Una veu autoritzada va gosar afirmar que la rosa, sense la literatura que li ha caigut damunt, no passaria de ser una col petita. Contra això, podríem afirmar que algun mèrit deu tenir la rosa per a merèixer l’atenció de poetes i no poetes.
De la mateixa manera, aquell relat de l’evangelista Lluc, sense la teologia i la literatura que li han caigut damunt, ni passaria de ser un drama humanitari amb tocs de fantasia, com n’hi ha tants al món, ni hauria mogut la fe que ha mogut, ni hauria provocat les morts —que també n’hi ha hagut en diversos sentits—, i hauria desaparegut en l’oblit com hi ha tantes coses que el pas dels segles ha enterrat. Però llegim-ne només una mostra breu, que, també per a qui no hi creu, el text és una joia literària:
“Va ser quan eren allà que li arribà el moment del part, i donà a llum un fill, el primer que tenia: l’embocallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l’hostal. No lluny d’allí hi havia uns pastors que feien nit al camp i vigilaven per torns els seu ramat: baixà un missatger del senyor, es quedà enlaire damunt d’ells, i l’esplendor del senyor els inundà de llum. Ells es van espantar molt però l’àngel els digué: ‘No tingueu por, he vingut a anunciar-vos una gran alegria.‘” (Lc 2,1-14)
Siga com siga, poques històries com aquesta, si és que n’hi ha cap, han perviscut i s’han evocat i commemorat centúria rere centúria amb tanta intensitat. És la tradició, diran alguns i tindrien raó, però també la capacitat d’adaptar-se als temps fins que ha arribat als nostres dies i s’evoca de la manera o de les maneres que coneixem.
Tradició i modernitat. Durant el primer terç del segle passat, enduts pels avanços tecnològics del moment: el cinema, el telèfon, la medicina, i tantes altres aportacions al benestar de la humanitat, hom va creure que entrava en una etapa nova de la història, és el que coneixem com les avantguardes: futurime, dadaisme, cubisme, surrealisme, etc.
I en aquell context no era gens difícil sucumbir a la temptació de renunciar a tot allò que fora passat, rebutjar-ho i consagrar-se als nous temps, a l’art nou, a la literatura nova. Però no tots es van deixar endur pels nous corrents negacionistes del passat. El debat entre tradició i modernitat encara cueja i les opcions eren i són diverses. I avui, per interessos del guió, vull referir-me a un vers d’un poeta que va viure intensament aquella disputa. Diu el vers:
“M’exalta el nou i m’enamora el vell”
Així acaba un dels sonets de Sol i de dol de Josep Vicenç Foix. Foix va ser avantguardista, pròxim a voltes al futurisme, a voltes al surrealisme, però també als poetes clàssics com ara Ausiàs March. “M’exalta el nou i m’enamora el vell”.
I si escric això és perquè a voltes les circumstàncies manen de nosaltres. Fa cinc o sis anys, la meua filla em va regalar una bella carpeta —té format i grandària de llibre—, una joia amb el títol Ho sap tothom i és profecia, que conté una col·lecció de poemes de Nadal escrits per Foix entre els anys 1948 i 1960, a banda d’altres composicions que ara no detallaré. Cada poema va imprès en un full A4, plegat en quart, i a la portada de cadascun hi ha un dibuix. Hi trobem les signatures de Dalí, Miró, Mompou, Guinovart, Obiols, Tàpies i tants altres. Ara mire aquella carpeta i no trobe millor manera d’imaginar la intensitat creadora de tots aquells artistes que s’aplegaven per a celebrar una tradició des de la modernitat més absoluta.
I al fil d’aquestes reflexions, deixeu-me felicitar-vos el Nadal llegint un poema de Foix que m’agrada molt, “Ho sap tothom i és profecia”, precisament, un poema carregat de noms d’oficis i de topònis d’arreu dels Països Catalans, de Perpinya a Alacant passant per les illes, amb què el poeta va felicitar els seus amics el Nadal de 1953. El lèxic —ho advertisc per a qui no estiga avesat a llegir poesia— és difícil i el ritme encara el fa més exigent, no vulgueu entendre totes les paraules, això és poesia, deixeu-vos bressolar per la música dels versos i segur que us quedareu amb una gran troballa poètica, el vers que es repeteix a totes les estrofes, una frase que podria ser d’origen popular i és el fruit del maridatge entre la llengua del poble i l’art de la poesia.
Ho sap tothom, i és profecia
Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.
El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata,
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.
El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.
El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol.
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.
Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
i omplen els dolls de vi moscat.
Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintà.
La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien l’aventura,
Les Illes porten el saïm,
i els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.
Bon Nadal i que hi haja pau, tolerància, llibertat, diàleg, bona voluntat i salut per a tothom.
Bon Nadal Tomas i la mijor de les meues energies per a tu i per tota la teua familia artiste 🥳🎊🎉
Perdona el retard, Mariàngels. Moltes gràcies, m’havia pres uns dies de vacances. També per a tu els millors desigs en l’aspecte personal i artístic.