mort, a això i no a cap altra cosa diu “amor”. Però torne a insistir: on és el sentiment?
Convindria recordar ara que el relat que llegim és del segle XIII i, per tant, contemporani de Jaume I, de fa uns vuit-cents anys, per a entendre’ns. En aquell temps no existia el refinament de l’amor tal com l’entenem nosaltres, sí que devien existir la picoreta a l’estómac, l’acceleració del cor i l’excitació davant la provocació sexual, però això no era entès com a “amor”, era una altra cosa, una sensació diferent que no es mereixia entrar en el relat literari d’un episodi amorós.
Ni els símptomes que comentem, ni la simple fornicació eren entesos com a “amor”. Dos segles més tard, Ausiàs March, el gran poeta de l’amor, diu que ell en algun moment també havia “seguit delits comuns de poble”, que traduït als nostres dies vol dir que havia gaudit de plaers que el poble també practica, és a dir el sexe, la fornicació, sense cap altre sentiment que el purament fisiològic.
Què ha passat entre el relat de La mort del rei Artús i els poemes d’Ausiàs March? Doncs que en l’entremig hi ha hagut la poesia dels trobadors, els versos del Petrarca i tota la literatura que ha anat adornant, vestint, explicant i raonant aquelles reaccions corporals que deriven de l’atracció d’una persona envers una altra i les han convertides en un concepte que de llavors ençà estem definint com a “amor”. Com a amor tal com l’entenem nosaltres, que probablement no és l´única manera d’entendre’l.
I un últim detall encara i no és menor, aquella donzelleta d’una bellesa tan extrema, que protagonitza el relat que comentem, és moderna per al seu temps, per primera volta en la història té la possibilitat, o el dret, de fer el que fa: acceptar o rebutjar un home que se li acoste per les raons que ella considere més oportunes. Un gran pas per a la llibertat de la dona, ja en parlarem una altre dia i em faré entendre millor.